Els processos inconscients (Treball fi de trimestre).

ELS PROCESSOS INCONSCIENTS.

1. Resumeix com ha anat evolucionant el terme inconscient al llarg del temps.

S'ha considerat que la doctrina de Plotí sobre l'ànima és un precedent remot de la noció d'inconscient. En la història de la filosofia la noció d'inconscient es remunta a alguns filòsofs racionalistes com Leibniz. També Schelling accepta l'existència de l'inconscient i alguns filòsofs irracionalistes, com Ludwig Klages, el consideren com una mena de doble de la consciència, però fora de tot control per part del jo. Aquestes concepcions parteixen d'una prèvia caracterització de la consciència entesa com un lloc o un dipòsit dels actes psíquics. Bergson, en canvi, tracta l'inconscient com una forma de la memòria no actual, sinó virtual, que sempre es conserva. La noció d'inconscient comença a adquirir rellevància en la psicologia de finals del segle XIX, i arrenca de la noció de llindar de la consciència elaborada primerament per J.F. Herbart. Posteriorment, i ja en l'àmbit ple de la psicofísica, E. H. Weber i Th. Fechner van elaborar de manera més precisa la noció de llindars de la sensació (veure llei de Weber-Fechner) i van assenyalar que una gran part de la vida psíquica és de natura inconscient. Però la plena importància de l'inconscient apareix amb la psicoanàlisi de Freud. Les seves investigacions el van portat al descobriment de què aquestes no són conductes sense sentit, sinó que és necessari buscar el seu significat en una instància psíquica desconeguda pel propi subjecte que va dur a terme l'estrany comportament. Aquesta instància psicològica, respecte a la qual no som conscients, conseqüentment va ser anomenada per Freud inconscient.

2. El problema cervell-ment, explica les diferents teories que l'intenten explicar? Amb quina t'identifiques més? Justifica la teva resposta.

La neurociència investiga l'estructura i organització del cervell humà i dels processos mentals. No obstant això desxifrar el problema cervell-ment què és la consciència, per què somien o com influeixen les drogues en el cervell continua essent objecte de debat filosòfic o científic. Els estudis sobre la ment, tant d'autors clàssics com d'investigadors actuals, podem agrupar-los en tres teories:

A) Dualisme: Consideren que el cervell i la ment són dues entitats independents que poden interactuar o no, però que tenen característiques diferents.

B) Monisme: Rebutgen la divisió entre el cervell i ment. Francis Crik, premi Novel pel seu descobriment de l'ADN reivindica que la ment i el seu atribut més misteriós és més que el resultat del treball de les neurones organitzades. La ment depèn de l'activitat cerebral no és una realitat independent.

C) Emergentisme: Considera que la consciència emergeix de l'organització cerebral i és capaç de re actuar el cervell i dirigir-ne els passos.

La teoria de la qual més m'identifico és la teoria C), de l'Emergentisme. I això es perquè jo també crec en què la consciència prové de la nostra organització cerebral pel fet de què tot allò que veiem, toquem, sentim, vivim, tot anirà cap al cervell per poder entendre-ho de totes les formes possibles. (Perquè passa allò i no això, els colors, les formes, les textures, les situacions, l'anàlisi de cada petit detall,...) Així què d'aquesta manera cadascú tendrà consciència encara que (potser) a diferents nivells i a partir d'aquesta consciència que és universal (ja que tots tenim consciència), els nostres passos seguiran el seu camí.

3. Què és la consciència? Explica les seves característiques. Quines són les conseqüències dels estats alterats de la consciència?

La consciència és una experiència subjectiva del coneixement d'un mateix i de la realitat. Està formada per experiències del món exterior (imatges, sons, colors, sensacions), experiències del món interior (fantasies, records i somnis) i experiències mentals i emotives (sorpresa, dolor, felicitat, odi i temor). Les característiques principals de la consciència són: Implica la memòria a curt termini, és independent de les entrades sensorials (per exemple, fantasiar), exigeix atenció dirigible, té la capacitat de fer interpretacions alternatives de dades complexes o ambigües, desapareix en el son profund, reapareix en somiar, almenys en una forma canviada o desordenada, encobreix modalitats sensorials bàsiques diferents en una experiència singular unificada. Els estats alterats de la consciència poden originar aquestes conseqüències: alteracions del pensament, pèrdua de la noció del temps, pèrdua de control, canvi en l'expressió de les emocions, alteracions perceptives i canvis en la imatge corporal, canvi en el sentit o significat i suggestibilitat.

4. Què s'entén per inconscient?

L'inconscient és una de les parts del jo o de la ment que, segons la psicoanàlisi, constitueixen el conjunt del psiquisme humà. Inclouria tots els pensaments ocults, els desitjos reprimits i els condicionants que guien l'acció del subjecte sense que aquest els pugui controlar. El terme va ser popularitzat per Sigmund Freud i ha passat al lèxic comú com a sinònim de "no racional". Per a la psicoanàlisi, l'inconscient es manifesta en: els lapsus del subjecte, els somnis, els símptomes neuròtics i els acudits. S'hi pot accedir usant la hipnosi o per associació lliure amb teràpies específiques. Es pot intentar alliberar amb drogues o tècniques de relaxació, el popular "deixar la ment en blanc.

5. Resumeix com entenien l'inconscient els diferents representats i corrents filosòfics i psicològics fins a Freud.

S'ha considerat que la doctrina de Plotí sobre l'ànima del món és un precedent remot de la noció d'inconscient. En la història de la filosofia la noció d'inconscient es remunta a alguns filosòfics racionalistes com Leibniz per exemple, que el concep com un límit de la consciència en què es produeixen representacions fosques o molt febles. També Schelling accepta l'existència de l'inconscient i alguns filòsofs irracionalistes com Ludwig Klages el consideren com una mena de doble de la consciència, però fora de tot control per part del jo. Aquestes concepcions parteixen d'una prèvia caracterització de la consciència entesa com un lloc o un dipòsit dels actes psíquics. Bergson tracta l'inconscient com una forma de la memòria no actual, sinó virtual, que sempre es conserva. La noció d'inconscient comença a adquirir rellevància en la psicologia de finals del segle XIX i arrenca de la noció de llindar de la consciència elaborada primerament per J.F Herbart. Posteriorment, i ja en l'àmbit ple de la psicofísica, E.H Weber i Th. Fechner van elaborar de manera més precisa la noció de llindars de la sensació i van assenyalar que una gran part de la vida psíquica és de natura inconscient. Però la plena importància de l'inconscient apareix amb la psicoanàlisi de Freud. Les seves investigacions el van portat el descobriment de què aquestes no són conductes sense sentit, sinó que, és necessari buscar el seu significat en una instància psíquica desconeguda pel propi subjecte que va dur a terme l'estrany comportament. Aquesta instància psicològica, respecte a la qual no som conscients, conseqüentment va ser anomenada per Freud inconscient.

6. Explica com Freud va descobrir l'existència de l'inconscient.

Sigmund Freud inicia la seva obra cercant un mètode per a curar els trastorns psíquics però, poc a poc, passa a elaborar una teoria general sobre l'ésser humà i la cultura. Sospita que l'ésser humà no es tan racional com clàssicament s'ha afirmat (home = animal racional), sinó que impulsos irracionals i inconscient determinen el seu comportament. Les més nobles idees i els més bons sentiments són màscares. Acabats els seus estudis de medicina, obté una beca i se'n va a París on Charcot fa ús de la hipnosi en el tractament de la histèria. Intueix l'existència d'un inconscient: si els símptomes histèrics (originats per conflictes que el malalt desconeix) poden ser manipulats mitjançant la hipnosi, aleshores podem pensar que aquest pot no saber el que sap. De nou a Viena, amb Breuer, fan reviure als malalts els conflictes emocionals o traumes de la seva infància. Si un trauma amagat i reprimit emergeix a la consciència, desapareix el transtorn psíquic. Teoritza que qualsevol vivència conflictiva i desagradable queda soterrada i amagada a l'inconscient. La repressió és el mecanisme que ens defensa d'aquest trauma. Ara bé, els continguts reprimits, si bé soterrats, són una energia continguda que produeix manifestacions externes com ara els símptomes histèrics. Si aquests continguts passen de l'inconscient al conscient, aleshores la ment queda alliberada (catarsi), tot esvaint-se les manifestacions externes o malalties psíquiques neuròtiques. Lentament, Freud tendeix a abandonar la suggestió hipnòtica com a mètode d'accés als conflictes amagats i adopta tècniques alternatives com ara la lliure associació d'idees o la interpretació dels somnis.

7. Explica com representà Freud la ment i com va anar canviant, amb el temps, aquesta representació.

Encara que al llarg de la seva carrera Freud va intentar trobar patrons de repressió entre els seus pacients que derivessin en un model general per a la ment, va observar que els seus diferents pacients reprimien fets diferents. Va advertir, a més, que el procés de la repressió és en si mateix un acte no conscient (és a dir, no ocorreria a través de la intenció dels pensaments o sentiments conscients).

Freud va buscar una explicació a la forma d'operar de la ment. Va proposar una estructura de la mateixa dividida en tres parts: l'Allò, el Jo i el Superjo.

L'Allò representa les pulsions o impulsos primigenis i constitueix, segons Freud, el motor del pensament i el comportament humà. Conté els nostres desitjos de gratificació més primitius.

El Superjo, la part que contraresta a l'Allò, representa els pensaments morals i ètics. El Jo roman entre tots dos, i actua intervenint entre les nostres necessitats primitives i les nostres creences ètiques i morals. No és sinònim de la consciència (existeixen parts del Jo que són inconscients). Un Jo saludable proporciona l'habilitat per adaptar-se a la realitat i interactuar amb el món exterior d'una manera que representi el millor compromís entre els desitjos i mocions pulsionals de l'Allò i les demandes restrictives o punitives provinents del Superjo.

8. Com es manifesta l'inconscient segons Freud?

En 1900 Freud va escriure “La interpretació dels somnis” i podem resumir la interpretació psicoanalítica dels somnis en aquestes idees, ja que l'inconscient no és observable però es manifesta en determinats comportaments com els somnis.

L'associació espontània, els somnis revelen l'existència de l'inconscient, els continguts del somni i resistències del subjecte, la censura, l'elaboració dels somnis (condensació, desplaçament i dramatització), i els símbols onírics. L'inconscient es manifesta també en els actes fallits de la nostra vida quotidiana, és a dir, en els errors que ens delaten, en els oblits que mai hauríem desitjat.

9. Són els somnis la realització dels nostres desitjos? Com és possible l'existència de somnis dolorosos?

En la seva obra més coneguda, La interpretació dels somnis (Die Traumdeutung, 1900), Freud explica l'argument per postular el nou model de l'inconscient i desenvolupa un mètode per aconseguir l'accés al mateix, prenent elements de les seves experiències prèvies. Com a part de la seva teoria, postula també l'existència d'un preconscient, que descriu com la capa entre el conscient i l'inconscient (el terme subconscient és utilitzat popularment, però no forma part de la terminologia psicoanalítica). La repressió, per la seva banda, té gran importància en el coneixement de l'inconscient. D'acord amb Freud, les persones experimenten sovint pensaments i sentiments que són tan dolorosos que no poden suportar-los. Aquest es refereix a aquesta idea al llarg de tota la seva obra, principalment en els seus Treballs sobre metapsicologia. Aquests pensaments i sentiments (igual que els records associats a ells) no poden, segons va sostenir, ser expulsats de la ment, però sí poden ser expulsats del conscient per formar part de l'inconscient, mantenint el reprimit la seva efectivitat psíquica i retornant en forma d'alguna de les seves produccions.

10. Explica què entén Freud per “pulsió” i com, també, va anar evolucionant aquesta teoria. A quina conclusió arriba finalment?

Freud estava especialment interessat en la dinàmica d'aquestes tres parts de la ment. Va argumentar que aquesta relació està influenciada per factors o energies innates, que va cridar pulsions. Va descriure dues pulsions antagòniques:

Eros o pulsió de vida, una pulsió sexual tendent a la preservació de la vida.

Tanatoris o pulsió de mort. Aquesta última representa una moció agressiva, encara que de vegades es resol en una pulsió que ens indueix a tornar a un estat de calma, Principi de *nirvana o no existència, que va basar en els seus estudis sobre protozous (Més enllà del principi de plaure). Freud també va sostenir que la libido madura en els individus per mitjà del canvi del seu objecte. Va argumentar que la sexualitat infantil és "polimòrfic ament perversa", en el sentit que una gran varietat d'objectes poden ser una font de plaure. Conforme les persones van desenvolupant-se, van fixant-se sobre diferents objectes específics en diferents fases:

Fase oral, exemplificada pel plaure dels bebès en la lactància.

Fase anal, exemplificada pel plaure dels nens en controlar els seus esfínters.

Fase fàl·lica. Va proposar llavors que arriba un moment en què els nens passen a una fase on es fixen en el progenitor de sexe oposat (complex d'Èdip) i va desenvolupar un model que explica la forma en què encaixa aquest patró en el desenvolupament de la dinàmica de la ment. Cada fase és una progressió cap a la maduresa sexual, caracteritzada per un fort Jo i l'habilitat per retardar la necessitat de gratificacions.

Període de latència, període en què es desenvolupen forces psíquiques que inhibeixen l'impuls sexual i redueixen la seva adreça.

Fase genital, sorgeix en l'adolescència quan maduren els òrgans genitals. Hi ha un sorgiment dels desitjos sexuals i agressius.

11. Explica la diferència entre inconscients – subconscient i no conscient segons la psicoanàlisi.

Si ben l'inconscient no és observable, es manifesta en determinats comportament. Es manifesta en les somnis, escenificacions imaginàries en les quals es realitzen els nostres desitjos inconscients i reprimits; però aquestes escenificacions, -el contingut manifest del somni-, s'han d'interpretar per accedir al seu contingut no disfressat, -el contingut latent. Els somnis són el «camí ral» cap a l'inconscient. L'inconscient es manifesta també en els actes fallits de la nostra vida quotidiana, o sigui, en els errors que ens delaten, en els oblits que mai haguéssim desitjat. En la vida psíquica res és casual, tot té una causa: no hi ha indeterminisme. També els acudits ens informen del nostre inconscient, són descàrregues psíquiques, petits actes d'alliberament de les nostres tensions inconscients. Aquesta definició també podria fer servir per al concepte de no conscient.

Quan parlam del subconscient, aquest és refereix a l'inconscient, al feblement conscient o al que, per trobar-se «per sota del llindar de la consciència», resulta difícilment assolible per aquesta o definitivament inaccessible.1 Actualment el seu ús està més difós en el llenguatge llec que com a part del lèxic psicoanalític o psicològic. En els primers escrits de Sigmund Freud, en particular en alguns dels seus treballs prepsico analítics primerencs en idioma francès, el terme va ser utilitzat com a sinònim d'inconscient. Freud va abandonar després aquesta denominació perquè es prestava per a equívocs. La paraula «subconsciència» deixa d'aparèixer en la literatura psicoanalítica a partir de 1900, amb la publicació en la crítica explícita de Freud a la utilització del terme:

També de la distinció entre supra consciència i subconsciència, predilecta de la bibliografia més recent sobre les psiconeurosis, tenim nosaltres que mantenir-nos allunyats, doncs precisament sembla destacar l'equiparació entre el psíquic i el conscient.

12. Explica en què difereixen les teories de Freud de les de:

a. A. Adler

b. C. Jung

Tant Alfred Adler i el suís Carl Jung encapçalaren les primeres escissions del moviment psicoanalític. Adler no acceptava l'origen sexual de tots els trastorns mentals, també els pot causar un complex d'inferioritat provocat per factors socials. Jung s'enfrontà amb Freud remarcant l'existència d'un inconscient col·lectiu que, com mites o arquetips profundament arrelats, pauten el comportament humà.

c. H. Marcuse – E.Fromm (freudo – marxista).

El freudo-marxisme de Herbert Marcuse i Erich Fromm proposen, com ja permet copsar el seu nom, la conciliació dels anhels d'ambdós pensadors a fi de fer possible l'aparició d'un ésser humà plenament emancipat, un ideal només possible reconeixement el risc tant d'alienació social i econòmica com d'alienació o oblit de la dimensió sexual i inconscient.

d. Wittgenstein

Per una altra banda, ha estat freqüent la crítica de manca de rigor científic en bona part de l'obra freudiana. Wittgenstein, per exemple, posava objeccions a les categories psicoanalítiques qualificant-les de “fantasies pseudoexplicacions” mentre que...

e. K. Popper

Karl Popper posava la psicoanàlisi com a model de pseudociència: davant dos enunciats psicoanalítics oposats no hi ha manera d'eliminar, empíricament, cap d'ells.

f. Philip Merikle

Afirma que “sovint pensam que la ment i la consciència són sinònims, que ens enteram de tot el que és important per la nostra supervivència, però quan més estudiam l'inconscient humà, més ens adonam de quant ens escapa”.

g. Neurobiòlegs

Plantegen un apropament asèptic de la ment. Prefereixen parlar de distints nivells de la consciència i eviten haver de parlar de termes valoratius com la repressió. Els darrers avenços han permès conèixer que existeixen processos mentals ultraràpids que semblen la presa de consciència de la realitat. Segons sembla, el cervell funciona contínuament de forma analògica, és a dir, fent un tractament instantani intuïtiu i global de la informació.

13. Resumeix la teoria de l'inconscient de Jung.

La teoria de Jung divideix la psique en tres parts. La primera és el Jo, el qual s'identifica amb la ment conscient. Relacionat properament es troba l'inconscient personal, que inclou qualsevol cosa que no estigui present en la consciència, però que no està exempta d'estar-ho. L'inconscient personal seria com el que les persones entenen per inconscient en tant inclou ambdues memòries, les que podem atreure ràpidament a la nostra consciència i aquells records que han estat reprimits per qualsevol raó. La diferència estreba que no conté als instints, com Freud incloïa. Després de descriure l'inconscient personal, Jung afegeix una part al psiquisme que farà que la seva teoria destaqui de les altres: l'inconscient col·lectiu. Podríem cridar-li senzillament la nostra “herència psíquica”. És el reservatori de la nostra experiència com a espècie; un tipus de coneixement amb el qual tots naixem i compartim. Encara així, mai som plenament conscients d'això. A partir d'ell, s'estableix una influència sobre totes les nostres experiències i comportaments, especialment els emocionals; però solament li coneixem indirectament, veient aquestes influències. Existeixen certes experiències que demostren els efectes de l'inconscient col·lectiu més clarament que unes altres. L'experiència d'amor a primera vista, el dejà vu (el sentiment d'haver estat anteriorment en la mateixa situació) i el reconeixement immediat de certs símbols i significats d'alguns mites, es poden considerar com una conjunció sobtada de la realitat externa i interna de l'inconscient col·lectiu. Altres exemples que il·lustren amb més amplitud la influència de l'inconscient col·lectiu són les experiències creatives compartides pels artistes i músics del món en tots els temps, o les experiències espirituals de la mística de totes les religions, o els paral·lels dels somnis, fantasies, mitologies, contes de fades i la literatura. Jung pensava sobre l'inconscient col·lectiu com una memòria col·lectiva, la memòria col·lectiva de la humanitat. Ell pensava que la gent estaria més sintonitzada entre membres de la mateixa família i grups socials, culturals i de raça, però que no obstant això hi hauria una ressonància de fons de tota la humanitat: una experiència mitjana (un fons d'experiències) de les coses bàsiques que tota la gent experimenta (comportament maternal, patrons socials, estructures d'experiència i pensament). No seria tant una memòria de persones particulars en el passat com una mitjana de les formes bàsiques d'estructures de memòria: aquests són els arquetips. La noció de Jung d'inconscient col·lectiu cobra extremadament bon sentit en el context de l'aproximació de Sheldrake. La teoria de la ressonància mòrfica conduiria a una reafirmació radical del concepte de Jung d'inconscient col·lectiu.

D'acord amb Jung, l'inconscient col·lectiu està dividit en quatre nivells. El primer nivell és l'inconscient individual: només els records individuals són part d'ell. Jung va afegir tres nivells més. Els membres de la mateixa família tenen molts símbols comuns en el seu llenguatge i comportament. Aquest grup comú de símbols és part del segon nivell: l'inconscient familiar. El tercer nivell és l'inconscient social o cultural, comú als individus que comparteixen la mateixa cultura. Finalment, en el quart nivell, se situa l'inconscient col·lectiu primordial. Conté les idees i símbols més generals de la humanitat, tals com la por comuna a la foscor, els instints, etc. En aquest inconscient Per Jung l'inconscient col·lectiu és una realitat biològica. No obstant això, sota les premisses de la biologia convencional, no hi hauria forma que les experiències i mites de, per exemple, les tribus africanes, tinguessin alguna influència sobre els somnis d'algú a Suïssa de descendents no africans, la qual cosa és el tipus de coses que Jung pensava que ocorrien. Per a ell, existeixen certes experiències que demostren els efectes de l'inconscient col·lectiu més clarament que unes altres. L'experiència d'amor a primera vista, el dejà vù (el sentiment d'haver estat anteriorment en la mateixa situació) i el reconeixement immediat de certs símbols i significats d'alguns mites, es poden considerar com una conjunció sobtada de la realitat externa i interna de l'inconscient col·lectiu. Altres exemples que il·lustren amb més amplitud la influència de l'inconscient col·lectiu són les experiències creatives compartides pels artistes i músics del món en tots els temps, o les experiències espirituals de la mística de totes les religions, o els paral·lels dels somnis, fantasies, mitologies, contes de fades i la literatura.

14. Comenta el que has extret dels diferents experiments sobre l'inconscient.

He de dir què de tots els experiments no puc escollir entre un o un altre, ja que tots tenen experiments diferents en relació a allò que volen obtenir encara què amb un mateix objectiu però malgrat això, em va parèixer alguns d'aquestos, uns tipus d'experiment de caire una mica fort així com hi ha d'altres que són fins i tot bastant creatius com per exemple en una altra investigació es deia que s'havia sotmès a dos grups de voluntaris a una percepció subliminal. Se'ls va mostrar una sèrie d'ideogrames xinesos per a què avaluassin quins representaven conceptes alegres i quins tristos, en un dels grups els ideogrames anaven acompanyats de la imatge d'una cara alegre o trista, projectades durant 4 milisegons impossibles de percebre, a l'altre grup les cares van ser projectades durant un segon, de manera que puguessin ser vistes. Curiosament la presència d'una cara va condicionar la valoració dels ideogrames i el grup en el que la percepció havia set subliminal. És a dir, la nostra ment pot ignorar un missatfe conscient, abstraure's i concentrar-se només en els que ens interessa si així ho requerim, però no pot evitar veure's afectada per un missatge inconscient.

15. Llegeix els textos següents i respon les preguntes:

“Els lapsus linguae” - · Comenta el text que acabes de llegir i explica quina relació té amb el tema que acabam de treballar.

· Podries posar més exemples de lapsus linguae?

Lapsus linguae és una locució llatina que significa “errada o entrebanc involuntari o inconscient quan parlam”. Té una important relació amb el tema ja que és un dels vocables que la psicoanàlisi va popularitzar quan va anomenar així a un dels seus conceptes i els va proposar com una via directa a l'inconscient. Un altre exemple de lapsus linguae seria:

1. Plou sobre millat. 'Plou sobre mullat'.

2. No podia ficar el cotxe en el peu. 'No podia ficar el peu en el cotxe.'