Treball del trimestre: Estats de consciència.

ESTAT DE CONSCIÈNCIA

P E R: YOLANDA CARDONA I GIOVANNA VAZ, 2 ª B.

GUIÓ DEL TREBALL:

· 1. Problema Cervell – Ment. Les teories sobre la ment: Dualisme, Monisme, Emergentisme.

· 2. Què és la consciència?

· 3. Els nivells de la consciència. Els diferents autors.

· 4. Estats alterats de la consciència.

· 5. Els somnis. · Tècniques de registre del son.

· Fases del son.

· Trastorns del son.

· Teoria dels somnis de Sigmund Freud.

· 6. La hipnosi.

· 7. Què són les drogues?

· 8. Classificació de les drogues segons els seus efectes en el Sistema Nerviós Central:

· Depressors del SNC.

· Estimulants del SNC.

· Substàncies visionàries.

· 9. Dependència i addicció.

· 10. Tractaments.

· 11. Polèmica drogues legals i drogues il·legals.

Introducció:

A més de seguir el guió proposat que tenim per a vosaltres, seria del nostre grat començar amb un petit text de Witold Gombrowicz, del qual parlà dels somnis en relació a l'art i diu què, res en l'art, ni tan sols en els més inspirats misteris de la música, es poden igualar als somnis... que tenen una gran perfecció artística on res és indiferent i tot ens abasta amb més profunditat. I d'aquí la lliçó que l'artista no pot limitar-se al dia: ha de penetrar en la vida nocturna de la humanitat i cercar els seus mites i símbols, i això vol dir que s'imposen a l'art exigències molt classicistes com per exemple: l'art hauria de ser més clar. Clar? Fals! Hi ha milers de persones que al mirar una obra d'art no la entenem perquè “no té sentit” o també perquè simplement no la troben polida, sent què l'art, exactament així com els somnis, són molt més que els típics ignorants comentaris i que els arquetips imposats a la ment de la nostra societat avui dia, fent què pensem d'una manera única i concreta, rebutjant o ferint amb paraules tot allò que no entenem o desconeixem.

Doncs, l'art com els somnis, ambdues paraules amb valor artístic, són molt més que tot això dit a priori, són allò, segons Sigmund Freud, on la inspiració de l'artista és producte d'un conflicte psicològic no resolt o d'un trauma de la infantesa. Més a més, la inspiració podia originar-se directament en el subconscient. Així què, estaríem parlant d'un subconscient artístic. En forma similar a la teoria romàntica del “genius” i la noció ressuscitada del "frenesí poètic," Freud veia als artistes com a especials, i amb ferides profundes. Atès que aquest situava la inspiració en el subconscient, els artistes surrealistes buscaven aquesta forma d'inspiració recorrent a diaris de somnis i escriptura automàtica, l'ús de taulers “Ouija” i “found poetry” en un intent per penetrar en el que ells entenien que era la veritable font de l'art.

· 1. Problema Cervell – Ment. Teories sobre la ment: Dualisme, Monisme, Emergentisme.

El cervell és un òrgan més del cos, on tot el procés central del sistema nerviós ocorre, és el que conté bilions de neurones i controla totes les teves funcions, és una massa dins d'una volta craniana, la seva àrea i pes són mesurables, és tàctil.

En canvi, la ment no té un límit de grandària, tampoc un pes i un àrea. La ment és infinita, és la essència del que ets. Són els pensaments, els records, la memòria en un conjunt que no pot ser tocat ni vist, no obstant això està aquí en el teu cap tot el dia. He aquí el seu poder. Comparar la ment i el cervell, és igual que comparar el cor amb l'amor. La neurociència aporta un major coneixement de l'estructura i organització del cervell humà i dels processos mentals. Los estudis sobre la ment poden ser agrupats en tres teories:

■Dualisme: Els dualistes consideren que el cervell i la ment són dos entitats independents que poden interactuar o no, però que tenen característiques diferents. El cervell és material espacial, pot conèixer-se mitjançant la percepció externa, però no té consciència ni és intencional. En canvi la ment és immaterial, no ocupa espai i només pot captar-se per la percepció interna (privada i subjectiva); és intencional i és on resideix la consciència. Aquesta postura va ser defensada per Plató, Descartes i en l'actualitat pel premi Nobel Hohn Ecles a la seva obra feta amb Karl Popper El jo i el cervell.

■Monisme: Els monistes rebutgen la divisió entre el cervell i ment. Francis Crik, premi Nobel pel seu descobriment de l'ADN amb Watson, en el seu llibre La recerca científica de l'ànima, reivindica que la ment i el seu atribut més misteriós, la consciència, no és més que el resultat del treball de les neurones organitzades. La ment depèn de l'activitat cerebral no és una realitat independent.

■Emergentisme: Els emergentistes afirmen que allò mental emergeix dels processos fisiobiològics, però no s'hi redueix. Roger Sperry (va descobrir la funció del cos callós i va ser premi Nobel el 1981) considera que la consciència emergeix de l'organització cerebral i és capaç de reactuar sobre el cervell i dirigir-ne els passos.

· 2. Què és la consciència?

Al llarg de la història els filòsofs, psicolègs i neurocientífics han intentat comprendre la naturalesa de la consciència. Però estudiar la consciència utilitzant la mateixa consciència no és fàcil, perquè és un moment instantani de l'activitat cerebral conscient.

Considerem que la ment és el conjunt dels processos mentals. Això significa que la “ment” no és una “cosa”, una “entitat”, sinó una activitat. La nostra activitat mental és un procés que té aquestes tres característiques:

• Intencionalitat (fer referència a un objecte o contingut).
• Consciència.
• Caràcter representacional.

La consciència és un fet central de l'existència humana, perquè sense ella tots els aspectes de la nostra vida- la percepció, el pensament, o l'emoció- serien impossibles. La consciència és una experiència subjectiva del coneixement d'un mateix i de la realitat. Està formada per experiències del món interior (fantasies, records i somnis) i experiències mentals i emotives (sorpresa, dolor, felicitat, odi i temor). Com afirmava el psicòleg William James, la consciència és un corrent o flux de coneixement sempre canviant. La consciència no és una “cosa” ni un “espai” de la ment, sinó el coneixement que ens permet exercit un control voluntari i comunicar als altres els nostres estats mentals i emocionals. El neurocientífic Paul Churchland afirma que les capacitats psicològiques, entre les quals hi ha la consciència, depenen dels mecanismes neurobiològics que les duen a terme. Les característiques principals de la consciència són:

1. Implica la memòria a curt termini.

2. És independent de les entrades sensorials (per exemple, fantasiar)

3. Exigeix atenció dirigible.

4. Té la capacitat de fer interpretacions alternatives de dades complexes o ambigües.

5. Desapareix en el son profund.

6. Reapareix en somiar, almenys en una forma canviada o desordenada.

7. Encobreix modalitat sensorials bàsiques diferents en una experiència singular unificada.

Pot ser no sapiguem encara què és la consciència, però hem d'admetre que es manifesta en diferents estats. Els investigadors de la consciència segueixen dos camins. Un consisteix a observar i mesurar les accions d'un subjecte experimental, recollir els informes de la seua experiència interna: la freqüència cardíaca, la respiració i l'activitat elèctrica global del cervell. Un altre mètode és la investigació de pacients amb lesions cerebrals.

La consciència, igual que altres funcions cognitives com la percepció, la memòria o el llenguatge, no és un lloc concret del cervell, sinó que es troba distribuïda per tota l'escorça cerebral en forma de xarxes de neurones interconnectades i jerarquitzades.

· 3. Els nivells de la consciència. Els diferents autors.

L'existència de diferents nivells de consciència, com una jerarquia que assenyala una adreça des d'una menor evolució cap a major evolució, ha estat descrita en múltiples models des de temps molt remots. L'abordatge profund de qualsevol d'ells escapa completament de les possibilitats del present lloc. Des del punt de vista pràctic, consisteix que cadascun d'aquests estadis, presenta un tipus de necessitat, una forma de veure el món, una modalitat moral, un sentit d'identitat, una forma d'experimentar l'estètic, i nombroses qüestions més que determinen la manera de viure i sentir la realitat moment a moment. Al seu torn, un altre assumpte de caràcter pràctic, es que cadascun d'aquests estadis es pot complicar amb un tipus particular de patologia quan no aconsegueix desenvolupar-se en forma adequada. I cadascun d'ells requereixen modalitats de tractament diferents. Els psicòlegs francesos Jean Delay i Pierre Pichot descriuen els estats de consciència, que es poden mesurar amb un EEG:

Nivell 1. Vigilància excessiva - Es caracteritza per una vigilància exagerada i una concentració extremes. L'individu està molt activat per vivenciar emocions intenses. La consciència del món exterior està debilitada i no hi ha un control de la conducta. Suposa una adaptació deficient a la realitat.

Nivell 2. Vigilància atenta - Estat en què una persona pensa amb intensitat i mostra una atenció selectiva als estímuls ambientals. Per exemple, els controladors aeris han de mantenir un alt nivell de vigilància a la seva feina.

Nivell 3. Estat relaxat - La persona manté una atenció flotant i no focalitzada, produeix associacions lliures del pensament i descendeix la seva consciència del món exterior.

Nivell 4. Somieig - Ocorre quan ens submergim en pensaments que tenen poc a veure amb l'ambient en què ens trobem o l'activitat que estem duent a terme. El subjecte ha desconnectat del seu entorn i juga amb la seva fantasia (imatges visuals...)

Nivell 5. Son lleuger - Hi ha una pèrdua de la consciència del món extern i la imaginació visual i auditiva és intensa, però diferent de la que es produeix en els somnis.

Nivell 6. Son profund - Consisteix en la pèrdua de la consciència dels estímuls externs i en la impossibilitat de recordar els continguts de la consciència.

Nivell 7. Estat de coma – Es caracteritza per la incapacitat de reacció davant estímuls externs; no hi ha activitat motora ni ús del llenguatge. Pot estar provocat per traumes cerebrals, agents tòxics, atacs epilèptics o accidents de trànsit.

· 4. Estats alterats de la consciència

Somnis, hipnosi, al·lucinacions, meditació, experiències psicodèliques... La ment humana no sempre transcorre pels camins de la “normalitat”. No sempre tenim el mateix coneixement de la pròpia experiència, i la consciència individual del món no és constant. Hi ha molts esdeveniments naturals i artificials que poden modificar la nostra experiència subjectiva. En la vida passem per estats de consciència alternatius, experiències diferents de la vigília, com dormir, somiar o delirar per una febre alta, i estats de consciència alterats, provocats per un mateix, com la pràctica del ioga, l'embriaguesa o el consum de drogues.

Totes les persones poden vivenciar estats alterats de la consciència. Qui no ha sentit gelosia o ha estat víctima d'una gran passió? Què li ocorre al nostre cervell quan es danya? No hi ha drogues que canvien la nostra percepció del món?

De vegades, la vida ens enutja o ens avorreix i volem fugir de la tirania de la quotidianitat (la rutina). Llavors buscam un estat alterat de consciència o un canvi de la nostra activitat mental. Els estats alterats de la consciència poden originar aquestes conseqüències:

• Alteracions del pensament. L'individu pot experimentar una diversa graduació dels processos cognitius: atenció, memòria i capacitat de judici. Així, es pot confondre la fantasia amb la realitat o no diferenciar la causa de l'efecte.

• Pèrdua de la noció del temps. Pot sentir que el temps transcorre ràpidament o que està aturat. Per exemple, a un paranoic un dia pot semblar un segle, i l'heroïnòman vol aturar el temps i renunciar a la vida adulta.

• Pèrdua de control. Les persones rígides i inflexibles tenen por a perdre el control de la seua vida, mentre que d'altres abandonen tota sensació d'autocontrol i prenen drogues al·lucinògens (LSD, mescalina).

• Canvi en l'expressió de les emocions. Hi ha persones que pateixen alexitímia, són “autistes emocionals”, incapaços de mostrar alguna emoció per les coses; altres ho fan de forma violenta, com l'home que maltracta la seua dona quan està borratxo.

• Alteracions perceptives i canvis en la imatge corporal. Les persones que es troben sota la influència de LSD o tenen un brot esquizofrènic poden patir distorsions perceptives, al·lucinacions i deliris. Els subjectes amb doble personalitat també mostren aquestes alteracions. La doble personalitat no suposa que la consciència sigui múltiple, sinó que mostra un Jo canviant i sense coherència.
• Canvi en el sentit o significat. De vegades, quan algú està borratxo o somiant, pot creure haver trobat el sentit últim de la vida; no obstant això, després de la ressaca i en despertar, aquestes creences s'esvaeixen.

* Suggestibilitat. Un subjecte en tràngol hipnòtic és capaç d'actuar sense adonar-se del que fa. Pel que fa a aquest estat alterat, el que sabem és que els subjectes no recorden de forma clara que han fet, sentit o pensat.

· 5. Els somnis - Són el camí reial vers l'inconscient. Les escenificacions imaginàries dels nostres somnis són disfresses que, interpretades, porten al contingut latent del somni, uns continguts que estan lligats als nostres desitjos més profunds.

- Tècniques de registre i fases del son - El somni és un estat fisiològic necessari per a la vida, que es caracteritza per la interrupció temporal del moviment, la capacitat sensorial i l'estat d'alerta. Durant el somni es produeixen canvis en les funcions de l'organisme i es desenvolupa una activitat mental imprescindible per mantenir l'equilibri físic i psíquic de les persones. Es distingeixen dues etapes en el període de somni, denominades fase de somni lent o NO REM, i fase de somni ràpid o REM (sigles que corresponen al seu nom en anglès: “Rapid Eye Movements” o moviments oculars ràpids). El somni NO REM, es divideix, al seu torn, en quatre fases amb característiques diferents. A continuació descrivim les cinc fases, que s'alternen de forma constant mentre la persona roman dormida (cada 90/100 minuts, aproximadament, comença un nou cicle de somni en el qual els últims 20 o 30 minuts es corresponen amb la fase REM).

Fase I: és la fase de somni lleuger, en la qual les persones encara són capaces de percebre la majoria dels estímuls (auditius i tàctils). El somni en fase I és poc o res reparador. El to muscular disminueix en comparació de l'estat de vigília, i apareixen moviments oculars lents.

Fase II: en aquesta fase el sistema nerviós bloqueja les vies d'accés de la informació sensorial, la qual cosa origina una desconnexió de l'entorn i facilita, per tant, l'activitat de dormir. El somni de fase II és parcialment reparador, per la qual cosa no és suficient perquè el descans sigui considerat complet. Aquesta fase ocupa al voltant del 50% del temps de somni en l'adult. El to muscular és menor que en fase I, i desapareixen els moviments oculars.

Fase III: és un somni més profund (denominat DELTA), on el bloqueig sensorial s'intensifica. Si l'individu desperta durant aquesta fase, se sent confús i desorientat. En aquesta fase no se somia, es produeix una disminució del 10 al 30 per cent en la tensió arterial i en el ritme respiratori, i s'incrementa la producció de l'hormona del creixement. El to muscular és encara més reduït que en fase II, i tampoc hi ha moviments oculars.

Fase IV: és la fase de major profunditat del somni, en la qual l'activitat cerebral és més lenta (predomini d'activitat delta). Igual que la fase III, és essencial per a la recuperació física i, especialment, psíquica, de l'organisme (dèficits de fase III i IV causen somnolència diürna). En aquesta fase, el to muscular està molt reduït. No és la fase típica dels somnis, però en ocasions poden aparèixer, en forma d'imatges, llums, figures... sense una línia argumental. És important assenyalar que en aquesta fase és en la qual es manifesten alteracions com el somnambulisme o els terrors nocturns.

Fase REM: Es denomina també somni paradoxal (a proposta de Jouvet, un important investigador del somni), a causa del contrast que suposa l'atonia muscular (relaxació total) típica del somni profund, i l'activació del sistema nerviós central (signe de vigília i estat d'alerta). En aquesta fase, es presenten els somnis en forma de narració, amb un fil argumental encara que sigui absurd. L'activitat elèctrica cerebral d'aquesta fase és ràpida. El to muscular nul (atonia muscular o paràlisi), impedeix que la persona dormida materialitzi les seves al·lucinacions oníriques i pugui fer-se mal. Les alteracions més típiques d'aquesta fase són els malsons, el somni REM sense atonia i la paràlisi del somni.

- Trastorns del son - El somni és alguna cosa necessari per sobreviure i gaudir de bona salut, però encara no se sap per què es necessita el somni ni exactament com ens beneficia. Les necessitats individuals de somni varien àmpliament i en els adults sans van des de tan sols 4 hores diàries de somni fins a fins i tot 9 hores. En general, les persones dormen de nit encara que moltes ho fan durant el dia a causa dels seus horaris de treball, situació que sovint ocasiona trastorns del somni. Molts dels trastorns del somni són freqüents. Molts factors, com l'excitació o l'estrès emocional, poden determinar les hores de somni d'una persona i com se sent en despertar. Els medicaments també poden exercir un paper, alguns produeixen somnolència mentre que uns altres dificulten el somni. Fins i tot certs aliments o additius com la cafeïna, les espècies fortes poden afectar al somni.
Els terrors nocturns - Els terrors nocturns ocorren durant el somni no REM. A diferència dels malsons (que ocorren durant el somni REM), un terror nocturn no és un somni des del punt de vista tècnic, sinó més probablement una sobtada reacció de por que té lloc durant la transició d'una fase de somni a una altra.
Els terrors nocturns solen ocórrer de dos a tres hores després que el nen agafi el son, quan té lloc la transició des de la fase de somni més profunda no REM a la més superficial de somni REM, l'etapa en què es produeixen els somnis. En general, aquesta transició succeeix amb suavitat. Però en ocasions el nen s'agita i s'espanta —i aquesta reacció de por és el terror nocturn.
Durant un terror nocturn, un nen pot incorporar-se i asseure's en el llit sobtadament i posar-se a xisclar o cridar com si estigués summament angoixat. La respiració i el ritme cardíac se li poden accelerar, pot començar a suar, a agitar-se i a comportar-se com si estigués summament alterat i espantat. Al cap d'uns minuts o una mica més, el nen es calma i es torna a dormir plàcidament. A diferència dels malsons, que se solen recordar, l'endemà els nens no tenen cap record del terror nocturn perquè estaven dormits mentre va ocórrer —i no tenen imatges mentals que evocar.
Els terrors nocturns estan provocats per una hiperactivitat del sistema nerviós central (SNC) durant el somni. Això pot ocórrer perquè el SNC (que regula l'activitat cerebral durant el somni i la vigília) encara està madurant. Alguns nens hereten una tendència a aquesta hiperactivitat; aproximadament el 80% dels nens que tenen terrors nocturns tenen un parent que també els va experimentar o bé que va sofrir de somnambulisme (un tipus similar de trastorn del somni) durant la infància. Els terrors nocturns s'han descrit en nens que: estaven molt cansats, malalts, estressats o fatigats,... Els terrors nocturns són relativament poc freqüents —solament afecten a entre el 3 i el 6% dels nens, mentre que pràcticament tots els nens tenen algun malson de tant en tant. Els terrors nocturns se solen donar en nens d'entre quatre i dotze anys, però s'han descrit en nens de sol 18 mesos. Semblen ser una mica més freqüents en els nens que en les nenes.

Narcolèpsia - és un trastorn que es caracteritza per tendències del somni anormals en les quals s'inclou una excessiva somnolència durant el dia, l'alteració del somni nocturn i manifestacions alterades de la fase REM del somni. La narcolèpsia també es caracteritza per les al·lucinacions durant el període de somni-vigília. Els científics no han aconseguit encara determinar quines són les causes d'aquest trastorn, no obstant això s'ha esmentat que la menstruació, l'estrès, els canvis sobtats del ritme vigília-somio, algunes infeccions com la mononucleosis infecciosa i els traumatismes cranials podrien ser alguns dels desencadenants d'aquesta malaltia. Així mateix, es tracta d'una malaltia familiar, de probable origen genètic.

La persona afectada de narcolèpsia pot manifestar una paràlisi momentània sense pèrdua de la consciència en resposta a reaccions emocionals brusques, com a sentiments d'empipament, temor, alegria, goig, o sorpresa. Aquesta persona pot experimentar una feblesa en les extremitats, pot deixar anar el que estigui sostenint a les mans o pot caure. També poden produir-se episodis esporàdics de paràlisis del somni en els quals, en quedar-se dormida, o immediatament després de despertar-se, la persona vol moure's però és incapaç de fer-ho. Aquests episodis solen associar-se a un gran sentiment de terror. Poden produir-se al·lucinacions vívides en què la persona té il·lusions visuals o auditives, a l'inici del somni o, amb menor freqüència, en despertar. Les al·lucinacions són semblants a les dels somnis normals, però més intenses. Només un 10 per cent dels afectats de narcolèpsia manifesta tots aquests símptomes; la majoria experimenta tan sols alguns. Els tractaments bàsics per combatre la narcolèpsia es basen en amfetamines o fàrmacs similars. Aquestes substàncies poden causar hipertensió, alterar el ritme cardíac i provocar ansietat, a més d'originar certa dependència. D'aquesta manera, es genera un quadre de símptomes secundaris pel que el pacient suspèn el tractament. Actualment, existeix un altre fàrmac, l'anomenat “Modafinil”, que constitueix un tractament segur i eficaç per als pacients amb aquesta malaltia i a més no provoca dependència.

· 6. La hipnosi.

La hipnosi és una de les moltes capacitats, encara desconegudes, que té la ment humana anomenades Estats Alterats de Consciència (EAC). Encara que la veu "hipnosi", prové del grec antic i vol dir son, no defineix la realitat d'aquest estat, ja que la persona realment no està dormint fisiològicament; de fet si féssim un electroencefalograma a una persona en tràngol hipnòtic, les gràfiques obtingudes, serien molt properes a les obtingudes en una persona en estat de vigília.

· 7. Teoria dels somnis de Sigmund Freud:
Sigmund Freud va ser sens dubte un de les persones més influents dins del desenvolupament del pensament durant el segle XX. La seva teoria que nostres ments guarden records i emocions en el nostre subconscient va transformar la forma en la qual els humans estudiaven la ment humana.
Freud deia que al llarg de la història, va haver-hi tres grans humiliacions. El descobriment de Galileu que no som el centre de l'Univers; el descobriment de Darwin que no som la corona de la creació; i el seu propi descobriment que no controlem la nostra pròpia ment.
La tendència de teràpies que utilitzen l'existència de dificultats en la infància o emocions reprimides per explicar problemes emocionals actuals comença amb Freud.

Un dels descobriments més importants de Freud és que les emocions enterrades en la superfície subconscient pugen a la superfície conscient durant els somnis, i que recordar fragments dels somnis poden ajudar a destapar les emocions i els records enterrats.

· 8. Què són les drogues?

Una droga és tot fàrmac o principi actiu d'un medicament, element d'origen biològic natural o producte obtingut d'ell per diversos mètodes, o substància produïda artificialment, que produeix efectes en el sistema nerviós central modificant l'estat d'ànim o produint plaure, i que pot tenir potencial d'abús. Des d'aquesta última perspectiva, el sinònim més adequat per a aquesta definició de droga és substància psicoactiva.

· 8. Classificació de les drogues segons els seus efectes en el Sistema Nerviós Central:

Els diferents tipus de drogues es classifiquen:

-Segons els efectes al sistema nerviós:

• Depressors: Inhibeixen el funcionament del SNC (Sistema Nerviós Central), entre els efectes que produeixen es troben la relaxació, sedació, somnolència, son, analgèsia e inclòs el coma. Són exemples el alcohol i els opiàcecs (heroïna, morfina, metadona...)

• Estimulants o Psicoanalèptics: Produeixen una activació general del SNC, produint una activació d’algunes funcions corporals. En son exemples la cocaïna o les amfetamines, considerades estimulants majors, o la nicotina, teïna, cafeïna... com estimulants menors.

• Al·lucinògens: Produeixen un estat de consciencia alterat, deformant la percepció i evocant imatges sensorials. En son exemples el LSD o les drogues de síntesi.

· 9. Dependència i addicció.

Quan una persona sent una força interior que no pot controlar i que la condueix a consumir alguna substància tòxica, a viure una situació malaltissa o a actuar d'una forma destructiva, es diu que presenta una conducta addictiva, compulsiva o depenent. Aquestes conductes generen en la persona una dependència que voluntàriament no pot frenar, al contrari, la dependència domina a la persona.
Les principals conductes addictives o compulsives són... cap a les drogues: la persona no pot controlar la seva necessitat de prendre begudes alcohòlica, fumar tabac o consumir drogues. Es diu llavors que és alcohòlic/a, fumador/a, drogoaddicte/a o pateix de farmacodependència.
Cap al menjar: la persona sent una necessitat incontrolable i permanent d'estar menjant. Es tracta d'un menjador/a compulsiu/a.
Cap a altres activitats: la persona es dedica compulsivament a activitats com el treball, els jocs de taula, els videojocs, la televisió, la computadora o les relacions sexuals. Fins i tot aquestes activitats arriben a ser el centre de la seva vida.
Cap a les persones: quan existeix una relació de dependència cap a una altra persona que, en tornar-se tan necessària, es fa qualsevol cosa per controlar-la o no perdre-la. En aquests casos la dependència arriba a ser tan forta que la persona pensa i actua de manera malaltissa o dolenta. La addicció o dependència a les drogues es dóna quan una persona té la necessitat irresistible de consumir-les de manera contínua o per determinats períodes, cada vegada en majors dosis, ja que el seu cos i ment s'acostumen a elles. Això produeix greus danys en el seu organisme així com en les persones que li envolten.
Els homes i les dones que usen drogues, segons allò que consumen, es coneixen com alcohòlics/as, fumadors/as o bé drogoaddictes/as o fàrmac dependents. Pateixen una malaltia progressiva que pot ser mortal.
La addicció impedeix a la persona gaudir de qualsevol altra cosa que no sigui la droga, perquè el centre de la seva vida és satisfer la necessitat cada vegada major i incontrolable d'ella. Tota addicció és destructiva per qui la sofreix perquè no li permet portar una vida fàcil i emocionalment equilibrada.
La addicció a la droga no respecta sexe, posició social, econòmica o intel·lectual. En Mèxic, com a exemple, les persones que s'inicien en alguna addicció tenen generalment entre 11 i 20 anys de edat.



· 10. Tractaments.
· 11. Polèmica drogues legals i drogues il·legals.
La legislació contemporània, en el context d'una guerra contra la droga considera il·lícit l'ús i el comerç extra terapèutic de psicofàrmacs que alterin la consciència. Les drogues estan sent un problema molt greu en els últims anys i nombrosos són els països que tracten d'afrontar-ho mitjançant diferents vies (campanyes i operatius antidrogues i el seu tràfic, etc.).
Cada país estableix algunes excepcions a aquesta regla. Per exemple, és habitual a Occident que l'ús i comerç de l'alcohol, el tabac i els estimulants del café (cafeïnes) siguin legals fos de l'àmbit de la medicina. En altres països, com Holanda, es permet l'ús recreacional de la marihuana, els derivats del cànem i els fongs psicotròpics.
Quan les substàncies són fabricades i distribuïdes dins de l'àmbit farmacèutic però són emprades sense prescripció facultativa i amb finalitats recreacionals, la llei considera que existeix abús. Per a altres col·lectius, en canvi, l'abús es produeix quan el consumidor danya la seva salut i la seva relació amb el seu entorn.
En amplis sectors de la societat existeix la idea que l'ús extra medicinal de psicofàrmacs és nociu. No obstant això, en altres entorns es defensa que ha de ser l'individu qui reguli la seva conducta, i que l'Estat no té la legitimitat per dirigir la seva salut. Ambdues posicions són les que han vingut enfrontant-se, tradicionalment, en el debat sobre la legalització de les drogues.
Constantment els sectors psicofàrmacfilos de la societat descobreixen que certs principis actius -presents sobretot en plantes i medicaments de farmàcia- són susceptibles d'ús recreacional; aquest descobriment i la consegüent extensió del seu ús condueixen a una resposta legislativa, augmentant el catàleg de substàncies prohibides o subjectes a mecanismes estatals de control.
Entre les d'ús recreacional més conegudes trobem: alcohol, cafeïna, cocaïna, crack,

inhalants, LSD i la marihuana.