Dietari de la setmana (17.02 - 21.02)

Supòs que aquest dietari serà el més curt de tots ja fets. Aquesta setmana va semblar quasi impossible tenir classe ja que van sorgir esdeveniments durant la setmana. La classe del dilluns per exemple, varen tenir una palestra sobre una universitat específica, és a dir, res de classe. El dimarts, la classe de la qual varen llevar més profit, varen parlar del nou tema que estem fent, el tema del llenguatge. Cal destacar els punts vists que són: la comunicació verbal i no verbal. Les formes de comunicació escrita també són molt variades i nombroses (ideogrames, jeroglífics, alfabets, sigles, grafiti, logotips...). La comunicació verbal pot realitzar-se de dues formes: oral: a través de signes orals i paraules parlades o escrita: per mitjà de la representació gràfica de signes.Hi ha múltiples formes de comunicació oral. Els crits, xiulades, plors i riures poden expressar diferents situacions anímiques i són una de les formes més primàries de la comunicació. La forma més evolucionada de comunicació oral és el llenguatge articulat, els sons estructurats que donen lloc a les síl·labes, paraules i oracions amb les quals ens comuniquem amb els altres.Des de l'escriptura jeroglífica, tan difícils d'entendre per nosaltres; fins a la fonètica sil·làbica i alfabètica, més coneguda, hi ha una evolució important. Per interpretar correctament els missatges escrits és necessari conèixer el codi, que ha de ser comú a l'emissor i al receptor del missatge mentre  que la comunicació no verbal es realitza a través de multitud de signes de gran varietat: Imatges sensorials (visuals, auditives, olfactòries...), sons, gestos, moviments corporals, etc. Característiques:

Manté una relació amb la comunicació verbal, doncs solen emprar-se juntes.
En moltes ocasions actua com a reguladora del procés de comunicació, contribuint a ampliar o reduir el significat del missatge. Els sistemes de comunicació no verbal varien segons les cultures. Generalment, compleix major nombre de funcions que el verbal, doncs ho acompanya, completa, modifica o substitueix en ocasions. Entre els sistemes de comunicació no verbal tenim: El llenguatge corporal. Els nostres gestos, moviments, el to de veu, la nostra roba i fins i tot la nostra olor corporal també formen part dels missatges quan ens comuniquem amb els altres. El llenguatge icònic. En ell s'engloben moltes formes de comunicació no verbal: codi Morse, codis universals (sirenes, Morse, Braylle, llenguatge dels sordmuts), codis semiuniversales (el petó, signes de dol o duel), codis particulars o secrets (senyals dels àrbitres esportius). "Els límits del llenguatge són els límits del meu món".  A més d'això, varen fer les típiques preguntes prèvies del començament del tema. La classe del dimecres va ser la classe que ens dediquen a treballar el nostre treball de trimestre que serà apresentat aquest pròxim dilluns per mi i per na Yolanda. Com ja havia dit, el nostre treball d'aquest trimestre tractà sobre la consciència. Per a mi és un tema interessantíssim i esper fer-lo millor que l'última vegada. Per acabar la setmana, la classe del divendres tampoc va poder ser feta ja que tingueren excursió al teatre.

 

Més activitats del tema 7.

Activitats Distorsions Cognitives, tema 7.

· Quines distorsions cognitives trobes en aquestes afirmacions?

1. “És amable amb mi I amb els meus fills, però en el fons sé que no li importo gens.”

Inferència arbitrària.

2. El teu entrenador et diu: “O estàs amb mi o estàs contra mi.”

Pensament dicotòmic.

3. “Si vols triomfar en la vida, hauràs de ser més competent.”

“Hauries de”.

4. “Des de que ella em va deixar em sento frustrat; ja no tornaré a trobar una altra dona”.

Hipergeneralització.

5. “No es pot fer res per canviar els problemes socials; no depenen de nosaltres.”

Personalització.

6. “Com que la corrupció és general i avui no tenim valors segurs, el futur serà miserable”.

Inferència arbitrària.

7. “Per a què estudiar, si el meu germà és llicenciat i no troba feina?”

Raonament emocional.

8. Una mare pateix una depressió perquè se sent culpable que la seva filla prengui drogues.

Raonament emocional.

9. En Joan entra a la discoteca i se sent malament perquè creu que tothom l'observa i critica.

10. En Pere, un estudiant brillant, treu suficient en una assignatura i pensa “sóc un fracàs”.

Abstracció selectiva.

2. Intentau resoldre aquests problemes lògics:

A). Les filles del professor Wanda – Les possibilitats són clares: 4 · 3 · 3 = 10.

9 · 2 · 2 = 13.

6 · 3 · 2 = 11.

12 · 3 · 1 = 16.

9 · 4 · 1 = 14.

3 · 1 · 1 = 5.

18 · 2 · 1 = 21.

6 · 6 · 1 = 13.

Podem veure que tenim dos solucions de les quals ambdós donen 13 com a producte. Descartam una d'elles perquè sinó les dues filles de Wanda serien majors, així què, la resposta a aquest problema lògic seria què, la seva filla gran té 9 anys mentre els bessons tenen 2 anys d'edat.

B) Qui és l'assassí? En David diu la veritat i en Abel no hi era, així que en Simon menteix i és l'assassí.

C) El venedor de cotxes.

7500 –> 25% = 187500

7500 – 25% = 10000 -> Perd 2500

6000 -> 7500 = guanya 1500

Pèrdua total: 1000 euros.

Activitats Tema 7 - Pensament.

Activitats del tema 7, text adaptat de Friedrich Nietzsche: Schopenhauer como educador.

1. Què és l'educació per a Nietzsche? Què significa l'educació com a alliberament?

L'educació per a Nietzsche és, més a més, la forma de poder pensar per tu mateix i és exactament això a què es refereix quan parla d'un tal alliberament a partir de l'educació, és a dir, la forma d'un pensament lliure però més important que això, la forma d'un pensament lliure que prové d'un PENSADOR lliure sense temors d'ell mateix o d'una societat que sembla governar-te i imposar-te els límits.

2. En la societat, podem viure sense pensar? Es valora més la creativitat o la mandra? Per què no podem conformar-nos a ser mediocres?

Poder, podem, però la vida no seria fàcil ni del tot vertadera, ja que si no pensam al dia d'avui, estaríem obligats a fer tot allò que ens demanem, caure en la rutina de tots el dies, no donar ni protestar mai sobre la nostra opinió, entre altres... És evident que es valora més les habilitats d'una persona creativa abans què d'una persona mandrosa. No ens conformen a ser mediocres (o la majoria de nosaltres) perquè l'ésser humà té aquesta cosa de voler i de ser sempre més, i les condicions de la nostra societat i de tot el què passa al voltant nostre no és suficient, no ens deixa “volar”, no ens deixa contestar al què ens diuen... En resum, tothom vol fer i ser alguna cosa molt més gran de el què és i moltes vegades som prohibits per les circumstàncies, societat, criteris, formes de veure la vida, models, egos... fent que tinguem impaciència per ser com tots els altres i seguir aquest arquetip que tothom fa part.

3. Moltes vegades, per què pensem una cosa i en fem una altra? Per què diem una cosa, però la sentim de forma molt diferent?

Quan pensem una cosa i fem una altra, podríem dir que aquest seria el resultat d'una vida controlada no per tu i els teus pensaments sinó que per el pensament general de tot una societat o opinió, fent que tu, simplement, no facis el què realment vols fer o creus què el que penses no és correcte, no té sentit. Diem una cosa i la sentim de forma molt diferent perquè no podem expressar el que sentim, perquè hi ha vegades que ni nosaltres mateixos saben què és allò que estem sentint.

4. Qui són els semidéus que pretenen portar-te a través del riu de la vida?

No estic del tot segura però crec què l'autor és refereix en aquesta part del text a què durant la nostra vida, de la mateixa manera en què apareixeran persones i experiències dolentes, també apareixeran persones, experiències i oportunitats de les quals hauríem de tenir en compte i gaudir-les perquè la vida en si mateixa no és fàcil i segons l'autor, només tu escriuràs el llibre de la teva vida però una ajuda sempre serà ben vinguda.

5. “L'home és un déu quan somia, i un captaire quan reflexiona”, com pensava el poeta F. Holderlin?

Una altra vegada no estic segura de la resposta a ser donada però crec què amb aquesta frase del poeta, F. Holderlin es referia a què un home quan somia, és a dir, quan no té cap control sobre el què pensa i és evident, sobre el que somia, no pot raonar distorsionant la realitat, no pot donar i modificar les circumstàncies d'un fet a partir del seu subjectivisme i per això els somnis poden ser una mica confusos i estranys ja no has tingut control sobre ells, ja que no saps perquè moltes vegades vares somiar allò o el altre, però ho has fet i d'una manera viva i vertadera. Quan un home reflexiona, és un captaire, segons el poeta. I un captaire perquè com havia dit abans, la nostra conducta, pensament, la pròpia ment, societat, persones, circumstàncies, entres moltes més, embruten els nostres pensaments que fan els nostres actes i aquestos la nostra conducta i aquesta la nostra vida...

Activitats del tema 7, pensament.

0. Què és el pensament? És el mateix que el raonament? La funció del pensament és guiar la conducta humana?

El pensament pensament és una activitat mental que requereix esforç, suposa una actitud

lliure i creadora, estar disposat a assumir el caràcter enigmàtic de la vida i donar

un sentit al que pensem i fem. És molt semblant al pensament i tots dos van junts però el raonament és una activitat mental que consisteix a connectar unes idees amb unes altres segons certes regles. Aquesta capacitat humana està present en totes les tasques intel·lectuals i en moltes activitats humanes, quan utilitzem el pensament per a resoldre problemes teòrics i pràctics. El pensament permet que cada persona sigui capaç de mirar i entendre el seu món de forma autònoma.

1. Què s'estima més la gent raonar sobre situacions concretes o abstractes? Quina és la tasca més difícil?

Sobre les situacions concretes ja que són més fàcils i hi són a l'abast de tothom, són coses pot ser del dia a dia, coses simples, que poden ser tocades. Més difícil és el raonament sobre qualsevol situació abstracta ja que aquesta com el seu propi nom ho diu, no pot ser concreta, no pot ser tocada ni vista, només imaginada i sentida pels sentits interns.

2. El pensament implica representacions simbòliques de fets i objectes no presents en la realitat?

Sí, a això podem dir què és la imaginació del pensament.

3. Prendre una decisió ràpida és un senyal de força i saviesa? Com podem prendre decisions sensates?

No té perquè. Justament prendre una decisió de forma ràpida pot ser un engany, ja que no pensem o analitzen la situació amb calma i de manera que hauria de ser feta. Per prendre decisions sensates, la primera cosa que cal fer és no actuar sense reflexionar, la segona cosa és pensar en totes les alternatives que són al nostre abast (quina és la millor?) en tercer lloc, anticipar les conseqüències de les nostres accions (bones o dolentes), segons els objectius que perseguim, i finalment, actuar.

4. Estar obert a diferents alternatives de pensament ens distreu o confon? És un signe de debilitat canviar d'idees?

No i no. Justament funciona a revés. Estar obert a diferents alternatives de pensament ens pot confondre però ens donarà més possibilitats d'aconseguir o veure allò que buscam. És una forma d'aconseguir el mateix amb diferents tècniques. Tampoc és un signe de debilitat canviar d'idees ja que si aquestes canvien, serà perquè canvien nosaltres també, perseguint el què volen ser o fer, així que el canvi d'idees mai seria considerat una debilitat i sí una forma de força què significa que un no ha desistit del què pensa/vol.

5. Les persones prefereixen raonar sobre situacions concretes o abstractes? Quins factors redueixen la nostra capacitat de raonar amb lògica?

Concretes, ja què com ho havia dit abans, són les situacions més fàcils de reconèixer, conèixer, haver-les vist i sentit amb els sentits externs. Són simples i habituals. Bé, els factors que redueixen la nostra capacitat de raonar amb lògica serien aquells factors que alteren la nostra consciència i com a exemple podrien dir: les drogues, el cansàs, l'estrès, la rapidesa de pensaments, factors externs i interns abusius (com la fam, la calor, els nervis) entre altres.

6. L'habilitat de resoldre problemes depèn dels èxits i els fracassos del nostre passat?

No. Tampoc té res a veure. Podem canviar la nostra manera de pensar a millor si volem i només seguirà cometent els mateixos fracassos aquells que ho volen, perquè el pensament fa però l'experiència ensenya, així que mai en la vida podem pensar que per no haver aconseguit una cosa, aquesta ens prohibeix d'aconseguir una altra.

7. Què fa que una persona sigui creativa en la vida quotidiana? Quines diferències trobes entre les persones creatives i les que no ho són? Podem aprendre a ser creatius?

Una persona que sigui creativa en la vida quotidiana és aquella persona que no segueix ni s'acomodà a la seva rutina de cada dia. Les persones creatives, a part de ser, doncs bé, creatives, semblen quasi sempre més feliços ja que una persona creativa serà aquella que dirà “per a mi, aquest got és medi ple” mentre que una persona no creativa dirà “per a mi, aquest got és medi buit”. Les persones creatives tenen més sensibilitat per a detectar els problemes, l'actitud oberta i fluïdesa d'idees, originalitat abans de tot, una capacitat d'anàlisi i síntesi que persones creatives no ho tenen. Sí, si que podem aprendre a ser creatius, a partir del canvi de pensaments i de hàbits diferents al d'ara. El sociòleg britànic Graham Wallas, a la seva obra “ L’art del pensament” descriu el procés creatiu com una seqüència de quatre fases:

Preparació (recopilació d’informació). Recopilar informació mitjançant

observacions, lectures, viatges i experiments. Incubació (procés inconscient). Procés d’anàlisi i maduració de les idees

rellevants. Il·luminació. Consisteix en la inspiració o l’aparició sobtada i intuïtiva de noves idees. És quan sorgeix l’acte creatiu. Verificació. Es comprova si la solució és original, pràctica i factible.

Dietari de la setmana (10/02 - 14/02).

Dietari de la setmana (10/02 – 14/02).

Bon dia. Aquesta segona setmana de febrer que va passar, varen estar veient els ambdós temes que fèiem, que fan part del tema 7 i què són el llenguatge i el pensament. Durant aquesta setmana varen anar estudiant i comentant més coses relacionades sobre el tema de el pensament i a finals de setmana, sobre el tema del llenguatge. Doncs bé, el dilluns varen parlar sobre estratègies per aprendre a pensar, si tenien alguna manera d'específica de fer-lo, si sabien d'altres més i què pensaven sobre aquelles que varen estudiar com per exemple les estratègies de tipus cognitives, que consisteixen en un pla per assolir un objectiu a curt i llarg termini: com adquirim i organitzem els coneixements per enfrontar-nos al nostre entorn. Aquí consten estratègies de d'elaboració, d'organització, de recuperació... Aquestes estratègies són les que més em serveixen per a estudiar per exemple ja que fan referència a tot allò que resumim, fem un mapa conceptual, un esquema... Les estratègies motivacionals, com el seu propi nom ho diu, signifiquen aquelles estratègies que influeixen en tot tipus d'aprenentatge, activant la curiositat, treballant en grup, promovent l'autocontrol personal... són les típics i més usades estratègies a classe avui dia. Des de el meu punt de vista i opinió, m'agraden més les estratègies cognitives, ja que per a mi treballar tot sola és millor però sí que podríem dir i afirmar que les estratègies motivacionals tenen un to gaire inspirador i d'ajuda que serveix per a molts. A la classe següent, varen llegir textos i fer activitats relaciones al tema que més endavant hi serà aquí al blog. Cal destacar els exercicis de probabilitats i lògica que la professora ens va posar per així pensar molt i poder deduir quina era la resposta. Particularment, a mi no m'agrada gens aquestos tipus d'exercicis però vaig notar que a tota la resta de la classe sí, i es graciós fer-lo perquè veus que hi ha persones que troben la resposta en poc temps i altres, tarden molt més o pensen respostes totalment diferents a la correcta, fent que això ens resulti graciós com havia dit abans perquè veus clarament la forma de pensar i d'analitzar les coses que té cadascú. Al dia següent de classe varem estar treballant el treball del trimestre com cada setmana i el divendres, últim dia de classe, varen començar fent les activitats prèvies del tema 7 però ara, centrant-nos més en el tema del llenguatge. Bon cap de setmana a tothom! 

 

Dietari de la setmana (03/02 - 07/02)

Comencem febrer. El tema que estudiem ara és el set, el del pensament. A partir de les quatre hores setmanals que tenim, no puc opinar sobre la del dilluns, ja que va ser un dia que vaig faltar. Al dia següent vam estar estudiant sobre els tipus de raonament i entre aquests, el raonament deductiu i inductiu. El pensament deductiu part de categories generals per fer afirmacions sobre casos particulars. Va del general al particular. És una forma de raonament on s'infereix una conclusió a partir d'una o diverses premisses. El filòsof grec Aristòtil, amb la finalitat de reflectir el pensament racional, va anar el primer a establir els principis formals del raonament deductiu. Per exemple, si s'afirma que tots els éssers humans compten amb un cap i dos braços i que Pepe és un ésser humà, hem de concloure que Pepe ha de tenir un cap i dos braços. És aquest un exemple de sil·logisme, un judici en el qual s'exposen dues premisses de les quals ha de deduir-se una conclusió lògica. Però no tots els exemples són tan clars. La lògica convencional, part que hi ha dos valors únics de debò en els enunciats lògics: "veritable" o "fals", no obstant això alguns lingüistes admeten un tercer valor: "ni veritable ni fals". El que ocorre és que en tot enunciat lògic hi ha unes pressuposicions, o el que és el mateix, es parteix d'unes suposicions a priori. Per exemple, analitzem les següents frases:

a. L'actual rei de França és calb.
b. L'actual rei de França no és calb.

Quin és veritable i quin és falsa?. Estem pressuposant ja des del principi que hi ha un rei a França. Sota aquest pressupost podríem pensar: si una és veritable l'altra és falsa i viceversa. No obstant això, ambdues frases ni són veritables ni falses, si tenim en compte que no hi ha tal rei a França.

D'altra banda, el pensament inductiu és aquell procés en el qual es raona partint del particular per arribar al general, just el contrari que amb la deducció. La base de la inducció és la suposició que si alguna cosa és certa en algunes ocasions, també ho serà en situacions similars encara que no s'hagin observat. Una de les formes més simples d'inducció, ocorre quan amb l'ajuda d'una sèrie d'enquestes, de les quals s'obtenen les respostes donades per una mostra, és a dir, per una petita part de la població total, ens permetem extreure conclusions sobre tota una població.  Molts filòsofs han posat de manifest la insuficiència lògica de la inducció com a mètode de raonament. La causalitat, per exemple, també ens indueix a error en moltes ocasions. La causalitat és la necessitat que tenim d'atribuir causes als fenòmens que ocorren al nostre al voltant. Per exemple, l'atribució causal que fem davant un accident de cotxe va a dependre de qui la realitzi, emfatitzant així una de les causes i minimitzant la resta. Si l'atribució la fa un meteoròleg és possible que consideri que la causa de l'accident va ser la boira, si la fa un psicòleg, possiblement ho atribueixi a l'estrès, si la fa un mecànic seria el mal estat del cotxe, etc. La veritat és que aquest dia, probablement hi hagués una mica de boira, el conductor estigués alguna cosa estressat i les rodes del cotxe segurament no estarien en perfecte estat. No podria fer-se una atribució multicausal?, És a dir, no podria ser que tots els factors, cadascun en certa mesura, haguessin pogut influir que es desencadenés l'accident? La veritat és que hi ha una tendència en general a donar-li força a una única causa, minimitzant a la resta, i això porta com a conseqüència el que podríem cridar errors de pensament.

Per resumir, podem concloure dient que en el raonament deductiu, es parteix del general per arribar al particular, que la conclusió està sempre continguda en les premisses de les quals es parteix i que a més les conclusions obtingudes corresponen amb la lògica, no obstant això, en el raonament inductiu, es parteix del particular per arribar al general, s'obtenen conclusions que només resulten probables a partir de les premisses i que a més les conclusions extretes es fonamenten en l'estadística.

La classe del dia següent, vam estar com totes les setmanes, treballant el nostre treball trimestral. El divendres, últim dia de classe i de la setmana, vam veure els camins erronis en relació al pensament a l'hora de decidir o fer qualsevol cosa, que serien alguns d'aquests, per exemple: la rapidesa (no pensar amb tranquil·litat en el problema o el que passarà en el futur, no pensar tampoc ni en les seves conseqüències o no fer una anàlisis completa), l'egoisme (pensar en el que et convé a tu i a ningú més, un exemple seria conduir borratxo amb el cotxe ple), l'ajornament (el costum de posposar-la contínuament per mandra, entre uns altres bastant comunes que apareixen a l'hora de decidir, sigui alguna cosa important o no. Bé, a part d'això, que a mi em va semblar una mica evident mentre que uns altres de classe amb prou feines sabien de la seva existència com a camins erronis... També vam estar veient la solució de problemes, les etapes d'aquest (identificació del problema, definició i representació, exploració d'anàlisis alternatives, etc...), però el que més em va cridar l'atenció en aquest dia de classe va ser que també estudiem les diferències d'una persona creativa amb una altra que no ho sigui, a part de dir i definir què és la creativitat... La creativitat per a mi és sinònim de fluïdesa, de deixar-se portar, de sentir... És difícil d'explicar, però es podria dir, almenys al meu entendre, que la creativitat és tot allò que surt de tu, però no prové de tu... és com si vingués d'alguna cosa més forta, més enllà de tu mateix... del teu esperit... d'aquí ve. I amb això no vull dir que les persones no creatives no tenen esperit o alguna cosa relacionat a això, sinó que és probable que aquestes persones simplement estan preses dins de si mateixes i no es deixen portar, la por i la vergonya en aquests casos pot acabar amb el més preciós que pots portar dins i potser ni ho saps. A la fi, és de gran grat per la meva banda que puc dir que si les definim i les comparem, estaria dins de la caseta de les persones creatives. Algunes de les seves característiques són: la curiositat: es pregunta el perquè de les coses, té ànsia d'adquirir nous coneixements teòrics i pràctics. L'originalitat: té respostes noves i úniques, la flexibilitat: és capaç d'adoptar diverses perspectives i maneres de fer. La gran capacitat de relació: estableix associacions entre diferents teories i àrees de coneixement. L'alta perspicàcia: capta tots els detalls, fins i tot els més petits i aquells que passen desapercebuts. L'intuïció: és capaç de comprendre espontàniament la situació problema, sense necessitat de dedicar-li temps a raonar sobre això. L'imaginació: elabora mentalment noves idees. La capacitat crítica: per valorar la validesa de les seves conclusions i creacions. La llibertat: no està coaccionat per les convencionalismes, L'entusiasme: experimenta una gran passió per allò en el que s'ocupa, la profunditat: arriba a analitzar completament la realitat, des del major rigor. La constància: és persistent en el problema fins que li troba la solució. La confiança en si mateix i sentiment de protecció per enfrontar-se a l'establert i/o l'impossible. La crítica, l'anàlisi també està relacionat amb la creativitat. Tot connectat. Per finalitzar, deixaré una definició de la creativitat que m'ha agradat molt de G. Waisburd de "Creativitat i transformacions". "Tot ésser humà necessita tenir relacions profundes, significatives, i un mitjà ric en estímuls; però també necessita moments de solitud i introspecció. La
capacitat d'estar solament és un recurs valuós que facilita aprendre a pensar, a
innovar, a canviar i manté el contacte amb el món intern, que és el món de la
imaginació. "

Dietari de la setmana (27/01 - 31/01).

Dietari de la setmana (27/01 – 31/01).

Una setmana més hem passat ja i hem fet des de activitats orals en classe fins a treballar el nostre treball de fin de trimestre i he de dir que parlaré i em centraré molt més en un dia específic d'aquesta setmana que va ser el dia en el qual la nostra professora ens va posar un documental espanyol anomenat “La educación prohibida” que encara que no ho hagi vist sencers, em vaig identificar moltíssim. Parla de què la escola ha complert ja més de 200 anys d'existència i és fins i tot considerada la principal forma d'accés a l'educació. Avui dia, l'escola i l'educació són conceptes àmpliament discutits en fòrums acadèmics, polítiques públiques, institucions educatives, mitjans de comunicació i espais de la societat civil. Des del seu origen, la institució escolar ha estat caracteritzada per estructures i pràctiques que avui es consideren majorment obsoletes i anacròniques. Diem que no acompanyen les necessitats del Segle XXI. El seu principal fall és troba en un disseny que no es considerat la naturalesa de l'aprenentatge, la llibertat d'elecció o la importància que tenen l'amor i els vincles humans en el desenvolupament individual i col·lectiu. A partir d'aquestes reflexions crítiques han sorgit, al llarg dels anys, propostes i pràctiques que van pensar i pensen l'educació d'una forma diferent. “L'Educació Prohibida” és una pel·lícula documental que proposa recuperar moltes d'elles, explorar les seves idees i visualitzar aquelles experiències que s'han atrevit a canviar les estructures del model educatiu de l'escola tradicional. Com havia dit abans, em vaig sentir molt identificada amb aquest documental ja que em va passar el mateix que el passa a un dels protagonistes del documental. L'al·lot escriu què pensa sobre el seu institut i la professora el crida dient-li que no pot presentar o llegir alguna cosa d'aquella mena ja que no és res bo per a l'institut i que tot el què diu, tampoc és veritat. El jove desconcertat li respon que el que s'havia de fer era escriure el què pensava i així ho era. Llibertat d'expressió nul·la als instituts avui dia. A mi em va passar exactament el mateix. A més d'estar d'acord amb tot el parlat al documental, em vaig sentir feliç i trista al mateix temps ja que vaig veure per primera vegada molts de persones, tant alumnes com professors que varen reconèixer el que s'estava fent als col·legis avui dia i que res d'allò era bo. Jo sempre vaig pensar el mateix i em sento feliç per saber que molta gent més també ho pensa però per un altra banda, trista, per saber que si tanta gent ho sap, perquè no canvien? Tant alumnes com professors? Què i com serà l'institut que estudiaran els meus fills? Una vegada més, és posat a l'aula de Psicologia un altre documental que em vaig agradar moltíssim, totalment del meu interès, de la actualitat, de la veritat d'avui dia que quasi ningú vol veure.

Activitats finals tema 5 - L'aprenentatge.

ACTIVITATS TEMA 5 – APRENENTATGE.

A. Quines són les diferències més significatives entre l'aprenentatge animal i humà?

Diferències: - L'home és mes fàcilment motivat cap a una tasca especifica, respon a una gamma mes àmplia d'incentius.

- L'home té millor control de les seves emocions. És menys propici a confondre's. Empra major determinació i destresa en fer front a un problema.

- L'home és millor observador. Veu moltes característiques de les coses, de les persones i de les situacions que estan fora de l'abast de la percepció dels animals. És més apte, que els animals, per veure associacions pertinents i per diferenciar entre les parts d'un tot.

- Per mitjà de l'ús de símbols (llenguatge, nombres, mapes, models), l'home té més capacitat per considerar verbalment alternatives sense haver de recórrer a moviments purament físics. Sent molt mes fàcil combinar els símbols que realitzar les operacions que ells representen, l'home pot assajar més possibilitats en un temps donat. Les diferències indicades anteriorment permeten a l'home aprendre més ràpidament que a l'animal. Les dues últimes diferències són les més importants perquè brinden a l'home l'oportunitat de resoldre problemes per un mètode que els animals no poden emprar: el de RAONAMENT. Els animals han d'assajar físicament els seus reflexos. Els éssers humans no es limiten al raonament per a la solució dels seus problemes.

B. Semblances i diferències entre el condicionament clàssic i l'instrumental.

En les dues teories hi ha un estímul que provoca una resposta.

Les dues formen els alguns dels tipus d'aprenentatge humà.

En elles s'experimenten amb animals.

En aquestes dues teories és necessari l'estímul com a forma d'aprenentatge.

Les semblances entre el condicionament clàssic i instrumental és que al clàssic s'empra campanetes, metrònoms i llums. En l'instrumental el premi i càstig. El condicionament clàssic utilitza un estímul incondicionat que al condicionament instrumental aquest estímul es presenta controlant la conducta. L'acció dels presents no és directa, mentre que en l'observacional hi ha una acció directa al subjecte. Al condicionament clàssic la modificació de l'estímul no suposa la modificació de la conducta. En el l'instrumental, la modificació de l'estímul, sí modifica la conducta.

C. Diferències entre el reforçament negatiu i el càstig?

Les dues són, certament, dues formes bastant cruels de controlar el comportament. Però, el mateix? És fàcil pensar que sí, encara que hi ha diferències importants.

El càstig no és un reforçador: no té com a missió intensificar la conducta que ho produeix sinó més aviat el contrari. Recorda que el reforç negatiu és una tortura: Quan la persona emet la conducta desitjada, li retirem el peu del coll. En canvi, en el càstig quan emet la conducta NO DESITJADA és quan li posem la sabata damunt de la nou.

Del reforçament negatiu aconseguim alguna cosa encara que sigui alliberar-nos d'un sofriment; amb el càstig, ens ho generem. Quan administrem un càstig a una conducta concreta l'estem associant a conseqüències negatives, mentre que en reforçar negativament una conducta estem alliberant a la persona d'una part del seu sofriment.

D. El sistema d'ensenyament actual és coherent amb les diferents teories de l'aprenentatge? Raona la resposta.

No exactament ja que avui dia l'ensenyament als instituts és vist, aprovat i ensenyat de manera molt mecànica i igual, fent que tothom treballi a les mateixes proporcions i circumstàncies, el que per a mi em sembla bé ja que així es pot aprendre a lidar amb altres persones i opinions però no aprendre a treballar per tu mateix i tampoc no són totes les persones que treballen bé en grup (a mi per exemple, no m'agrada gens fer un treball en grup), no són totes les persones que aprenen bé en conjunt, etc. Però el que realment fa el col·legi és què siguem màquines destinades a unes poques opcions (opcions de les quals només podràs obtenir si tens bones notes i si no dius una paraula a classe). És complicat i difícil ser tu mateix en un sistema que vol que tothom sigui igual, així que dic que no, el sistema d'ensenyament avui dia no és coherent amb les tècniques d'aprenentatge. Tampoc no vull dir que no té res a veure i que no és coherent del tot sinó que pareix que el sistema educatiu sí vol aconseguir d'altres maneres alumnes educats i cultes però costa. La majoria de les vegades la matèria a ser donada no es presentada de manera interessant o almenys, no avorrida, fent així que caigués el sistema a la mecànica de empollar-escopir-ho al examen-empollar-escopir-ho al examen... El que significa a la fi què això no es aprendre.

E. A qui imitam com a models socials? Com aprenen els joves a fumar i a beure?

Imitam com a models socials totes aquelles persones -de preferència majors- que tenim al nostre voltant i que com a mínim les veiem sovint, fent amb què nosaltres tinguem aquesta necessitat de semblar-se a ells, sigui físicament o de qualsevol altra manera de la qual es pugui imitar. Com per exemple, els germans més vells. De petita volia ser com la meva germana, sempre la havia vist millor que jo i per això, la imitava en tot que feia. Els joves aprenen a fumar i a beure per culpa -abans de res- de la societat que vivim avui dia, on si aproves un examen, et vas a algun lloc a festejar-ho i com ho fas? Bevent. Així també com els fumadors, un jove comença a fer-ho perquè veu que els seus pares ho fan i el grup més popular del col·legi també ho fa! Perquè no fer-lo tu també? A la adolescència els joves no tenen maturitat suficient per escollir per ells mateixos i es deixen llevar molt fàcilment i sent així, accepten fumar, beure o també més coses per sentir-se igual que els altres, tan popular com els altres, etc.

F. Assenyala dues formes d'aconseguir que un comportament es repeteixi i dues maneres d'impedir o evitar un altre comportament.

Fer que qualsevol comportament sigui repetitiu té a veure amb les respostes guanyades en aquest tipus de estímul. Per exemple, el gat arribà a la teulada de la casa de la veïna i troba que hi ha menjar. Ho menjara i s'anirà cap a la seva casa una altra vegada. Al dia següent, el gat amb fam i sense tenir el què menjar, anà a la teulada de la casa de la veïna una altra vegada a veure si hi ha menjar, just com l'altre dia. I així ho es. El gat una altra vegada torna a menjar i se'n va. Aquest gat, al dies següents anirà amb seguretat a la teulada de la veïna perquè sap que allí tindrà menjar. Una altra forma d'aconseguir que un comportament es repeteixi i ara em refereixo a un humà, diríem que es el “veure i aprendre” visualment. Per exemple, una nena sempre ha tingut bones notes i és molt bona al·lota a l'institut. Els seus pares hi són molt contents amb ella i no deixen de donar-li petons i dir-li que bona i que intel·ligent és. El seu germà, que fa tot el contrari, no rep cap petó o bones paraules i encara que persisteix, desprès d'un temps aquest nen voldrà ser com la seva germana i rebre el mateix que rep ella i per això, el que tindrà que fer serà canviar el seu comportament i repetir-ho per obtenir els resultats merescuts, així com la seva germana. I ara, per impedir un comportament de dues formes, una d'elles podria ser el càstig com a simple i antiga solució o també l'anomenat reforç negatiu que és aquest reforçador que augmenta la nostra conducta perquè en fer aquesta conducta ens lleven alguna cosa que no ens agrada o que volem evitar. Un nen acabarà de menjar-se la sopa (conducta) amb la promesa que no haurà de menjar-se el peix que tant li disgusta (la retirada del peix com a reforç negatiu).

És important no confondre els termes de positiu o negatiu en el sentit de bo o dolent; es parla de reforç positiu sempre que es rebi alguna cosa per la conducta, i es parla de reforç negatiu sempre que s'elimini un estímul aversiu per augmentar la freqüència de la conducta.

H. Fes una llista de deu reforços físics, psicològics i simbòlics.

Com a reforços físics, destacam el material, és a dir, regals com a recompensa o com a forma de lidar amb algú. Com a reforços psicològics diríem que són els somriures, les felicitacions, les bones paraules... Com a reforços simbòlics, els quals coincideixen molt amb els psicològics, destacaríem les abraçades, les mostres d'afecte, les situacions en les quals és dona alguna cosa en canvi d'altra, com per exemple “si et regalo allò, deixaràs de molestar-me.”

ACTIVITATS DEL TEXT “VIURE ÉS APRENDRE” de Guy Claxton.

1. Què significa aprendre? Com sabem quan hem de perseverar o desistir en un aprenentatge?

Com l'autor del text mateix diu, “aprendre és una estratègia de supervivència que entranya riscos i promeses de recompenses. Requereix capacitat per a tolerar la frustració i la confusió; actuar sense saber què succeirà, viure en la incertesa sense sentir-se insegur.” És a dir, aprendre és viure. Per exemple, ara mateix tinc les meves dues mans molt danyades perquè ahir em vaig caure anant en skate. Sí, és dolorós però no passa res! Quan vaig arribar a casa i la meva mare me'l va veure, va soltar unes rialles i va dir “així es com s'aprèn!”.

Mai hauríem de desistir d'aprendre alguna cosa, no existeixen les coses impossibles d'aprendre, només falta de temps i voluntat. És el mateix que dir a un mono, elefant i peix que tots pujassin un arbre. És evident que el mono ho aconseguirà amb molta més rapidesa i millor que els altres. El que jo vull dir amb això es què hi ha persones i persones, situacions i situacions i encara que costi, mai es impossible aprendre qualsevol cosa.

2. Quins són els principals elements de la caixa d'eines d'aprenentatge?

Primer hi ha la immersió directa en l'experiència i les eines pràctiques d'exploració, investigació i experimentació que l'acompanyen. Quelcom d'aquest tipus d'aprenentatge se centra en el món físic, però una gran part és social, implica interacció i imitació, els mitjans principals pels quals les persones es comuniquen unes a les altres les seves habilitats pràctiques. Després hi ha la imaginació i les habilitats de la fantasia, la visualització i la narració, que ens permeten crear i explorar mons hipotètics. A continuació, vénen les habilitats intel·lectuals del llenguatge i el raonament, a través de les quals es por segmentar, analitzar i comunicar l'experiència. I finalment hi ha la intuïció, un nom general per a la família dels processos més subtils i receptius pels quals noves idees germinen i es desenvolupen.

3. Segons Guy Claxton, en què consisteixen les tres “R” de la facultat d'aprendre, que són: resistència enfront de la incertesa, recursos i reflexió?

Aquestes tres “R” consisteix en exactament això que vaig explicar més enrere sobre la situació de les meves mans danyades per culpa d'anar en skate. Un altre exemple seria que quan ets petit aprens a anar en bicicleta però si caus tres vegades i et fas danys, deixaràs d'anar-hi perquè deixa d'agradar-te-ho. (Em va passar a mi). Però això no s'ha de fer ja que després d'aquest episodi solament vaig aprendre anar en bicicleta amb quinze anys (només per la vergonya de dir als meus amics que no sabia anar en bicicleta cada vegada que em cridaven per anar d'excursió). I crec també, què es a això a què es refereix Guy Claxton, es refereix al fet de què tenim que caure amb els braços oberts a qualsevol tipus d'aprenentatge i a qualsevol tipus de situació en la vida també. Ens farem dany, plorarem potser però aprengueren!

VERITABLE O FALS? JUSTIFICA LA TEVA RESPOSTA.

- El càstig físic o psíquic ensenya agressivitat.

Veritable. Però només dic veritable per les raons de què la MAJORIA de les vegades sí que els càstigs físics o psíquics ensenyen agressivitat ja que com el propi nom ho diu, son càstigs físics (deixar a algú sense menjar, fer dany físic de qualsevol manera sigui aquesta molt rellevant, etc...) i també els càstigs psíquics (deixar a algú a casa sense poder sortir, insultar-lo amb totes les paraules més dolentes que poden existir, fer escollir entre una cosa o altra, imposar ordres no necessaris, etc...).

- Els reforçadors donats als nens, com les joguines i els dolços són suborns.

Fals. Perquè els reforçadors que són donats als nens són tipus de recompensa per fer-los contents i sí, dins d'un context podrien dir que són suborns però quan tens per exemple un nen petit com a fill i tens també problemes amb ell de comportament (per exemple), les coses funcionaran millor si hi ha aquest reforç com a recompensa d'alguna cosa que hagi fet bé o no hagi fet malament però clar, això es utilitzat amb nens perquè encara són molt petits per a entendre-ho i sembla ser “passable”. Avui dia, si em porto malament la meva mare no em llevarà els dolços sinó que em llevarà el cotxe, el mòbil...

- Les fòbies són pors fundades i racionals.

Fals. Existeixen molt de fòbies què no és sap d'on provenen i la majoria d'elles també són de caràcter irracionals, és a dir, que no ho sabíem, que no poden evitar-ho, entre altres. Per exemple, des de petita sempre m'ha agradat moltíssim pintar, rascar i fer encara més dany a les meves ferides, als punts negres del nas, a l'acne que surt a la meva cara de vegades, etc. Fa poc de temps que vaig veure per Internet un article parlant sobre un tipus de fòbia que es diu “tropofòbia”, és un tipus de fòbia en relació a les coses amb buits circulars molt petits i junts. Mentre mirava les fotos, el meu estómac va donar voltes, em vaig posar nerviosa però a la mateixa vegada no podia deixar de mirar les fotos. Molt, molt rar i no tinc idea d'on pot venir aquest tipus de por i sensacions estranyes sobre aquest tipus de figures.

- Les conductes no es poden desaprendre.

Fals. Hi ha conductes que sí es poden desaprendre com deixar de parlar anglès per anys i després que es costi molt parlar una altra vegada, esquiar una vegada fa anys i que desprès que ho facis, et resulta molt difícil fer-lo una altra vegada... Però totes aquestes situacions són qüestions de situacions que varen ser oblidades per la falta de pràctica en aquestes conductes. Per exemple, mai ens oblidarà banya-nos i rentar-nos perquè ho fan tots els dies.

- És possible modificar la conducta de mossegar-se les ungles d'un adolescent.

Vertader. Per exemple, posant pinta-ungles de piments a les ungles (sí, existeixen i la meva mare ho fa fer amb la meva germana). Un altre exemple seria el reforçador positiu. “Si deixes de menjar-te'ls et donaré un regal...”, sempre amb una recompensa que després d'un temps, amb sort, deixarà de passar sense la necessitat de reforçadors o altres.

- En tota conducta podem distingir components cognitius, fisiològics i motors.

Vertader, ja que tots aquests components fan part del nostre organisme, ment i cos. Un tipus de conducta en la qual utilitzem els components cognitius, fisiològics i motors seria anar en bicicleta.

- La fatiga, les malalties i els fàrmacs produeixen efectes de poca durada sobre la conducta.

Vertader. Totes aquestes circumstàncies ens podem passar, però s'aniran tan aviat com sigui possible, ja que la fatiga no és per sempre ni les malalties (la majoria), i tampoc l'efecte dels fàrmacs.

- Si volguéssim establir un hàbit perdurable en una persona és millor reforçar-lo de manera intermitent que no pas fer-ho cada vegada que manifesta la conducta.

Vertader. Correcte, ja que l'hàbit i la costum tenen gran importància al fet d'aprendre alguna cosa nova que no ens és pròpia i la manera de fer-ho és reforçar-lo cada vegada que sigui necessari, correcte i útil, no només quan manifesta una conducta no desitjada.

- Aprenentatge i maduració són sinònims.

Vertader. Un nen de 2 anys, encara que els seus pares ho ensenyen, no podrà còrrer perquè encara no sap ni caminar correctament, ja que és un nen i no té capacitats ni maduresa suficients per fer-lo.