Comencem febrer. El tema que estudiem ara és el set, el del pensament. A partir de les quatre hores setmanals que tenim, no puc opinar sobre la del dilluns, ja que va ser un dia que vaig faltar. Al dia següent vam estar estudiant sobre els tipus de raonament i entre aquests, el raonament deductiu i inductiu. El pensament deductiu part de categories generals per fer afirmacions sobre casos particulars. Va del general al particular. És una forma de raonament on s'infereix una conclusió a partir d'una o diverses premisses. El filòsof grec Aristòtil, amb la finalitat de reflectir el pensament racional, va anar el primer a establir els principis formals del raonament deductiu. Per exemple, si s'afirma que tots els éssers humans compten amb un cap i dos braços i que Pepe és un ésser humà, hem de concloure que Pepe ha de tenir un cap i dos braços. És aquest un exemple de sil·logisme, un judici en el qual s'exposen dues premisses de les quals ha de deduir-se una conclusió lògica. Però no tots els exemples són tan clars. La lògica convencional, part que hi ha dos valors únics de debò en els enunciats lògics: "veritable" o "fals", no obstant això alguns lingüistes admeten un tercer valor: "ni veritable ni fals". El que ocorre és que en tot enunciat lògic hi ha unes pressuposicions, o el que és el mateix, es parteix d'unes suposicions a priori. Per exemple, analitzem les següents frases:
a. L'actual rei de França és calb.
b. L'actual rei de França no és calb.
Quin és veritable i quin és falsa?. Estem pressuposant ja des del principi que hi ha un rei a França. Sota aquest pressupost podríem pensar: si una és veritable l'altra és falsa i viceversa. No obstant això, ambdues frases ni són veritables ni falses, si tenim en compte que no hi ha tal rei a França.
D'altra banda, el pensament inductiu és aquell procés en el qual es raona partint del particular per arribar al general, just el contrari que amb la deducció. La base de la inducció és la suposició que si alguna cosa és certa en algunes ocasions, també ho serà en situacions similars encara que no s'hagin observat. Una de les formes més simples d'inducció, ocorre quan amb l'ajuda d'una sèrie d'enquestes, de les quals s'obtenen les respostes donades per una mostra, és a dir, per una petita part de la població total, ens permetem extreure conclusions sobre tota una població. Molts filòsofs han posat de manifest la insuficiència lògica de la inducció com a mètode de raonament. La causalitat, per exemple, també ens indueix a error en moltes ocasions. La causalitat és la necessitat que tenim d'atribuir causes als fenòmens que ocorren al nostre al voltant. Per exemple, l'atribució causal que fem davant un accident de cotxe va a dependre de qui la realitzi, emfatitzant així una de les causes i minimitzant la resta. Si l'atribució la fa un meteoròleg és possible que consideri que la causa de l'accident va ser la boira, si la fa un psicòleg, possiblement ho atribueixi a l'estrès, si la fa un mecànic seria el mal estat del cotxe, etc. La veritat és que aquest dia, probablement hi hagués una mica de boira, el conductor estigués alguna cosa estressat i les rodes del cotxe segurament no estarien en perfecte estat. No podria fer-se una atribució multicausal?, És a dir, no podria ser que tots els factors, cadascun en certa mesura, haguessin pogut influir que es desencadenés l'accident? La veritat és que hi ha una tendència en general a donar-li força a una única causa, minimitzant a la resta, i això porta com a conseqüència el que podríem cridar errors de pensament.
Per resumir, podem concloure dient que en el raonament deductiu, es parteix del general per arribar al particular, que la conclusió està sempre continguda en les premisses de les quals es parteix i que a més les conclusions obtingudes corresponen amb la lògica, no obstant això, en el raonament inductiu, es parteix del particular per arribar al general, s'obtenen conclusions que només resulten probables a partir de les premisses i que a més les conclusions extretes es fonamenten en l'estadística.
La classe del dia següent, vam estar com totes les setmanes, treballant el nostre treball trimestral. El divendres, últim dia de classe i de la setmana, vam veure els camins erronis en relació al pensament a l'hora de decidir o fer qualsevol cosa, que serien alguns d'aquests, per exemple: la rapidesa (no pensar amb tranquil·litat en el problema o el que passarà en el futur, no pensar tampoc ni en les seves conseqüències o no fer una anàlisis completa), l'egoisme (pensar en el que et convé a tu i a ningú més, un exemple seria conduir borratxo amb el cotxe ple), l'ajornament (el costum de posposar-la contínuament per mandra, entre uns altres bastant comunes que apareixen a l'hora de decidir, sigui alguna cosa important o no. Bé, a part d'això, que a mi em va semblar una mica evident mentre que uns altres de classe amb prou feines sabien de la seva existència com a camins erronis... També vam estar veient la solució de problemes, les etapes d'aquest (identificació del problema, definició i representació, exploració d'anàlisis alternatives, etc...), però el que més em va cridar l'atenció en aquest dia de classe va ser que també estudiem les diferències d'una persona creativa amb una altra que no ho sigui, a part de dir i definir què és la creativitat... La creativitat per a mi és sinònim de fluïdesa, de deixar-se portar, de sentir... És difícil d'explicar, però es podria dir, almenys al meu entendre, que la creativitat és tot allò que surt de tu, però no prové de tu... és com si vingués d'alguna cosa més forta, més enllà de tu mateix... del teu esperit... d'aquí ve. I amb això no vull dir que les persones no creatives no tenen esperit o alguna cosa relacionat a això, sinó que és probable que aquestes persones simplement estan preses dins de si mateixes i no es deixen portar, la por i la vergonya en aquests casos pot acabar amb el més preciós que pots portar dins i potser ni ho saps. A la fi, és de gran grat per la meva banda que puc dir que si les definim i les comparem, estaria dins de la caseta de les persones creatives. Algunes de les seves característiques són: la curiositat: es pregunta el perquè de les coses, té ànsia d'adquirir nous coneixements teòrics i pràctics. L'originalitat: té respostes noves i úniques, la flexibilitat: és capaç d'adoptar diverses perspectives i maneres de fer. La gran capacitat de relació: estableix associacions entre diferents teories i àrees de coneixement. L'alta perspicàcia: capta tots els detalls, fins i tot els més petits i aquells que passen desapercebuts. L'intuïció: és capaç de comprendre espontàniament la situació problema, sense necessitat de dedicar-li temps a raonar sobre això. L'imaginació: elabora mentalment noves idees. La capacitat crítica: per valorar la validesa de les seves conclusions i creacions. La llibertat: no està coaccionat per les convencionalismes, L'entusiasme: experimenta una gran passió per allò en el que s'ocupa, la profunditat: arriba a analitzar completament la realitat, des del major rigor. La constància: és persistent en el problema fins que li troba la solució. La confiança en si mateix i sentiment de protecció per enfrontar-se a l'establert i/o l'impossible. La crítica, l'anàlisi també està relacionat amb la creativitat. Tot connectat. Per finalitzar, deixaré una definició de la creativitat que m'ha agradat molt de G. Waisburd de "Creativitat i transformacions". "Tot ésser humà necessita tenir relacions profundes, significatives, i un mitjà ric en estímuls; però també necessita moments de solitud i introspecció. La
capacitat d'estar solament és un recurs valuós que facilita aprendre a pensar, a
innovar, a canviar i manté el contacte amb el món intern, que és el món de la
imaginació. "
No hay comentarios:
Publicar un comentario