Tema 9: Activitats prèvies part I.

Tema 9. Personalitat i vida afectiva.

Activitats prèvies:

1. Respon:

· L'ésser humà neix amb una personalitat determinada o pot modificar-la durant la seva vida?

Tot ésser humà neix amb unes característiques pròpies que més o menys s'aniran agafant forma al llarg de la seva vida però està clar que pot ser modificada encara que depèn molt de cada cas. Per exemple, un senyor de 84 anys sempre fuma el seu cigarret a les tres hores. Si no ho fa, es posa nerviós i fins i tot pot desmaiar-se. Si vol deixar de fer-lo, tindrà que deixar de fumar-lo a les tres hores però serà molt difícil ja que porta molt d'anys fent el mateix i és segur que d'una manera o altra, es posarà molt nerviós.

· Què és la personalitat? És el mateix que el temperament i caràcter?

La psicologia de la personalitat intenta descriure, classificar i explicar els elements constants del funcionament psicològic humà. La paraula persona deriva del grec prosopon, que era la màscara que utilitzaven els actors en les representacions teatrals. Sovint el terme personalitat s'associa amb un criteri d'atractiu social. Es creu que un individu té personalitat si posseeix algunes de les qualitats que els altres admiren o elogien. El temperament consisteix en l'herència biològica rebuda i per tant és difícil de canviar o modificar. El caràcter es forma pels hàbits de comportament adquirits durant la vida. La personalitat només és la conjunció del temperament i caràcter en una única estructura.

· A què són degudes les diferències individuals de personalitat? Quins factors socials influeixen en la construcció de la nostra personalitat?

Les diferències individuals de cada personalitat es desenvolupa perquè encara que aquesta parteixi de l'herència genètica i de l'ambient de l'individu, també parteix fonamentalment de l'aprenentatge social i de les experiències personals de cadascú que totalment individuals i subjectives. Els factors socials que influeixen serien per començar el col·legi, les nostres amistats, la nostra família, la nostra cultura i fins i tot els nostres veïns.

· Quines diferències i avantatges trobes entre el fet de ser introvertit o extravertit?

És evident la diferència entre una persona introvertida i extravertida ja que són justament el contrari. Una persona extravertida sempre serà més alegre, feliç, contenta, animada, simpàtica, afectiva, xerraire, entre molts altres de caràcter positiu. L'avantatge més gran que puc veure en una persona extravertida és la seva habilitat per fer amics i no tenir aquest por de arribar o d'estar a lloc si no coneixes a ningú. Una persona extravertida no se preocuparà d'això, perquè sap que quan arribi, parlarà amb tothom. Les persones introvertides són quiets, normalment caminen amb el cap mirant baix, res xerraires i només donen la seva opinió quan creuen que és extremament necessari. Les persones introvertides poden passar per persones empàtiques, mal educades i fins i tot “dolentes” però la realitat no és aquesta, sinó que per a ells, és molt més difícil comunicar-se i deixar-se veure i escoltar. Un avantatge de ser introvertit és el fet de que la persona, almenys per a mi, es tornà misteriosa i com he fet amb un company de la meva classe que sembla ser introvertit, li vaig parlar des de el primer moment i encara que fos tímid, és molt simpàtic i intel·ligent. Només hi ha que tenir paciència i una mica d'entendiment vers a aquestes persones. Cal recordar que no hem triat els nostres sentiments.

· Què recomanaries a les persones que no estan d'acord amb la seva manera de ser?

Diuen que si vols alguna cosa que mai has tingut, hauries de fer alguna cosa que mai has fet. Així que, jo diria a qualsevol persona que vol canviar la seva personalitat que ho faci. Canvia-la! Si no estàs d'acord, canvia-la... però que sàpigues que no és una tasca fàcil i dependent de la personalitat, hi ha vegades que fins i tot és impossible!

· Quan deixa de ser normal la conducta d'una persona i esdevé una conducta anòmala? Quins criteris consideres prioritats per definir la “normalitat”?

Theodore Millon i Roger David assenyalen tres criteris per a diferenciar el funcionament de la persona amb un trastorn de personalitat:

- Presenta una estabilitat fràgil o una carència de capacitat d'adaptació, provoca situacions crítiques i percep la realitat social de forma distorsionada.

- És inflexible des del punt de vista adaptatiu. La personal normal és flexible respecte al paper que exerceix, sap quan prendre la iniciativa i modificar l'entorn.

- Els repertoris patològics que dominen la seva vida es repeteixen com cercles viciosos, provoquen nous problemes i perden oportunitats de millorar.

D'una altra banda, la normalitat pot ser concebuda com la capacitat de funcionar de manera autònoma i competent, la tendència a adaptar-se a l'entorn social de forma efectiva, una sensació subjectiva de satisfacció i eficiència, i l'habilitat d'autorrealitzar-se o d'assolir les potencialitats pròpies. Per tant, l'anormalitat por ser entesa com un dèficit d'aquestes qualitats.

· Quines alteracions o desordres de la personalitat coneixes? Quines en són les causes? Es poden modificar?

Per exemple la personalitat antisocial, la dependent, la histriònica, la passiva-agressiva, la compulsiva... Encara que els factors genètics exerceixen una influència, també és molt important l'efecte de l'ambient, la qual cosa significa que la personalitat no és alguna cosa fix amb el que venim al món, sinó que, en gran part, es veu influenciada i modificada per les experiències viscudes. Els principals factors que intervenen en el desenvolupament d'un trastorn de la personalitat són els següents:

Encara que són poques les recerques realitzades, és possible que existeixin certs factors genètics que intervinguin directament en l'aparició de determinats trastorns de la personalitat. Per exemple, s'ha identificat un gen el funcionament del qual és incorrecte en el trastorn obsessiu-compulsiu. D'altra banda, la influència de la genètica depèn del tipus de trastorn. En alguns, com el trastorn antisocial de la personalitat, la genètica sembla jugar un paper important, mentre que en altres casos, com el trastorn per dependència, sembla que l'ambient exerceix una major influència. No obstant això, en general, sol existir una interacció entre tots dos factors (genètics i ambientals). El maltractament, abús o negligència emocional en la infància semblen jugar un paper especialment important en el desenvolupament de diversos trastorns de personalitat. En particular, entre les persones amb trastorn límit, el 55% ha estat víctima d'abús sexual. Això no significa necessàriament que l'abús sexual sigui la causa, sinó més aviat pot implicar que, en una personalitat amb certa predisposició, el trauma de l'abús va actuar com a desencadenant. La negligència emocional és un altre aspecte important a tenir en compte en l'aparició d'aquest tipus de trastorns. Consisteix a ignorar o no parar esment a les necessitats emocionals dels nens. En alguns casos, la personalitat d'un nen pot ser (per motius genètics) tan difícil de manejar que els pares no sàpiguen com fer-ho i acabin responent amb abús o negligència, agreujant els problemes del nen i propiciant l'aparició del trastorn. L'abús verbal pot tenir també un impacte. En un estudi realitzat amb 793 mares, els investigadors els van preguntar si havien cridat als seus fills i els havien dit que no els volien o amenaçat amb tirar-los. Els nens que havien experimentat aquest tipus d'abús verbal tenien el triple de probabilitats de desenvolupar trastorn de personalitat límit, narcisista, obsessiu-compulsiu o paranoide en l'edat adulta. La personalitat altament sensible: (sobre això et vaig parlar una vegada Antònia!) aproximadament el 20% de les persones tenen el que es diu una personalitat altament sensible. Es tracta d'un patró normal de la personalitat que no té per què crear problemes, encara que són nens molt sensibles a diversos tipus d'estímuls, com la llum, el soroll, les textures, que reaccionen amb gran intensitat davant ells. Poden tenir una major predisposició a desenvolupar fòbies socials o trastorn de personalitat per evitació. No obstant això, tan sol el 10% d'aquests nens desenvolupa aquest tipus de trastorns, per la qual cosa no pot considerar-se un factor especialment important. Amistats, persones significatives, experiències: fins i tot els companys, professors o altres persones significatives poden exercir un impacte, tant positiu com a negatiu. Un nen amb una predisposició a desenvolupar un trastorn de personalitat, pugues no desenvolupar-ho mai si es troba en un ambient sa i protector, però si es troba en situació de maltractament o abús és molt probable que acabi patint el trastorn. Les experiències vitals també juguen un paper important. Per exemple, explica Judith Beck, directora del Beck Institute for Cognitive Therapy and Research, un nen amb tendències obsessiu-compulsives que té pares alcohòlics pot assumir la responsabilitat de cuidar dels seus germans menors, la qual cosa pot ampliar la seva propensió fins que apareix el trastorn. Com veiem, la genètica pot fer que tinguis una predisposició, però l'ambient i experiències que vius poden influir, per bé o per malament, tant en el desenvolupament del trastorn com en el seu maneig i tractament, sent sempre possible el canvi.

· Què són les emocions? Quines són emocions més bàsiques de l'ésser humà?

Són les vivències afectives que apareixen de forma brusca, en forma de crisis més o menys passatgera, més o menys violenta. Es posa en marxa generalment per un estímul extern i van unides a manifestacions de caràcter orgànic. Comprendre i manejar les nostres emocions i les dels altres és molt important per a un bon equilibri emocional. Les emocions més bàsiques de l'ésser humà són l'interès, l'alegria, la por, la ràbia, el fàstic, l'angoixa, el menyspreu, la vergonya, la culpa i la sorpresa.

· Digues tres esdeveniments que et facin por?

Les altures, perdre i/o decepcionar la meva mare o àvia i no trobar allò que m'agrada de veritat.

· Què és l'empatia? Quines professions necessiten persones empàtiques?

L'empatia és aquell sentiment que sents quan et poses al lloc d'una altra persona. Sentir en la teva pell allò que sent ella o ell. Les professions adequades per persones empàtiques serien quasi totes les relacionades amb el treball social però no té un perquè. Una persona empàtica podrà treballar on vol que sent d'aquest manera que és, sortirà victoriosa i plena d'amics.

· Què significa per a tu l'estrès? Quins són els factors principals que et produeixen estrès?

L'estrès és un procés originat per diversos motius generadors de determinades alteracions fisiològiques, cognitives i emocionals. Qualsevol situació amb aquestes peculiaritats pot generar estrès: incertesa, canvi, manca d'informació, sobrecàrrega dels canals de processament, falta de conducte o habilitats...

Dietari de la setmana (24-03/28-03).

Dietari de la setmana (24-03/28-03).

És oficial! Som ja al últim trimestre del curs i ens queda poc temps per a fer qualsevol cosa. Estic molt contenta perquè en la avaluació passada vaig tenir com nota final un set i em recordo perfectament com al començament de la segona avaluació vaig apropar-me a la meva professora i li vaig dir que intentaria com pogués treure un vuit i així va ser!!! Ara, allò que espero i demano a mi mateixa es que per a aquesta última avaluació pogués jo treure un nou! Ho intentaré i os mantendré informats.

Bé, com a primer dietari oficial del últim trimestre he de dir que ja hem acabat un dels temes principals que farem i aquest és el tema de la Personalitat. El dilluns varen anar acabant el tema parlant dels trastorns de la personalitat, que són formes de conducta desadaptades que podem trobar en el nostre entorn laboral, social o familiar. Sobre trastorns podem parlar de milers d'ells però el que més em va cridar la atenció i que jo diria que també em sento una mica identificada serà el trastorn anomenat esquizotípic, on un té una conducta erràtica, pot semblar excèntrica i pot actuar de manera extravagant. Prefereix l'aïllament social i fa activitats que són estranyes per als altres. Té un estil cognitiu reflexiu i autístic... Malgrat tot, no estic dient que tinc aquest trastorn i més a més, a la hora d'explicar el tema la nostra professora ens va avisar que trobaríem mil trastorns dient que ho pateixen però en realitat és molt més complicat i relatiu del que pensem. També varen estar parlant aquest mateix dia sobre els gens, que aquestes tenen també personalitat. A la classe del dimarts, hem estat parlant i estudiant el següent punt als trastorns i aquest és la nostra vida afectiva. Entenem per vida afectiva el conjunt de sentiments, emocions i passions que té un subjecte al llarg de la seva vida i més a més, entendre la dinàmica del món afectiu ens dóna la possibilitat d'utilitzar la força que tenim per a la nostra trobada amb el món intern i extern. I això es degut a que la nostra posició davant la realitat no és neutra. No som observadors imparcials. Deixam que la realitat ens afecti íntimament. És a dir, no és una tasca fàcil. Encara que per a alguns sí però altres no. Per resumir i entendre, els aspectes de la personalitat sorgeixen d'un fons vital que s'escapa de la nostra lliure elecció racional. La nostra experiència subjectiva és, més aviat, la d'un determinat estat d'ànim: una emoció concreta o un clima interior afectiu ens vénen sense que nosaltres haguem escollit conscientment que sigui així. La classe següent, al dimecres, farem fer una autoavaluació sobre com ens va anar en aquesta segona avaluació i també la nostra professora ens va fer recordar com anava tot aquest procés de la carpeta d'aprenentatge i com s'ha de fer-la per obtenir la puntuació màxima. El dijous com sempre no tenim classe de Psicologia en tot el dia i a la classe del divendres ja varen acabar el tema de la Personalitat començant a veure un documental sobre la Psicologia Social anomenat “Descubriendo la Psicología”, encara que haguem vist no molt d'aquest documental, em sembla des de un principi sensacional i allò que destacà aquest divendres va ser que vaig poder veure aquells que investiguen com influeix el context social sobre els individus per valorar fins a quin punt són personalment responsables de seguir cegament a un dictador o d'obeir a un senyor amb bata. Més a més es destaca des de el meu punt de vista alguns experiments que avui dia no es farien com per exemple el experiment de les descargues elèctriques, el famós experiment de la càrcer, que fan fer fins i tot una pel·lícula. Us aniré dient i explicant més coses sobre aquest aparentment fantàstic documental a la setmana que ve! Bona setmana i ànim a tothom! (...que ho necessitem...).

Tancament del segon trimestre + primer dietari setmanal del tercer trimestre (17/03 – 21/03).

Tancament del segon trimestre + primer dietari setmanal del tercer trimestre (17/03 – 21/03).

Hola a tothom. Una vegada més, (i sembla que ha sigut després de molt de temps), hem acabat un trimestre més. Aquesta avaluació se'n va fer bastant llarga per a la meva opinió encara que no només parlo sobre l'assignatura de Psicologia, sinó que tot el conjunt. Aquest trimestre hem fet i après moltíssimes coses, més que al primer trimestre per culpa de la vaga i també per ser un trimestre una mica més cort que el segon. Com a conclusió d'aquesta segona avaluació diria jo que ha anat millor sí, perquè per exemple, ja sé com organitzar-me millor per poder fer amb èxit els dietaris de totes les setmanes: apuntar a la meva agenda cada vegada que tenim classe i apunt tot allò que hem fet en aquell dia. El treball trimestral també va ser molt millor exposat i treballat, a més de ser un tema que a mi em va plaure moltíssim treballar-lo. L'assignatura de Psicologia dóna treball i esforç per tenir tot al dia i no sols això sinó també fa una mica de falta tenir un ull crític per poder analitzar i entendre tot allò que aprenen, tot allò que pensaven i varen experimentar altres autors amb els objectius de entendre cada vegada millor el nostre funcionament psicològic. Tanco aquest petit text amb la conclusió de què cada vegada ens anirà millor (a tots els meus companys també, esper) i sento què em mereixo una bona nota. Les propostes per al proper trimestre serien les mateixes d'aquest, que ens va sortir de fenomen: presentar i exposar el treball trimestral a principis del trimestre i així no es acumulen totes les coses de les altres assignatures ja que aquest següent trimestre serà l'últim i no precisament llarg o fàcil.

Ja hem tingut una setmana de classe d'aquest nou trimestre i varen començar un tema nou, un dels últims que farem. Aqueix és el tema sobre la personalitat. El dilluns a classe, la varem definir així com els conceptes de temperament, caràcter i personalitat què jo mateixa no sabia aquesta diferència que tenen.

“Ser feliç es descobrir-se a si mateix sense temor”, és a dir, acceptar a tu mateix tal i com ets. Així com la cançó de Nirvana “Come as you are...”

El dia següent a classe varen estar analitzant les diverses teories que han postulat alguns autors (Catell Eysenck, Norman, Costa McCral) sobre les milers de punts de vista de què es la personalitat. La classe de dimecres no la varen tenir per culpa de la festa del poble així com el dijous que no tenim classe de Psicologia. El divendres, últim dia de classe i de la setmana, varen seguir veient i dient la nostra opinió sobre les diverses teories com per exemple la de en Carl Rogers i en la que més em va agradar a mi fins ara ja que és Una teoria positiva i optimista que mira cap a la autor realització de l'ésser humà, representada principalment per Maslow i Rogers. Tots dos estaven convençuts de la bondat de l'ésser humà i de les necessitats de permetre-li ser ell mateix.

Tots tendim a la auto realització, és una motivació innata. L'acte realització es conforma de:

El desenvolupament de les potencialitats.

El desenvolupament de les nostres capacitats.

I per la satisfacció de les necessitats (la piràmide de necessitats).

En termes de desenvolupament general, ens movem a través d'aquests nivells com si fossin estadis. De nounats, els nostres focus (o gairebé el nostre complet complex de necessitats) està en l'Alimentació i la resta de necessitats bàsiques. Immediatament, comencem a reconèixer que necessitem estar segurs. Poc temps després, busquem atenció i afecte. Una mica més tard, busquem l'autoestima. Sota condicions d'estrès o quan nostra supervivència està amenaçada, podem “tornar” a un nivell de necessitat menor. Per exemple:

Quan nostra gran empresa ha fet fallida, podríem buscar una mica d'atenció.

Quan nostra família ens abandona, sembla que a partir d'aquí l'única cosa que necessitem és amor.

La teoria de Rogers està construïda a partir d'una sola “força de vida” que crida la tendència actualitzant. Això pot definir-se com una motivació innata present en tota forma de vida dirigida a desenvolupar els seus potencials fins al major límit possible. No estem parlant aquí solament de supervivència: totes les criatures persegueixen fer el millor de la seva existència, i si fallen en el seu propòsit, no serà per falta de desig. L'ésser humà presenta una actitud innata cap al desenvolupament i el seu ideal màxim és la satisfacció de les necessitats per realitzar-se en la vida. Rogers descriu un element central de la personalitat, que ell denomina el sí mateix, una configuració organitzada de les percepcions del si mateix que són admissibles en la consciència. El procés de convertir-se en persona d'acord amb els humanistes és el següent:

Fer a un costat les màscares

Deixar de sentir els hauries d'abandonar

les pressions externes

Valorar el que un pensa i sent

Acceptar la nostra responsabilitat

Adaptar-se als canvis

Assumir la nostra individualitat

Acceptar-nos com som

Acceptar als altres

Confiar en si mateix

Quan perceps una situació amenaçadora, asseguis ansietat. L'ansietat és un senyal que indica que existeix un perill potencial que has d'evitar. La idea de la defensa és molt similar a la descrita per Freud, exceptuant que Rogers l'engloba en un punt de vista perceptiu, de manera que fins i tot els records i els impulsos són formes de percepció. I defineix solament dues defenses: negació i distorsió perceptiva. La negació significa alguna cosa molt semblat al que significa en la teoria freudiana: bloqueges per complet la situació amenaçadora. La negació de Rogers inclou també el que Freud va cridar repressió: si mantenim fora de la nostra consciència un record o impuls (ens neguem a rebre-ho), serem capaços d'evitar la situació amenaçadora. La distorsió perceptiva és una manera de reinterpretar la situació de manera que sigui menys amenaçadora. Aquí també intervindria la projecció com a defensa. Una de les aportacions de Rogers a l'humanisme és la divisió de les relacions de la persona: la intra personal ( la relació amb nosaltres mateixos) i la interpersonal (la relació amb els altres).

Els processos inconscients (Treball fi de trimestre).

ELS PROCESSOS INCONSCIENTS.

1. Resumeix com ha anat evolucionant el terme inconscient al llarg del temps.

S'ha considerat que la doctrina de Plotí sobre l'ànima és un precedent remot de la noció d'inconscient. En la història de la filosofia la noció d'inconscient es remunta a alguns filòsofs racionalistes com Leibniz. També Schelling accepta l'existència de l'inconscient i alguns filòsofs irracionalistes, com Ludwig Klages, el consideren com una mena de doble de la consciència, però fora de tot control per part del jo. Aquestes concepcions parteixen d'una prèvia caracterització de la consciència entesa com un lloc o un dipòsit dels actes psíquics. Bergson, en canvi, tracta l'inconscient com una forma de la memòria no actual, sinó virtual, que sempre es conserva. La noció d'inconscient comença a adquirir rellevància en la psicologia de finals del segle XIX, i arrenca de la noció de llindar de la consciència elaborada primerament per J.F. Herbart. Posteriorment, i ja en l'àmbit ple de la psicofísica, E. H. Weber i Th. Fechner van elaborar de manera més precisa la noció de llindars de la sensació (veure llei de Weber-Fechner) i van assenyalar que una gran part de la vida psíquica és de natura inconscient. Però la plena importància de l'inconscient apareix amb la psicoanàlisi de Freud. Les seves investigacions el van portat al descobriment de què aquestes no són conductes sense sentit, sinó que és necessari buscar el seu significat en una instància psíquica desconeguda pel propi subjecte que va dur a terme l'estrany comportament. Aquesta instància psicològica, respecte a la qual no som conscients, conseqüentment va ser anomenada per Freud inconscient.

2. El problema cervell-ment, explica les diferents teories que l'intenten explicar? Amb quina t'identifiques més? Justifica la teva resposta.

La neurociència investiga l'estructura i organització del cervell humà i dels processos mentals. No obstant això desxifrar el problema cervell-ment què és la consciència, per què somien o com influeixen les drogues en el cervell continua essent objecte de debat filosòfic o científic. Els estudis sobre la ment, tant d'autors clàssics com d'investigadors actuals, podem agrupar-los en tres teories:

A) Dualisme: Consideren que el cervell i la ment són dues entitats independents que poden interactuar o no, però que tenen característiques diferents.

B) Monisme: Rebutgen la divisió entre el cervell i ment. Francis Crik, premi Novel pel seu descobriment de l'ADN reivindica que la ment i el seu atribut més misteriós és més que el resultat del treball de les neurones organitzades. La ment depèn de l'activitat cerebral no és una realitat independent.

C) Emergentisme: Considera que la consciència emergeix de l'organització cerebral i és capaç de re actuar el cervell i dirigir-ne els passos.

La teoria de la qual més m'identifico és la teoria C), de l'Emergentisme. I això es perquè jo també crec en què la consciència prové de la nostra organització cerebral pel fet de què tot allò que veiem, toquem, sentim, vivim, tot anirà cap al cervell per poder entendre-ho de totes les formes possibles. (Perquè passa allò i no això, els colors, les formes, les textures, les situacions, l'anàlisi de cada petit detall,...) Així què d'aquesta manera cadascú tendrà consciència encara que (potser) a diferents nivells i a partir d'aquesta consciència que és universal (ja que tots tenim consciència), els nostres passos seguiran el seu camí.

3. Què és la consciència? Explica les seves característiques. Quines són les conseqüències dels estats alterats de la consciència?

La consciència és una experiència subjectiva del coneixement d'un mateix i de la realitat. Està formada per experiències del món exterior (imatges, sons, colors, sensacions), experiències del món interior (fantasies, records i somnis) i experiències mentals i emotives (sorpresa, dolor, felicitat, odi i temor). Les característiques principals de la consciència són: Implica la memòria a curt termini, és independent de les entrades sensorials (per exemple, fantasiar), exigeix atenció dirigible, té la capacitat de fer interpretacions alternatives de dades complexes o ambigües, desapareix en el son profund, reapareix en somiar, almenys en una forma canviada o desordenada, encobreix modalitats sensorials bàsiques diferents en una experiència singular unificada. Els estats alterats de la consciència poden originar aquestes conseqüències: alteracions del pensament, pèrdua de la noció del temps, pèrdua de control, canvi en l'expressió de les emocions, alteracions perceptives i canvis en la imatge corporal, canvi en el sentit o significat i suggestibilitat.

4. Què s'entén per inconscient?

L'inconscient és una de les parts del jo o de la ment que, segons la psicoanàlisi, constitueixen el conjunt del psiquisme humà. Inclouria tots els pensaments ocults, els desitjos reprimits i els condicionants que guien l'acció del subjecte sense que aquest els pugui controlar. El terme va ser popularitzat per Sigmund Freud i ha passat al lèxic comú com a sinònim de "no racional". Per a la psicoanàlisi, l'inconscient es manifesta en: els lapsus del subjecte, els somnis, els símptomes neuròtics i els acudits. S'hi pot accedir usant la hipnosi o per associació lliure amb teràpies específiques. Es pot intentar alliberar amb drogues o tècniques de relaxació, el popular "deixar la ment en blanc.

5. Resumeix com entenien l'inconscient els diferents representats i corrents filosòfics i psicològics fins a Freud.

S'ha considerat que la doctrina de Plotí sobre l'ànima del món és un precedent remot de la noció d'inconscient. En la història de la filosofia la noció d'inconscient es remunta a alguns filosòfics racionalistes com Leibniz per exemple, que el concep com un límit de la consciència en què es produeixen representacions fosques o molt febles. També Schelling accepta l'existència de l'inconscient i alguns filòsofs irracionalistes com Ludwig Klages el consideren com una mena de doble de la consciència, però fora de tot control per part del jo. Aquestes concepcions parteixen d'una prèvia caracterització de la consciència entesa com un lloc o un dipòsit dels actes psíquics. Bergson tracta l'inconscient com una forma de la memòria no actual, sinó virtual, que sempre es conserva. La noció d'inconscient comença a adquirir rellevància en la psicologia de finals del segle XIX i arrenca de la noció de llindar de la consciència elaborada primerament per J.F Herbart. Posteriorment, i ja en l'àmbit ple de la psicofísica, E.H Weber i Th. Fechner van elaborar de manera més precisa la noció de llindars de la sensació i van assenyalar que una gran part de la vida psíquica és de natura inconscient. Però la plena importància de l'inconscient apareix amb la psicoanàlisi de Freud. Les seves investigacions el van portat el descobriment de què aquestes no són conductes sense sentit, sinó que, és necessari buscar el seu significat en una instància psíquica desconeguda pel propi subjecte que va dur a terme l'estrany comportament. Aquesta instància psicològica, respecte a la qual no som conscients, conseqüentment va ser anomenada per Freud inconscient.

6. Explica com Freud va descobrir l'existència de l'inconscient.

Sigmund Freud inicia la seva obra cercant un mètode per a curar els trastorns psíquics però, poc a poc, passa a elaborar una teoria general sobre l'ésser humà i la cultura. Sospita que l'ésser humà no es tan racional com clàssicament s'ha afirmat (home = animal racional), sinó que impulsos irracionals i inconscient determinen el seu comportament. Les més nobles idees i els més bons sentiments són màscares. Acabats els seus estudis de medicina, obté una beca i se'n va a París on Charcot fa ús de la hipnosi en el tractament de la histèria. Intueix l'existència d'un inconscient: si els símptomes histèrics (originats per conflictes que el malalt desconeix) poden ser manipulats mitjançant la hipnosi, aleshores podem pensar que aquest pot no saber el que sap. De nou a Viena, amb Breuer, fan reviure als malalts els conflictes emocionals o traumes de la seva infància. Si un trauma amagat i reprimit emergeix a la consciència, desapareix el transtorn psíquic. Teoritza que qualsevol vivència conflictiva i desagradable queda soterrada i amagada a l'inconscient. La repressió és el mecanisme que ens defensa d'aquest trauma. Ara bé, els continguts reprimits, si bé soterrats, són una energia continguda que produeix manifestacions externes com ara els símptomes histèrics. Si aquests continguts passen de l'inconscient al conscient, aleshores la ment queda alliberada (catarsi), tot esvaint-se les manifestacions externes o malalties psíquiques neuròtiques. Lentament, Freud tendeix a abandonar la suggestió hipnòtica com a mètode d'accés als conflictes amagats i adopta tècniques alternatives com ara la lliure associació d'idees o la interpretació dels somnis.

7. Explica com representà Freud la ment i com va anar canviant, amb el temps, aquesta representació.

Encara que al llarg de la seva carrera Freud va intentar trobar patrons de repressió entre els seus pacients que derivessin en un model general per a la ment, va observar que els seus diferents pacients reprimien fets diferents. Va advertir, a més, que el procés de la repressió és en si mateix un acte no conscient (és a dir, no ocorreria a través de la intenció dels pensaments o sentiments conscients).

Freud va buscar una explicació a la forma d'operar de la ment. Va proposar una estructura de la mateixa dividida en tres parts: l'Allò, el Jo i el Superjo.

L'Allò representa les pulsions o impulsos primigenis i constitueix, segons Freud, el motor del pensament i el comportament humà. Conté els nostres desitjos de gratificació més primitius.

El Superjo, la part que contraresta a l'Allò, representa els pensaments morals i ètics. El Jo roman entre tots dos, i actua intervenint entre les nostres necessitats primitives i les nostres creences ètiques i morals. No és sinònim de la consciència (existeixen parts del Jo que són inconscients). Un Jo saludable proporciona l'habilitat per adaptar-se a la realitat i interactuar amb el món exterior d'una manera que representi el millor compromís entre els desitjos i mocions pulsionals de l'Allò i les demandes restrictives o punitives provinents del Superjo.

8. Com es manifesta l'inconscient segons Freud?

En 1900 Freud va escriure “La interpretació dels somnis” i podem resumir la interpretació psicoanalítica dels somnis en aquestes idees, ja que l'inconscient no és observable però es manifesta en determinats comportaments com els somnis.

L'associació espontània, els somnis revelen l'existència de l'inconscient, els continguts del somni i resistències del subjecte, la censura, l'elaboració dels somnis (condensació, desplaçament i dramatització), i els símbols onírics. L'inconscient es manifesta també en els actes fallits de la nostra vida quotidiana, és a dir, en els errors que ens delaten, en els oblits que mai hauríem desitjat.

9. Són els somnis la realització dels nostres desitjos? Com és possible l'existència de somnis dolorosos?

En la seva obra més coneguda, La interpretació dels somnis (Die Traumdeutung, 1900), Freud explica l'argument per postular el nou model de l'inconscient i desenvolupa un mètode per aconseguir l'accés al mateix, prenent elements de les seves experiències prèvies. Com a part de la seva teoria, postula també l'existència d'un preconscient, que descriu com la capa entre el conscient i l'inconscient (el terme subconscient és utilitzat popularment, però no forma part de la terminologia psicoanalítica). La repressió, per la seva banda, té gran importància en el coneixement de l'inconscient. D'acord amb Freud, les persones experimenten sovint pensaments i sentiments que són tan dolorosos que no poden suportar-los. Aquest es refereix a aquesta idea al llarg de tota la seva obra, principalment en els seus Treballs sobre metapsicologia. Aquests pensaments i sentiments (igual que els records associats a ells) no poden, segons va sostenir, ser expulsats de la ment, però sí poden ser expulsats del conscient per formar part de l'inconscient, mantenint el reprimit la seva efectivitat psíquica i retornant en forma d'alguna de les seves produccions.

10. Explica què entén Freud per “pulsió” i com, també, va anar evolucionant aquesta teoria. A quina conclusió arriba finalment?

Freud estava especialment interessat en la dinàmica d'aquestes tres parts de la ment. Va argumentar que aquesta relació està influenciada per factors o energies innates, que va cridar pulsions. Va descriure dues pulsions antagòniques:

Eros o pulsió de vida, una pulsió sexual tendent a la preservació de la vida.

Tanatoris o pulsió de mort. Aquesta última representa una moció agressiva, encara que de vegades es resol en una pulsió que ens indueix a tornar a un estat de calma, Principi de *nirvana o no existència, que va basar en els seus estudis sobre protozous (Més enllà del principi de plaure). Freud també va sostenir que la libido madura en els individus per mitjà del canvi del seu objecte. Va argumentar que la sexualitat infantil és "polimòrfic ament perversa", en el sentit que una gran varietat d'objectes poden ser una font de plaure. Conforme les persones van desenvolupant-se, van fixant-se sobre diferents objectes específics en diferents fases:

Fase oral, exemplificada pel plaure dels bebès en la lactància.

Fase anal, exemplificada pel plaure dels nens en controlar els seus esfínters.

Fase fàl·lica. Va proposar llavors que arriba un moment en què els nens passen a una fase on es fixen en el progenitor de sexe oposat (complex d'Èdip) i va desenvolupar un model que explica la forma en què encaixa aquest patró en el desenvolupament de la dinàmica de la ment. Cada fase és una progressió cap a la maduresa sexual, caracteritzada per un fort Jo i l'habilitat per retardar la necessitat de gratificacions.

Període de latència, període en què es desenvolupen forces psíquiques que inhibeixen l'impuls sexual i redueixen la seva adreça.

Fase genital, sorgeix en l'adolescència quan maduren els òrgans genitals. Hi ha un sorgiment dels desitjos sexuals i agressius.

11. Explica la diferència entre inconscients – subconscient i no conscient segons la psicoanàlisi.

Si ben l'inconscient no és observable, es manifesta en determinats comportament. Es manifesta en les somnis, escenificacions imaginàries en les quals es realitzen els nostres desitjos inconscients i reprimits; però aquestes escenificacions, -el contingut manifest del somni-, s'han d'interpretar per accedir al seu contingut no disfressat, -el contingut latent. Els somnis són el «camí ral» cap a l'inconscient. L'inconscient es manifesta també en els actes fallits de la nostra vida quotidiana, o sigui, en els errors que ens delaten, en els oblits que mai haguéssim desitjat. En la vida psíquica res és casual, tot té una causa: no hi ha indeterminisme. També els acudits ens informen del nostre inconscient, són descàrregues psíquiques, petits actes d'alliberament de les nostres tensions inconscients. Aquesta definició també podria fer servir per al concepte de no conscient.

Quan parlam del subconscient, aquest és refereix a l'inconscient, al feblement conscient o al que, per trobar-se «per sota del llindar de la consciència», resulta difícilment assolible per aquesta o definitivament inaccessible.1 Actualment el seu ús està més difós en el llenguatge llec que com a part del lèxic psicoanalític o psicològic. En els primers escrits de Sigmund Freud, en particular en alguns dels seus treballs prepsico analítics primerencs en idioma francès, el terme va ser utilitzat com a sinònim d'inconscient. Freud va abandonar després aquesta denominació perquè es prestava per a equívocs. La paraula «subconsciència» deixa d'aparèixer en la literatura psicoanalítica a partir de 1900, amb la publicació en la crítica explícita de Freud a la utilització del terme:

També de la distinció entre supra consciència i subconsciència, predilecta de la bibliografia més recent sobre les psiconeurosis, tenim nosaltres que mantenir-nos allunyats, doncs precisament sembla destacar l'equiparació entre el psíquic i el conscient.

12. Explica en què difereixen les teories de Freud de les de:

a. A. Adler

b. C. Jung

Tant Alfred Adler i el suís Carl Jung encapçalaren les primeres escissions del moviment psicoanalític. Adler no acceptava l'origen sexual de tots els trastorns mentals, també els pot causar un complex d'inferioritat provocat per factors socials. Jung s'enfrontà amb Freud remarcant l'existència d'un inconscient col·lectiu que, com mites o arquetips profundament arrelats, pauten el comportament humà.

c. H. Marcuse – E.Fromm (freudo – marxista).

El freudo-marxisme de Herbert Marcuse i Erich Fromm proposen, com ja permet copsar el seu nom, la conciliació dels anhels d'ambdós pensadors a fi de fer possible l'aparició d'un ésser humà plenament emancipat, un ideal només possible reconeixement el risc tant d'alienació social i econòmica com d'alienació o oblit de la dimensió sexual i inconscient.

d. Wittgenstein

Per una altra banda, ha estat freqüent la crítica de manca de rigor científic en bona part de l'obra freudiana. Wittgenstein, per exemple, posava objeccions a les categories psicoanalítiques qualificant-les de “fantasies pseudoexplicacions” mentre que...

e. K. Popper

Karl Popper posava la psicoanàlisi com a model de pseudociència: davant dos enunciats psicoanalítics oposats no hi ha manera d'eliminar, empíricament, cap d'ells.

f. Philip Merikle

Afirma que “sovint pensam que la ment i la consciència són sinònims, que ens enteram de tot el que és important per la nostra supervivència, però quan més estudiam l'inconscient humà, més ens adonam de quant ens escapa”.

g. Neurobiòlegs

Plantegen un apropament asèptic de la ment. Prefereixen parlar de distints nivells de la consciència i eviten haver de parlar de termes valoratius com la repressió. Els darrers avenços han permès conèixer que existeixen processos mentals ultraràpids que semblen la presa de consciència de la realitat. Segons sembla, el cervell funciona contínuament de forma analògica, és a dir, fent un tractament instantani intuïtiu i global de la informació.

13. Resumeix la teoria de l'inconscient de Jung.

La teoria de Jung divideix la psique en tres parts. La primera és el Jo, el qual s'identifica amb la ment conscient. Relacionat properament es troba l'inconscient personal, que inclou qualsevol cosa que no estigui present en la consciència, però que no està exempta d'estar-ho. L'inconscient personal seria com el que les persones entenen per inconscient en tant inclou ambdues memòries, les que podem atreure ràpidament a la nostra consciència i aquells records que han estat reprimits per qualsevol raó. La diferència estreba que no conté als instints, com Freud incloïa. Després de descriure l'inconscient personal, Jung afegeix una part al psiquisme que farà que la seva teoria destaqui de les altres: l'inconscient col·lectiu. Podríem cridar-li senzillament la nostra “herència psíquica”. És el reservatori de la nostra experiència com a espècie; un tipus de coneixement amb el qual tots naixem i compartim. Encara així, mai som plenament conscients d'això. A partir d'ell, s'estableix una influència sobre totes les nostres experiències i comportaments, especialment els emocionals; però solament li coneixem indirectament, veient aquestes influències. Existeixen certes experiències que demostren els efectes de l'inconscient col·lectiu més clarament que unes altres. L'experiència d'amor a primera vista, el dejà vu (el sentiment d'haver estat anteriorment en la mateixa situació) i el reconeixement immediat de certs símbols i significats d'alguns mites, es poden considerar com una conjunció sobtada de la realitat externa i interna de l'inconscient col·lectiu. Altres exemples que il·lustren amb més amplitud la influència de l'inconscient col·lectiu són les experiències creatives compartides pels artistes i músics del món en tots els temps, o les experiències espirituals de la mística de totes les religions, o els paral·lels dels somnis, fantasies, mitologies, contes de fades i la literatura. Jung pensava sobre l'inconscient col·lectiu com una memòria col·lectiva, la memòria col·lectiva de la humanitat. Ell pensava que la gent estaria més sintonitzada entre membres de la mateixa família i grups socials, culturals i de raça, però que no obstant això hi hauria una ressonància de fons de tota la humanitat: una experiència mitjana (un fons d'experiències) de les coses bàsiques que tota la gent experimenta (comportament maternal, patrons socials, estructures d'experiència i pensament). No seria tant una memòria de persones particulars en el passat com una mitjana de les formes bàsiques d'estructures de memòria: aquests són els arquetips. La noció de Jung d'inconscient col·lectiu cobra extremadament bon sentit en el context de l'aproximació de Sheldrake. La teoria de la ressonància mòrfica conduiria a una reafirmació radical del concepte de Jung d'inconscient col·lectiu.

D'acord amb Jung, l'inconscient col·lectiu està dividit en quatre nivells. El primer nivell és l'inconscient individual: només els records individuals són part d'ell. Jung va afegir tres nivells més. Els membres de la mateixa família tenen molts símbols comuns en el seu llenguatge i comportament. Aquest grup comú de símbols és part del segon nivell: l'inconscient familiar. El tercer nivell és l'inconscient social o cultural, comú als individus que comparteixen la mateixa cultura. Finalment, en el quart nivell, se situa l'inconscient col·lectiu primordial. Conté les idees i símbols més generals de la humanitat, tals com la por comuna a la foscor, els instints, etc. En aquest inconscient Per Jung l'inconscient col·lectiu és una realitat biològica. No obstant això, sota les premisses de la biologia convencional, no hi hauria forma que les experiències i mites de, per exemple, les tribus africanes, tinguessin alguna influència sobre els somnis d'algú a Suïssa de descendents no africans, la qual cosa és el tipus de coses que Jung pensava que ocorrien. Per a ell, existeixen certes experiències que demostren els efectes de l'inconscient col·lectiu més clarament que unes altres. L'experiència d'amor a primera vista, el dejà vù (el sentiment d'haver estat anteriorment en la mateixa situació) i el reconeixement immediat de certs símbols i significats d'alguns mites, es poden considerar com una conjunció sobtada de la realitat externa i interna de l'inconscient col·lectiu. Altres exemples que il·lustren amb més amplitud la influència de l'inconscient col·lectiu són les experiències creatives compartides pels artistes i músics del món en tots els temps, o les experiències espirituals de la mística de totes les religions, o els paral·lels dels somnis, fantasies, mitologies, contes de fades i la literatura.

14. Comenta el que has extret dels diferents experiments sobre l'inconscient.

He de dir què de tots els experiments no puc escollir entre un o un altre, ja que tots tenen experiments diferents en relació a allò que volen obtenir encara què amb un mateix objectiu però malgrat això, em va parèixer alguns d'aquestos, uns tipus d'experiment de caire una mica fort així com hi ha d'altres que són fins i tot bastant creatius com per exemple en una altra investigació es deia que s'havia sotmès a dos grups de voluntaris a una percepció subliminal. Se'ls va mostrar una sèrie d'ideogrames xinesos per a què avaluassin quins representaven conceptes alegres i quins tristos, en un dels grups els ideogrames anaven acompanyats de la imatge d'una cara alegre o trista, projectades durant 4 milisegons impossibles de percebre, a l'altre grup les cares van ser projectades durant un segon, de manera que puguessin ser vistes. Curiosament la presència d'una cara va condicionar la valoració dels ideogrames i el grup en el que la percepció havia set subliminal. És a dir, la nostra ment pot ignorar un missatfe conscient, abstraure's i concentrar-se només en els que ens interessa si així ho requerim, però no pot evitar veure's afectada per un missatge inconscient.

15. Llegeix els textos següents i respon les preguntes:

“Els lapsus linguae” - · Comenta el text que acabes de llegir i explica quina relació té amb el tema que acabam de treballar.

· Podries posar més exemples de lapsus linguae?

Lapsus linguae és una locució llatina que significa “errada o entrebanc involuntari o inconscient quan parlam”. Té una important relació amb el tema ja que és un dels vocables que la psicoanàlisi va popularitzar quan va anomenar així a un dels seus conceptes i els va proposar com una via directa a l'inconscient. Un altre exemple de lapsus linguae seria:

1. Plou sobre millat. 'Plou sobre mullat'.

2. No podia ficar el cotxe en el peu. 'No podia ficar el peu en el cotxe.'

Retrat de l'idiota militant (Text).

1. Què és l'estupidesa? Hi ha intel·ligents estúpids? En què consisteix l'estupidesa social? 

Una persona estúpida és una persona que causa dany a una altra persona o grup de personesm sense obtenir, alhora, un profit per a si, o fins i tot obtenint-ne un perjudici.  Les persones no estúpides subestimen sempre el potencial nociu de les persones estúpides. Els no estúpids, en especial, obliden que en qualsevol moment i lloc, i en qualsevol circumstància, tractar i/o associar-se amb individus estúpids es manifesta infal·liblement com un costós error. La persona estúpida és el tipus de persona més perillosa que existeix. L'estúpid és més perillós que el malvat. Consisteix en la conducta per la qual qui ha patit la limitació de l'experiència per mitjà del terror intenta que els altres no s'aventurin en aquella adreça en què la seva pròpia experiència va ser obturada. Les formes més clàssiques de la seva formulació són el fanatisme i la crueltat, però tota acció que es dirigeixi a impedir als altres experimentar aquest camp que ha estat "vedado" a l'experiència pròpia la conjuga d'alguna manera. I és aquí on convergeixen estupidesa i obediència, aquí és on el poder té el seu mecanisme secret. Doncs, com se sap, el poder no funciona només per l'obediència aterrida, sinó per la lluita que els aterrits mateixos lliuren contra tot allò que excedeixi aquests límits que la seva sensibilitat ja no reconeix sinó com un dolor antic, persistent i oblidat; una deformació que ens recorda no oblidar el terror viscut. La publicitat, en tant promoció, no d'un mer producte, sinó d'un “estil de vida”, és a dir, una particular limitació del món, és potser la manifestació més explícita d'aquesta estupidesa social. Per això, aquesta publicitat que esmentàvem, que ens oferia la inhibició de l'origen mateix de tota curiositat i de tota sensibilitat –l'experiència infantil de la pregunta pel propi origen– no és una simple estupidesa personal. O ho és, però en el sentit d'aquests “idiotes sagrats”, que moltes cultures veneraven perquè per la seva boca sorgia una veritat divina, o en termes més actuals, inconscient. En el nostre cas, la del terror que dóna contorn i forma a la nostra vida social i ens proposa, com a única experiència possible, l'estúpida repetició de la sínia.

2. L'ésser humà es comporta com un imbècil malgrat ser racional?

La persona intel·ligent sap que és intel·ligent, igual que el malvat és conscient de la seva maldat o l'incaut de la seva candidesa. Al contrari que tots aquests personatges, l'estúpid no sap que és estúpid. Això contribueix poderosament a donar més força, incidència i eficàcia a la seva acció devastadora. L'estùpid no està inhibit per aquell sentiment que els anglosaxons anomenen "self-consciusness". Amb el somriure en els llavis, com si fes la cosa més natural del món, l'estúpid apareixerà d'improvís per a posar a perdre els teus plans, destruir la teva pau, complicar-te la vida, fer-te perdre diners, temps bon humor, gana, i tot això sense malícia, sense remordiments i sense raó. Estúpidament.

3. El novel·lista anglès J. Swift deia: "Quan en el món apareix un vertader geni, el reconeixereu per aquest indici: que tots els necis el es conjuren contra ell." El paradís dels ximples és l'infern dels assenyats? 

Sí. Primerament per què és la sortida més fàcil (insultar, criticar, parlar de allò que no saps i que et és desconegut) i propi dels estúpids. Si no tenen bons arguments, començaran des de baix. Són persones de ment petita, que no veuen més allà de allò que miren els seus ulls i no arriben a les argumentacions donades per alguna altra persona que els intenta ajudar a entendre, una altra facultat típica dels estúpids: sentir-se pitjor i ofender-se a la hora de que algú és sol·licita per ajudar-los.

4. Valoració crítica del text. 

Generalment tendim a culpar a la perversitat intencional, a la malícia astuta, la megalomania, etc. de les males decisions. Estan allí, per descomptat; però qualsevol estudi acurat de la història, o dels esdeveniments actuals, porta a la invariable conclusió que la font més gran dels terribles errors és la pura estupidesa. Quan es combina amb altres factors (com succeeix sovint) els resultats poden ser devastadors.

Un dels molts exemples d'estupidesa és que la intriga i el poder de la manipulació bèl·lica es diuen "maquiavèl·lics". Una altra cosa que em sorprèn (o no?) és l'escàs material dedicat a l'estudi d'un tema tan important. Existeixen departaments universitaris per analitzar les complexitats matemàtiques dels moviments de les formigues de l'Amazones, o la història medieval de la illa de Perima; però mai he sabut d'una Fundació o Consell Consultiu que recolzi els estudis de la Estupidologia.

Estic d'acord amb l'autor del text què destacà el fet de què les persones estúpides més perilloses que els malvats i això passà perquè un malvat per exemple, faria allò que té pensat amb una finalitat sinestra i dolenta, i després de fer-lo, pot sentit-se mal o no però aquest malvat sap el que volia fer des de un principi. En canvi, un estúpid no. Un estúpid pot fer-te mal per anys i després de haver-li dit i explicat de tot, és probable que et pregunti, "però per què estàs tan enfadat?".

En conclusió, que ens salvin els no estúpids i aquells que ho són, que no siga la majoria! Esperam sempre un futur millor amb noves maneres de viure que siguin positives per a tots, estimulant sempre el nostre cos i ment, deixant la llibertat d'expressió oberta i un fi de aquella dolenta televisió que ens deixa tan dormits.

La publicitat. (Text).

1. Quines són les funcions de la publicitat?

Segons el text, les funcions de la publicitat és fer-nos somiar amb aquelles coses que mai tindrem, veure ties que mai són lletges, imatges llepades, músiques apegaloses, entre altres més. Fent tot això, allò que ens provoca és la impossibilitat d'avorrir-nos, la impossibilitat de pensar per nosaltres mateixos.

2. No hi ha una bona publicitat universal sinó tants consumidors als quals es vol convèncer, commoure o seduir?

Exactament. La publicitat en si mateixa només té un objectiu, que és cridar l'atenció i fer-se oïda i vista per tot arreu, només què té diferents formes de ser representada, ja que de la mateixa manera que existeixen milers d'anuncis i tele novel·les per exemple, existeixen milers de consumidors amb diferents estils i gustos que a ells els cridarà més l'atenció un anunci que un altre.

3. El neuromàrqueting investiga les estratègies que utilitza una "marca" per a imposar-se en la memòria dels consumidors?

Sí, ja que ningú no vol oferir-nos res que pugui córrer el risc de no agradar-nos. I així es com es mata la innovació, l'originalitat, la creativitat, la rebel·lió... perquè allò que fa el neuromàrqueting són els sondejos qui decideixen la política, les enquestes que fan la publicitat, les sneak preview que determinen el desenllaç de les pel·lícules, etc...

4. Valoració crítica del text.

Aquest text ens explica i argumenta de forma segura allò que pensa sobre la actual publicitat. És graciós parlar d'aquest tema ja que jo no tinc televisió fa anys. La meva mare i jo varen decidir que no tindriem televisió mai més. En canvi, tenim um projector al saló del qual poden posar pel·lícules i documentals, tot aquestos amb una finalitat. La televisió, com ho diu el text diverses vegades, per a mi, ja no em serveix. No arribo a suportar la publicitat i els programes de baix caràcter, aquells on és parla malament de la vida dels altres i aquestes coses de les quals et dóna vergonya ser de la raça humana. Una cosa tinc segura: no deixaré que els meus fills cauen a la tele trampa. No deixaré que és senten pitjors per haver vist que a la tele només surten boixos macos i que el millor garrit és aquell que porta l'últim model de mòvil. Tot és una trampa però només cauran aquells amb la ment dèbil. Seràs tu un de ells? Perquè jo no!

Reflexions sobre el treball de l'avaluació.

En aquest segon trimestre, vam fer com a tema un treball anomenat "Els Estats de la Consciència." Ho triem entre aquest mateix tema i el tema sobre la intel·ligència. És un treball que explica des de que és la consciència fins als seus estats més alterats. No ens va costar buscar informació, ja que sobre aquests conceptes hi ha de muntanyes. Allò que si ens va costar va ser trobar alguna cosa que realment valgués la pena i que anés adequat per presentar-ho en el treball. Amb Yolanda (la meva companya de classe i treball) les coses van fluir amb facilitat i entre les seves recerques i les meves, vam fer i vam exposar un treball molt millor que el de l'avaluació passada. En comparació amb power point dels nostres altres companys que van fer el treball de la intel·ligència, podríem dir que perdem en relació a ells, ja que la seu treball digital era més modern i molt més enrotllat que el nostre, però haig de dir que això passà perquè tenen més coneixements informàtics que nosaltres i així i tot, un treball tampoc no s'aprova o es suspèn només per un power point.

Al meu entendre, tots els grups ho van fer d'una forma millorada aquesta avaluació i per a la propera, encara millor, esperem.

Treball del trimestre: Estats de consciència.

ESTAT DE CONSCIÈNCIA

P E R: YOLANDA CARDONA I GIOVANNA VAZ, 2 ª B.

GUIÓ DEL TREBALL:

· 1. Problema Cervell – Ment. Les teories sobre la ment: Dualisme, Monisme, Emergentisme.

· 2. Què és la consciència?

· 3. Els nivells de la consciència. Els diferents autors.

· 4. Estats alterats de la consciència.

· 5. Els somnis. · Tècniques de registre del son.

· Fases del son.

· Trastorns del son.

· Teoria dels somnis de Sigmund Freud.

· 6. La hipnosi.

· 7. Què són les drogues?

· 8. Classificació de les drogues segons els seus efectes en el Sistema Nerviós Central:

· Depressors del SNC.

· Estimulants del SNC.

· Substàncies visionàries.

· 9. Dependència i addicció.

· 10. Tractaments.

· 11. Polèmica drogues legals i drogues il·legals.

Introducció:

A més de seguir el guió proposat que tenim per a vosaltres, seria del nostre grat començar amb un petit text de Witold Gombrowicz, del qual parlà dels somnis en relació a l'art i diu què, res en l'art, ni tan sols en els més inspirats misteris de la música, es poden igualar als somnis... que tenen una gran perfecció artística on res és indiferent i tot ens abasta amb més profunditat. I d'aquí la lliçó que l'artista no pot limitar-se al dia: ha de penetrar en la vida nocturna de la humanitat i cercar els seus mites i símbols, i això vol dir que s'imposen a l'art exigències molt classicistes com per exemple: l'art hauria de ser més clar. Clar? Fals! Hi ha milers de persones que al mirar una obra d'art no la entenem perquè “no té sentit” o també perquè simplement no la troben polida, sent què l'art, exactament així com els somnis, són molt més que els típics ignorants comentaris i que els arquetips imposats a la ment de la nostra societat avui dia, fent què pensem d'una manera única i concreta, rebutjant o ferint amb paraules tot allò que no entenem o desconeixem.

Doncs, l'art com els somnis, ambdues paraules amb valor artístic, són molt més que tot això dit a priori, són allò, segons Sigmund Freud, on la inspiració de l'artista és producte d'un conflicte psicològic no resolt o d'un trauma de la infantesa. Més a més, la inspiració podia originar-se directament en el subconscient. Així què, estaríem parlant d'un subconscient artístic. En forma similar a la teoria romàntica del “genius” i la noció ressuscitada del "frenesí poètic," Freud veia als artistes com a especials, i amb ferides profundes. Atès que aquest situava la inspiració en el subconscient, els artistes surrealistes buscaven aquesta forma d'inspiració recorrent a diaris de somnis i escriptura automàtica, l'ús de taulers “Ouija” i “found poetry” en un intent per penetrar en el que ells entenien que era la veritable font de l'art.

· 1. Problema Cervell – Ment. Teories sobre la ment: Dualisme, Monisme, Emergentisme.

El cervell és un òrgan més del cos, on tot el procés central del sistema nerviós ocorre, és el que conté bilions de neurones i controla totes les teves funcions, és una massa dins d'una volta craniana, la seva àrea i pes són mesurables, és tàctil.

En canvi, la ment no té un límit de grandària, tampoc un pes i un àrea. La ment és infinita, és la essència del que ets. Són els pensaments, els records, la memòria en un conjunt que no pot ser tocat ni vist, no obstant això està aquí en el teu cap tot el dia. He aquí el seu poder. Comparar la ment i el cervell, és igual que comparar el cor amb l'amor. La neurociència aporta un major coneixement de l'estructura i organització del cervell humà i dels processos mentals. Los estudis sobre la ment poden ser agrupats en tres teories:

■Dualisme: Els dualistes consideren que el cervell i la ment són dos entitats independents que poden interactuar o no, però que tenen característiques diferents. El cervell és material espacial, pot conèixer-se mitjançant la percepció externa, però no té consciència ni és intencional. En canvi la ment és immaterial, no ocupa espai i només pot captar-se per la percepció interna (privada i subjectiva); és intencional i és on resideix la consciència. Aquesta postura va ser defensada per Plató, Descartes i en l'actualitat pel premi Nobel Hohn Ecles a la seva obra feta amb Karl Popper El jo i el cervell.

■Monisme: Els monistes rebutgen la divisió entre el cervell i ment. Francis Crik, premi Nobel pel seu descobriment de l'ADN amb Watson, en el seu llibre La recerca científica de l'ànima, reivindica que la ment i el seu atribut més misteriós, la consciència, no és més que el resultat del treball de les neurones organitzades. La ment depèn de l'activitat cerebral no és una realitat independent.

■Emergentisme: Els emergentistes afirmen que allò mental emergeix dels processos fisiobiològics, però no s'hi redueix. Roger Sperry (va descobrir la funció del cos callós i va ser premi Nobel el 1981) considera que la consciència emergeix de l'organització cerebral i és capaç de reactuar sobre el cervell i dirigir-ne els passos.

· 2. Què és la consciència?

Al llarg de la història els filòsofs, psicolègs i neurocientífics han intentat comprendre la naturalesa de la consciència. Però estudiar la consciència utilitzant la mateixa consciència no és fàcil, perquè és un moment instantani de l'activitat cerebral conscient.

Considerem que la ment és el conjunt dels processos mentals. Això significa que la “ment” no és una “cosa”, una “entitat”, sinó una activitat. La nostra activitat mental és un procés que té aquestes tres característiques:

• Intencionalitat (fer referència a un objecte o contingut).
• Consciència.
• Caràcter representacional.

La consciència és un fet central de l'existència humana, perquè sense ella tots els aspectes de la nostra vida- la percepció, el pensament, o l'emoció- serien impossibles. La consciència és una experiència subjectiva del coneixement d'un mateix i de la realitat. Està formada per experiències del món interior (fantasies, records i somnis) i experiències mentals i emotives (sorpresa, dolor, felicitat, odi i temor). Com afirmava el psicòleg William James, la consciència és un corrent o flux de coneixement sempre canviant. La consciència no és una “cosa” ni un “espai” de la ment, sinó el coneixement que ens permet exercit un control voluntari i comunicar als altres els nostres estats mentals i emocionals. El neurocientífic Paul Churchland afirma que les capacitats psicològiques, entre les quals hi ha la consciència, depenen dels mecanismes neurobiològics que les duen a terme. Les característiques principals de la consciència són:

1. Implica la memòria a curt termini.

2. És independent de les entrades sensorials (per exemple, fantasiar)

3. Exigeix atenció dirigible.

4. Té la capacitat de fer interpretacions alternatives de dades complexes o ambigües.

5. Desapareix en el son profund.

6. Reapareix en somiar, almenys en una forma canviada o desordenada.

7. Encobreix modalitat sensorials bàsiques diferents en una experiència singular unificada.

Pot ser no sapiguem encara què és la consciència, però hem d'admetre que es manifesta en diferents estats. Els investigadors de la consciència segueixen dos camins. Un consisteix a observar i mesurar les accions d'un subjecte experimental, recollir els informes de la seua experiència interna: la freqüència cardíaca, la respiració i l'activitat elèctrica global del cervell. Un altre mètode és la investigació de pacients amb lesions cerebrals.

La consciència, igual que altres funcions cognitives com la percepció, la memòria o el llenguatge, no és un lloc concret del cervell, sinó que es troba distribuïda per tota l'escorça cerebral en forma de xarxes de neurones interconnectades i jerarquitzades.

· 3. Els nivells de la consciència. Els diferents autors.

L'existència de diferents nivells de consciència, com una jerarquia que assenyala una adreça des d'una menor evolució cap a major evolució, ha estat descrita en múltiples models des de temps molt remots. L'abordatge profund de qualsevol d'ells escapa completament de les possibilitats del present lloc. Des del punt de vista pràctic, consisteix que cadascun d'aquests estadis, presenta un tipus de necessitat, una forma de veure el món, una modalitat moral, un sentit d'identitat, una forma d'experimentar l'estètic, i nombroses qüestions més que determinen la manera de viure i sentir la realitat moment a moment. Al seu torn, un altre assumpte de caràcter pràctic, es que cadascun d'aquests estadis es pot complicar amb un tipus particular de patologia quan no aconsegueix desenvolupar-se en forma adequada. I cadascun d'ells requereixen modalitats de tractament diferents. Els psicòlegs francesos Jean Delay i Pierre Pichot descriuen els estats de consciència, que es poden mesurar amb un EEG:

Nivell 1. Vigilància excessiva - Es caracteritza per una vigilància exagerada i una concentració extremes. L'individu està molt activat per vivenciar emocions intenses. La consciència del món exterior està debilitada i no hi ha un control de la conducta. Suposa una adaptació deficient a la realitat.

Nivell 2. Vigilància atenta - Estat en què una persona pensa amb intensitat i mostra una atenció selectiva als estímuls ambientals. Per exemple, els controladors aeris han de mantenir un alt nivell de vigilància a la seva feina.

Nivell 3. Estat relaxat - La persona manté una atenció flotant i no focalitzada, produeix associacions lliures del pensament i descendeix la seva consciència del món exterior.

Nivell 4. Somieig - Ocorre quan ens submergim en pensaments que tenen poc a veure amb l'ambient en què ens trobem o l'activitat que estem duent a terme. El subjecte ha desconnectat del seu entorn i juga amb la seva fantasia (imatges visuals...)

Nivell 5. Son lleuger - Hi ha una pèrdua de la consciència del món extern i la imaginació visual i auditiva és intensa, però diferent de la que es produeix en els somnis.

Nivell 6. Son profund - Consisteix en la pèrdua de la consciència dels estímuls externs i en la impossibilitat de recordar els continguts de la consciència.

Nivell 7. Estat de coma – Es caracteritza per la incapacitat de reacció davant estímuls externs; no hi ha activitat motora ni ús del llenguatge. Pot estar provocat per traumes cerebrals, agents tòxics, atacs epilèptics o accidents de trànsit.

· 4. Estats alterats de la consciència

Somnis, hipnosi, al·lucinacions, meditació, experiències psicodèliques... La ment humana no sempre transcorre pels camins de la “normalitat”. No sempre tenim el mateix coneixement de la pròpia experiència, i la consciència individual del món no és constant. Hi ha molts esdeveniments naturals i artificials que poden modificar la nostra experiència subjectiva. En la vida passem per estats de consciència alternatius, experiències diferents de la vigília, com dormir, somiar o delirar per una febre alta, i estats de consciència alterats, provocats per un mateix, com la pràctica del ioga, l'embriaguesa o el consum de drogues.

Totes les persones poden vivenciar estats alterats de la consciència. Qui no ha sentit gelosia o ha estat víctima d'una gran passió? Què li ocorre al nostre cervell quan es danya? No hi ha drogues que canvien la nostra percepció del món?

De vegades, la vida ens enutja o ens avorreix i volem fugir de la tirania de la quotidianitat (la rutina). Llavors buscam un estat alterat de consciència o un canvi de la nostra activitat mental. Els estats alterats de la consciència poden originar aquestes conseqüències:

• Alteracions del pensament. L'individu pot experimentar una diversa graduació dels processos cognitius: atenció, memòria i capacitat de judici. Així, es pot confondre la fantasia amb la realitat o no diferenciar la causa de l'efecte.

• Pèrdua de la noció del temps. Pot sentir que el temps transcorre ràpidament o que està aturat. Per exemple, a un paranoic un dia pot semblar un segle, i l'heroïnòman vol aturar el temps i renunciar a la vida adulta.

• Pèrdua de control. Les persones rígides i inflexibles tenen por a perdre el control de la seua vida, mentre que d'altres abandonen tota sensació d'autocontrol i prenen drogues al·lucinògens (LSD, mescalina).

• Canvi en l'expressió de les emocions. Hi ha persones que pateixen alexitímia, són “autistes emocionals”, incapaços de mostrar alguna emoció per les coses; altres ho fan de forma violenta, com l'home que maltracta la seua dona quan està borratxo.

• Alteracions perceptives i canvis en la imatge corporal. Les persones que es troben sota la influència de LSD o tenen un brot esquizofrènic poden patir distorsions perceptives, al·lucinacions i deliris. Els subjectes amb doble personalitat també mostren aquestes alteracions. La doble personalitat no suposa que la consciència sigui múltiple, sinó que mostra un Jo canviant i sense coherència.
• Canvi en el sentit o significat. De vegades, quan algú està borratxo o somiant, pot creure haver trobat el sentit últim de la vida; no obstant això, després de la ressaca i en despertar, aquestes creences s'esvaeixen.

* Suggestibilitat. Un subjecte en tràngol hipnòtic és capaç d'actuar sense adonar-se del que fa. Pel que fa a aquest estat alterat, el que sabem és que els subjectes no recorden de forma clara que han fet, sentit o pensat.

· 5. Els somnis - Són el camí reial vers l'inconscient. Les escenificacions imaginàries dels nostres somnis són disfresses que, interpretades, porten al contingut latent del somni, uns continguts que estan lligats als nostres desitjos més profunds.

- Tècniques de registre i fases del son - El somni és un estat fisiològic necessari per a la vida, que es caracteritza per la interrupció temporal del moviment, la capacitat sensorial i l'estat d'alerta. Durant el somni es produeixen canvis en les funcions de l'organisme i es desenvolupa una activitat mental imprescindible per mantenir l'equilibri físic i psíquic de les persones. Es distingeixen dues etapes en el període de somni, denominades fase de somni lent o NO REM, i fase de somni ràpid o REM (sigles que corresponen al seu nom en anglès: “Rapid Eye Movements” o moviments oculars ràpids). El somni NO REM, es divideix, al seu torn, en quatre fases amb característiques diferents. A continuació descrivim les cinc fases, que s'alternen de forma constant mentre la persona roman dormida (cada 90/100 minuts, aproximadament, comença un nou cicle de somni en el qual els últims 20 o 30 minuts es corresponen amb la fase REM).

Fase I: és la fase de somni lleuger, en la qual les persones encara són capaces de percebre la majoria dels estímuls (auditius i tàctils). El somni en fase I és poc o res reparador. El to muscular disminueix en comparació de l'estat de vigília, i apareixen moviments oculars lents.

Fase II: en aquesta fase el sistema nerviós bloqueja les vies d'accés de la informació sensorial, la qual cosa origina una desconnexió de l'entorn i facilita, per tant, l'activitat de dormir. El somni de fase II és parcialment reparador, per la qual cosa no és suficient perquè el descans sigui considerat complet. Aquesta fase ocupa al voltant del 50% del temps de somni en l'adult. El to muscular és menor que en fase I, i desapareixen els moviments oculars.

Fase III: és un somni més profund (denominat DELTA), on el bloqueig sensorial s'intensifica. Si l'individu desperta durant aquesta fase, se sent confús i desorientat. En aquesta fase no se somia, es produeix una disminució del 10 al 30 per cent en la tensió arterial i en el ritme respiratori, i s'incrementa la producció de l'hormona del creixement. El to muscular és encara més reduït que en fase II, i tampoc hi ha moviments oculars.

Fase IV: és la fase de major profunditat del somni, en la qual l'activitat cerebral és més lenta (predomini d'activitat delta). Igual que la fase III, és essencial per a la recuperació física i, especialment, psíquica, de l'organisme (dèficits de fase III i IV causen somnolència diürna). En aquesta fase, el to muscular està molt reduït. No és la fase típica dels somnis, però en ocasions poden aparèixer, en forma d'imatges, llums, figures... sense una línia argumental. És important assenyalar que en aquesta fase és en la qual es manifesten alteracions com el somnambulisme o els terrors nocturns.

Fase REM: Es denomina també somni paradoxal (a proposta de Jouvet, un important investigador del somni), a causa del contrast que suposa l'atonia muscular (relaxació total) típica del somni profund, i l'activació del sistema nerviós central (signe de vigília i estat d'alerta). En aquesta fase, es presenten els somnis en forma de narració, amb un fil argumental encara que sigui absurd. L'activitat elèctrica cerebral d'aquesta fase és ràpida. El to muscular nul (atonia muscular o paràlisi), impedeix que la persona dormida materialitzi les seves al·lucinacions oníriques i pugui fer-se mal. Les alteracions més típiques d'aquesta fase són els malsons, el somni REM sense atonia i la paràlisi del somni.

- Trastorns del son - El somni és alguna cosa necessari per sobreviure i gaudir de bona salut, però encara no se sap per què es necessita el somni ni exactament com ens beneficia. Les necessitats individuals de somni varien àmpliament i en els adults sans van des de tan sols 4 hores diàries de somni fins a fins i tot 9 hores. En general, les persones dormen de nit encara que moltes ho fan durant el dia a causa dels seus horaris de treball, situació que sovint ocasiona trastorns del somni. Molts dels trastorns del somni són freqüents. Molts factors, com l'excitació o l'estrès emocional, poden determinar les hores de somni d'una persona i com se sent en despertar. Els medicaments també poden exercir un paper, alguns produeixen somnolència mentre que uns altres dificulten el somni. Fins i tot certs aliments o additius com la cafeïna, les espècies fortes poden afectar al somni.
Els terrors nocturns - Els terrors nocturns ocorren durant el somni no REM. A diferència dels malsons (que ocorren durant el somni REM), un terror nocturn no és un somni des del punt de vista tècnic, sinó més probablement una sobtada reacció de por que té lloc durant la transició d'una fase de somni a una altra.
Els terrors nocturns solen ocórrer de dos a tres hores després que el nen agafi el son, quan té lloc la transició des de la fase de somni més profunda no REM a la més superficial de somni REM, l'etapa en què es produeixen els somnis. En general, aquesta transició succeeix amb suavitat. Però en ocasions el nen s'agita i s'espanta —i aquesta reacció de por és el terror nocturn.
Durant un terror nocturn, un nen pot incorporar-se i asseure's en el llit sobtadament i posar-se a xisclar o cridar com si estigués summament angoixat. La respiració i el ritme cardíac se li poden accelerar, pot començar a suar, a agitar-se i a comportar-se com si estigués summament alterat i espantat. Al cap d'uns minuts o una mica més, el nen es calma i es torna a dormir plàcidament. A diferència dels malsons, que se solen recordar, l'endemà els nens no tenen cap record del terror nocturn perquè estaven dormits mentre va ocórrer —i no tenen imatges mentals que evocar.
Els terrors nocturns estan provocats per una hiperactivitat del sistema nerviós central (SNC) durant el somni. Això pot ocórrer perquè el SNC (que regula l'activitat cerebral durant el somni i la vigília) encara està madurant. Alguns nens hereten una tendència a aquesta hiperactivitat; aproximadament el 80% dels nens que tenen terrors nocturns tenen un parent que també els va experimentar o bé que va sofrir de somnambulisme (un tipus similar de trastorn del somni) durant la infància. Els terrors nocturns s'han descrit en nens que: estaven molt cansats, malalts, estressats o fatigats,... Els terrors nocturns són relativament poc freqüents —solament afecten a entre el 3 i el 6% dels nens, mentre que pràcticament tots els nens tenen algun malson de tant en tant. Els terrors nocturns se solen donar en nens d'entre quatre i dotze anys, però s'han descrit en nens de sol 18 mesos. Semblen ser una mica més freqüents en els nens que en les nenes.

Narcolèpsia - és un trastorn que es caracteritza per tendències del somni anormals en les quals s'inclou una excessiva somnolència durant el dia, l'alteració del somni nocturn i manifestacions alterades de la fase REM del somni. La narcolèpsia també es caracteritza per les al·lucinacions durant el període de somni-vigília. Els científics no han aconseguit encara determinar quines són les causes d'aquest trastorn, no obstant això s'ha esmentat que la menstruació, l'estrès, els canvis sobtats del ritme vigília-somio, algunes infeccions com la mononucleosis infecciosa i els traumatismes cranials podrien ser alguns dels desencadenants d'aquesta malaltia. Així mateix, es tracta d'una malaltia familiar, de probable origen genètic.

La persona afectada de narcolèpsia pot manifestar una paràlisi momentània sense pèrdua de la consciència en resposta a reaccions emocionals brusques, com a sentiments d'empipament, temor, alegria, goig, o sorpresa. Aquesta persona pot experimentar una feblesa en les extremitats, pot deixar anar el que estigui sostenint a les mans o pot caure. També poden produir-se episodis esporàdics de paràlisis del somni en els quals, en quedar-se dormida, o immediatament després de despertar-se, la persona vol moure's però és incapaç de fer-ho. Aquests episodis solen associar-se a un gran sentiment de terror. Poden produir-se al·lucinacions vívides en què la persona té il·lusions visuals o auditives, a l'inici del somni o, amb menor freqüència, en despertar. Les al·lucinacions són semblants a les dels somnis normals, però més intenses. Només un 10 per cent dels afectats de narcolèpsia manifesta tots aquests símptomes; la majoria experimenta tan sols alguns. Els tractaments bàsics per combatre la narcolèpsia es basen en amfetamines o fàrmacs similars. Aquestes substàncies poden causar hipertensió, alterar el ritme cardíac i provocar ansietat, a més d'originar certa dependència. D'aquesta manera, es genera un quadre de símptomes secundaris pel que el pacient suspèn el tractament. Actualment, existeix un altre fàrmac, l'anomenat “Modafinil”, que constitueix un tractament segur i eficaç per als pacients amb aquesta malaltia i a més no provoca dependència.

· 6. La hipnosi.

La hipnosi és una de les moltes capacitats, encara desconegudes, que té la ment humana anomenades Estats Alterats de Consciència (EAC). Encara que la veu "hipnosi", prové del grec antic i vol dir son, no defineix la realitat d'aquest estat, ja que la persona realment no està dormint fisiològicament; de fet si féssim un electroencefalograma a una persona en tràngol hipnòtic, les gràfiques obtingudes, serien molt properes a les obtingudes en una persona en estat de vigília.

· 7. Teoria dels somnis de Sigmund Freud:
Sigmund Freud va ser sens dubte un de les persones més influents dins del desenvolupament del pensament durant el segle XX. La seva teoria que nostres ments guarden records i emocions en el nostre subconscient va transformar la forma en la qual els humans estudiaven la ment humana.
Freud deia que al llarg de la història, va haver-hi tres grans humiliacions. El descobriment de Galileu que no som el centre de l'Univers; el descobriment de Darwin que no som la corona de la creació; i el seu propi descobriment que no controlem la nostra pròpia ment.
La tendència de teràpies que utilitzen l'existència de dificultats en la infància o emocions reprimides per explicar problemes emocionals actuals comença amb Freud.

Un dels descobriments més importants de Freud és que les emocions enterrades en la superfície subconscient pugen a la superfície conscient durant els somnis, i que recordar fragments dels somnis poden ajudar a destapar les emocions i els records enterrats.

· 8. Què són les drogues?

Una droga és tot fàrmac o principi actiu d'un medicament, element d'origen biològic natural o producte obtingut d'ell per diversos mètodes, o substància produïda artificialment, que produeix efectes en el sistema nerviós central modificant l'estat d'ànim o produint plaure, i que pot tenir potencial d'abús. Des d'aquesta última perspectiva, el sinònim més adequat per a aquesta definició de droga és substància psicoactiva.

· 8. Classificació de les drogues segons els seus efectes en el Sistema Nerviós Central:

Els diferents tipus de drogues es classifiquen:

-Segons els efectes al sistema nerviós:

• Depressors: Inhibeixen el funcionament del SNC (Sistema Nerviós Central), entre els efectes que produeixen es troben la relaxació, sedació, somnolència, son, analgèsia e inclòs el coma. Són exemples el alcohol i els opiàcecs (heroïna, morfina, metadona...)

• Estimulants o Psicoanalèptics: Produeixen una activació general del SNC, produint una activació d’algunes funcions corporals. En son exemples la cocaïna o les amfetamines, considerades estimulants majors, o la nicotina, teïna, cafeïna... com estimulants menors.

• Al·lucinògens: Produeixen un estat de consciencia alterat, deformant la percepció i evocant imatges sensorials. En son exemples el LSD o les drogues de síntesi.

· 9. Dependència i addicció.

Quan una persona sent una força interior que no pot controlar i que la condueix a consumir alguna substància tòxica, a viure una situació malaltissa o a actuar d'una forma destructiva, es diu que presenta una conducta addictiva, compulsiva o depenent. Aquestes conductes generen en la persona una dependència que voluntàriament no pot frenar, al contrari, la dependència domina a la persona.
Les principals conductes addictives o compulsives són... cap a les drogues: la persona no pot controlar la seva necessitat de prendre begudes alcohòlica, fumar tabac o consumir drogues. Es diu llavors que és alcohòlic/a, fumador/a, drogoaddicte/a o pateix de farmacodependència.
Cap al menjar: la persona sent una necessitat incontrolable i permanent d'estar menjant. Es tracta d'un menjador/a compulsiu/a.
Cap a altres activitats: la persona es dedica compulsivament a activitats com el treball, els jocs de taula, els videojocs, la televisió, la computadora o les relacions sexuals. Fins i tot aquestes activitats arriben a ser el centre de la seva vida.
Cap a les persones: quan existeix una relació de dependència cap a una altra persona que, en tornar-se tan necessària, es fa qualsevol cosa per controlar-la o no perdre-la. En aquests casos la dependència arriba a ser tan forta que la persona pensa i actua de manera malaltissa o dolenta. La addicció o dependència a les drogues es dóna quan una persona té la necessitat irresistible de consumir-les de manera contínua o per determinats períodes, cada vegada en majors dosis, ja que el seu cos i ment s'acostumen a elles. Això produeix greus danys en el seu organisme així com en les persones que li envolten.
Els homes i les dones que usen drogues, segons allò que consumen, es coneixen com alcohòlics/as, fumadors/as o bé drogoaddictes/as o fàrmac dependents. Pateixen una malaltia progressiva que pot ser mortal.
La addicció impedeix a la persona gaudir de qualsevol altra cosa que no sigui la droga, perquè el centre de la seva vida és satisfer la necessitat cada vegada major i incontrolable d'ella. Tota addicció és destructiva per qui la sofreix perquè no li permet portar una vida fàcil i emocionalment equilibrada.
La addicció a la droga no respecta sexe, posició social, econòmica o intel·lectual. En Mèxic, com a exemple, les persones que s'inicien en alguna addicció tenen generalment entre 11 i 20 anys de edat.



· 10. Tractaments.
· 11. Polèmica drogues legals i drogues il·legals.
La legislació contemporània, en el context d'una guerra contra la droga considera il·lícit l'ús i el comerç extra terapèutic de psicofàrmacs que alterin la consciència. Les drogues estan sent un problema molt greu en els últims anys i nombrosos són els països que tracten d'afrontar-ho mitjançant diferents vies (campanyes i operatius antidrogues i el seu tràfic, etc.).
Cada país estableix algunes excepcions a aquesta regla. Per exemple, és habitual a Occident que l'ús i comerç de l'alcohol, el tabac i els estimulants del café (cafeïnes) siguin legals fos de l'àmbit de la medicina. En altres països, com Holanda, es permet l'ús recreacional de la marihuana, els derivats del cànem i els fongs psicotròpics.
Quan les substàncies són fabricades i distribuïdes dins de l'àmbit farmacèutic però són emprades sense prescripció facultativa i amb finalitats recreacionals, la llei considera que existeix abús. Per a altres col·lectius, en canvi, l'abús es produeix quan el consumidor danya la seva salut i la seva relació amb el seu entorn.
En amplis sectors de la societat existeix la idea que l'ús extra medicinal de psicofàrmacs és nociu. No obstant això, en altres entorns es defensa que ha de ser l'individu qui reguli la seva conducta, i que l'Estat no té la legitimitat per dirigir la seva salut. Ambdues posicions són les que han vingut enfrontant-se, tradicionalment, en el debat sobre la legalització de les drogues.
Constantment els sectors psicofàrmacfilos de la societat descobreixen que certs principis actius -presents sobretot en plantes i medicaments de farmàcia- són susceptibles d'ús recreacional; aquest descobriment i la consegüent extensió del seu ús condueixen a una resposta legislativa, augmentant el catàleg de substàncies prohibides o subjectes a mecanismes estatals de control.
Entre les d'ús recreacional més conegudes trobem: alcohol, cafeïna, cocaïna, crack,

inhalants, LSD i la marihuana.