Dietari de la setmana (12-05 - 16-05).

Aquesta penúltima setmana que queda per acabar el curs, hem estat treballant i ara de manera contínua en aquest treball trimestral. Hem Belal i jo hem hagut de quedar fora de l'Institut un parell de vegades perque sino no podríem mai acabar-lo, ja que es un treball molt practic i necessitam temps i paciencia per ajustar-lo i per possibles canvis per que tot quedi bé.

La setmana seguent sera l'ultima de tot el curs i anire fent modificacions al blog per tancar-lo oficialment deixant tot allo sobre l'ultim trimestre, el curs i el nostre treball final.

Us demano perdo per la manca d'accents, ara mateix estic a un ordinador angles i no te la meitat d'accents que hauria de tenir.

Desitjau-me molta sort!

Dietari de la setmana (05-05 - 10-05).

Hola a tothom. Una setmana més hem tingut per treballar sobre el treball d'aquest trimestre. Ara ja ho tenim tot molt més pensat i esquematitzat, i amb moltes idees per fer alguna cosa diferent i més pràctica. Ens quedem dos setmanes de classe i només una més per preparar-ho del tot i entregar-lo. Serà el dilluns 19 de maig que presentarem, en Belal i jo, el nostre treball davant de tota la classe.

Desitja'm sort i ànim, som a l'etapa final.

Bon cap de setmana a tothom!

Dietari de la setmana (28/04 - 02/05).

Aquesta setmana, la qual varen tornar de les vacances de la Setmana Santa, no varen fer coses relacionades amb nous temes o l'explicació d'uns altres, no, sinó que el dilluns, la nostra professora ens va explicar per una altra vegada com anava l'estructura de la carpeta. Ens va dir què hauríen de fer per obtenir una bona nota i tot això. Els altres dies de la setmana i supòs que aquestes setmanes que quedin de classe també, només ens hem centrat en el tema del treball trimestral, que ara ho farem en el horari lectiu ja que hem acabat els temes i també perquè es un treball de gaire molt més pràctic i així a classe podem fer-lo i buscar informació amb el company. L'objectiu és fer-lo a classe i estalviar el temps, que ara per els alumnes de segon de Batxillerat, és or.

Sobre el treball, tenim ja moltes idees però la cosa està en organitzar-ho bé. El meu company és en Belal i tinc sort perquè entén molt de tecnologia i crec que podem fer alguna cosa molt ben feta i diferent per a tota la classe.

Dietari de la setmana (07/04 – 11/04).

Dietari de la setmana (07/04 – 11/04).

Aquesta gran setmana i ho dic així perquè va ser una setmana plena d'exàmens i molt de nous continguts sobre el nou i últim tema que estem donant (Psicologia Social). Aquest tema encara que sigui curt és bastant complicat en el sentit de què hi ha diversos punts de vista sobre tals coses, i coses que fins i tot mai haurien pensat que feien o que són (les nostres actituds, intencions...) per culpa de per exemple, la societat. I es sobre tot això i molt més que estudiem amb aquest nou tema que crec que s'acabarà la setmana que ve en la qual només tenim un dia de classe i doncs, vacances de Pasqua, que després d'aquestes mini vacances començarem a fer a classe mateix el treball de grup trimestral.

Bé, aquest dilluns varen estar parlant sobre la influència de les minories i quins factors influeixen perquè això passi. Per estudiar aquest fenomen, es varen doncs, fixar en la innovació i en l'investigació com grups minoritaris són capaços de canviar la majoria. Van realitzar (tant científics com autors), doncs, diverses investigacions experimentals trobant diversos factors que expliquen aquesta influència. Per exemple, la consistència, la seguretat en el mateix grup, les desercions de la majoria (la minoria pot trencar el consens social amb propostes a la idea que és el grup o l'autoritat que imposa les normes), la lluita contra la psicologització (els grups majoritaris no debaten amb arguments i si criticant les persones), entre altres més de no tanta importància. De fet, hi ha una anomenada teoria que es diu teoria de la conversió que fa referència a aquest tema. Aquesta es basà en el fet diferencial bàsic entre una majoria i una minoria en relació al tipus d'influència que exerceixen. És que mentre la majoria provoca l'acceptació dels seus postulats sense provocar un canvi real en les opinions dels subjectes la minoria donen lloc a canvis mes profunds que es relacionen amb la conversió d'els qui són objecte d'influència. La influència minoritària actua a través de processos diferenciats i tindria efectes diferents en comparació de la influència majoritària. La resolució del conflicte amb una majoria es dóna mitjançant de l'acceptació passiva de les idees o judicis d'aquesta efecte de compliància , mentre que la influència minoritària provoca un canvi en les creences personals –i aquest seria l'efecte de conversió.

Doncs bé, a la classe del dimarts varen seguir amb el tema parlant ara sobre la naturalesa de les actituds i els seus components. Una actitud és la predisposició a respondre d'una manera determinada, la reacció favorable o desfavorable vers alguna cosa o algú. Tomaré la llibertat de deixar posat aquí al blog un text que em va agradar moltíssim sobre el tema de les actituds. En la meva opinió, es un text totalment vertader que sobre això ho haurien de saber tots.

“Quant més viu em sento, més m'adono de la importància de l'actitud en la vida. Actitud per a mi és més important que els fets. Més important que el passat, que l'educació, que els diners, que les circumstàncies, que els fracassos, que l'èxit, que el que pensen o fan els altres. És més important que l'aparença, un do o una habilitat. Farà o destruirà una empresa, una església, una llar. El més sorprenent és que cada dia podem decidir la nostra actitud. No podem canviar el passat…no podem canviar el fet que la gent es comporta d'una certa manera. No podem canviar l'inevitable. L'única cosa que podem fer és usar el que tenim, i aquesta és la nostra actitud. Estic convençut que la vida consisteix en un deu per cent del que et passa i un noranta per cent com el teu reacciones cap a ella. I així és, som responsables de la nostra actitud.”

També varen estar parlant i discutint bastant sobre el tema dels estereotips, que supòs que tothom sap allò que significa però sinó... Els estereotips són un conjunt de creences, idees, prejudicis, actituds i opinions preconcebudes, que té la societat sobre les pautes o regles culturals i socials que s'han fixat prèviament, transmetent-se de generació en generació. No necessàriament han de ser massius, ja que si un grup reduït de persones pensen de la mateix a forma i adopten aquest criteri, per exemple: sobre la forma de vestir, aquest serà l'estereotip que tinguin. Els estereotips poden ser de tipus cultural, social, racial, de gènere, classe social, sexual, d'edat, o religió, per esmentar només alguns i s'apliquen a totes les persones que entrin en aquesta categoria. Aquí deixaré els 10 exemples d'estereotips més típics i més prejudicials.

De gènere sobre la dona: mestressa de casa, mare, sempre bella, pacient, delicada, dependent, sensible, objecte sexual, frívola, tendra, submissa.

De gènere sobre l'home: treballador, intel·ligent, fort, no plora, valent, cap de família, proveïdor, li agraden els riscos, agressiu.

De gènere sobre els nens: entremaliats, vesteixen de blau, juguen amb pilotes i cotxes, tenen molta energia, són rebels i irresponsables.

De gènere sobre les nenes: ordenades, tendres, vesteixen de rosa, juguen amb nines, són obedients, ajuden amb les labors de la llar.

D'edat sobre els vells: se'ls cataloga com a inútils, malaltissos, dependents, i improductius.

Racials: es basen en les diferències ètniques i culturals considerant inferiors a persones de diferent color, lloc d'origen o cultura, catalogant-los per exemple com a terroristes, delinqüents, o ximples.

De classes socials: generalitzen als pobres amb la ignorància i la delinqüència, als rics amb la supèrbia i la prepotència, a les mares solteres amb una conducta lleugera.

De físic: molts pensen que les persones rosses són més belles, o que només pertanyen a classes socials altes.

De físic: s'estereotipa als grossos com a simpàtics, “tragossos” descurats de la seva persona.

De política: es cataloga com que tots polítics són corruptes o lladregots.

Seguint la setmana, la classe del dimecres la varen dedicar a les característiques i tipus de lideratge.

El lideratge comporta una distribució desigual del poder. Els membres del grup no manquen de poder; donen forma a les activitats del grup de diferents maneres. Encara que, per regla general, el líder tindrà l'última paraula. Existeix una regla fonamental en el lideratge que és la base perquè un bon capdavanter, qualsevol que aquest sigui, dugui a terme un lideratge efectiu. La majoria dels autors la nomenen la regla d'or en les relacions personals, i és fàcil, senzilla i molt efectiva: "No posis a les persones en el teu lloc: posa't tu en el lloc de les persones". En poques paraules, així com tractis a la persones, així elles et tractaran.

L'últim dia de la setmana, abans de les vacances de Pasqua varen quasi finalitzar el tema parlant sobre la conducta altruista. A partir de la definició d'en D. G. Myers (1995), que ho defineix a l'altruisme com la preocupació i ajuda per uns altres sense demanar gens a canvi; dedicació als altres sense considerar de manera conscient els interessos d'un mateix, hi ha dos aspectes que defineixen l'altruisme: La simpatia i el compromís. La simpatia es recolza sobre valors de bondat i caritat. El compromís considera un acte que se sap va a beneficiar més a un altre que a si mateix, implicant un sacrifici personal. El compromís s'inscriu en una ètica de la responsabilitat. Perquè es tracta d'actuar concretament sobre el present i sobre el futur per proporcionar major benestar a la resta de la societat, implicant una inversió personal per al desenvolupament de béns comuns. Recordem, com ja hem fet en altres ocasions, que la moral es refereix a la consciència individual, mentre que l'ètica es refereix a una moral social. Krebs i Miller van plantejar per primera vegada l'associació de les conductes agressives i altruistes en el Handbook de Psicologia Social de Lindzey i Aronson (1985). Segons Comte (1851), l'home alterna entre els instints egoistes o personals (interès i ambició) i els altruistes (afecció, veneració, humanitat o simpatia) que van predominant sobre aquells mitjançant l'educació i la ciència, fins a donar lloc a la moralitat.

Els psicòlegs socials han obert un gran camp de recerca en aquest àmbit basant-se en la teoria de l'intercanvi social, que explica, entre unes altres, les relacions socials com una economia en la qual es procura el màxim benefici a canvi d'un mínim cost. Els beneficis que es poden obtenir poden ser externs o interns, i en funció d'aquests l'altruisme pot ser entès com una forma emmascarada d'egoisme (Piliavin, Evaus i Caballero, 1982).

Noves recerques també indiquen la possible existència d'un tercer tipus d'altruisme, denominat altruisme veritable o genèric, on els beneficis per al subjecte passen a un segon pla ( Batson 1991, Doridio 1991, Wallach i *Wallach 1983)

La teoria de les normes socials afirmaria que la conducta altruista es produeix com a conseqüència del prescrit per les normes socials. S'han identificat dues normes socials que motiven l'altruisme: la norma de reciprocitat (expectativa que les persones ajudaran, no danyaran a els qui els han ajudat) i la norma de la responsabilitat social (l'expectativa que les persones ajudaran a els qui depenen d'ells). Per la seva banda, la teoria evolucionista proposa que l'essència de la vida és la supervivència dels gens, per la qual cosa la codificació genètica de la conducta altruista veritable (genèrica) s'oposaria a la pròpia teoria evolucionista, no obstant l'egoisme genètic predisposaria a dos tipus d'altruisme desinteressat: selecció dels parents, l'evolució ha seleccionat l'altruisme cap als familiars propers per incrementar la supervivència de gens mútuament compartits, i la reciprocitat. Des d'un altre punt de vista, l'altruisme seria un pas més per arribar a la autor realització, presa de la teoria de Maslow, que consisteix en una escala de necessitats, que hem de satisfer progressivament des de la base (necessitats biològiques), fins al cim (autor realització), tot això són aspectes que varen anar veient al llarg del curs i que em sonen tot, fent així de la matèria nova, més fàcil i comprensible.

Dietari de la setmana (01/04 - 04/04).

Bones a tothom. I aquí som una altra vegada. Aquesta setmana la podria definir com una mica més divertida que les altres, ja que amb l'estudi del nou tema de la Psicologia Social estem veient coses sobre la societat de les quals els varen ser molt influïbles en la nostra vida i que com jo, ningú de la classe ho havien pensat abans. Doncs bé, el dilluns varen continuar amb el documental del qual vaig parlar en el dietari anterior i que és diu “Descubriendo la Psicología”. Ens faltava només el final i he de dir que aquest va ser de lo millor. Comptam amb un últim experiment que fa un professora amb els seus alumnes petits. Aquesta va establir que havien diferencies entre aquells alumnes amb color d'ull blau i aquells amb color d'ull marró. En la demostració de la classe, Jane Elliot i els seus alumnes van revelar el fàcil que és alterar la realitat objectiva i substituir-la per una concepció arbitrària del món. No importa tot allò superficials que puguin ser les diferències entre persones una vegada que aquestes diferències comencen a ser indicadors de superioritat sobre inferioritat, d'acceptació enfront de rebuig, de dignitat enfront de indignitat, es tornen institucionals, les regles estan fetes. Les normes estan creades i les expectatives es basen en com les persones de diferents estatus haurien de comportar-se, la diferència entre ells i nosaltres és cada vegada major.

La realitat subjectiva es converteix per a cadascun de nosaltres en l'única realitat, els que són vists com a inferiors, comencen a sentir-se i a actuar com a inferiors i els que són vists com a superiors, comencen a actuar d'aquesta manera. I tot això no va tardar gaire temps en fer-se, que es un dels fets que més m'ha cridat la atenció. La classe següent del dimarts, varen doncs començar a llegir i fer exercicis sobre aquest nou tema de la Psicologia Social en el apunts que tenim amb la explicació de la professora utilitzant el Power Point com ajuda i com sempre. Algunes de les fites que varen assenyalar aquell dia van ser que... No vivim al marge del món extern. Tot allò que ens envolta, les persones del nostre entorn, interfereixen en la nostra manera de ser i en la nostra conducta. Gràcies a les interaccions amb els altres, ens animem o ens frustrem, ens fan riure o plorar, aprenem a socialitzar-nos. Així com el procés de socialització que és un procés d'aprenentatge i desenvolupament de trets, habilitats, comportament i normes socials que capaciten l'individu per viure en societat. Gràcies a la socialització adquirim coneixements dels que ens envolten, establim vincles afectius i modelem la nostra conducta i personalitat. El dimecres, varen seguir amb més d'aquest tema en els apunts i varen parlar sobre una fita que avui dia es veu de forma fins i tot a vegades exagerada, la influència social. La influència social és un procés pel qual les persones o grups intenten canviar els pensaments, els sentiments, les actituds i les accions d'altres. La influència social varia per la forma i els efectes que produeix. Pot ser majoritària o minoritària, conscient o inconscient, directa o diferida, duradora o passatgera. Si tenim en compte el context, podem distingir-ne tres tipus: la influència interpersonal (la relació d'una parella de joves n'és un exemple), la persuasió (quan un comunicador intenta influir sobre una determinada audiència), i la influència dels mitjans audiovisuals (el més gran exemple avui dia seria el canal de televisió Disney). 

I més a més, la normalització i la conformitat que a la classe del divendres varen tenir la oportunitat de veure un parell de vídeos sobre experiments que comprovaven aquesta influència i més a més, comprovava perquè tota aquella multitud de gent va obeir a líder com Hitler en la segona guerra mundial. Aquest vídeo, en paraules de en Zimbardo: “Vam poder observar com la presó deshumanitza a les persones, transformant-les en objectes i inoculant-los un sentiment de desesperança. Respecte als guàrdies, ens vam adonar de com gent normal pot arribar a transformar-se des del bo Dr. Jekyll al malvat Mr. Hyde.” Per Zimbardo la conclusió és clara: la força de la situació pot ser molt més poderosa que la personalitat de l'individu.S egons la Wikipedia, les principals conclusions de l'experiment de Zimbardo són les següents:

L'experiment evidencia l'obediència de les persones quan se li proporciona una ideologia legítima i el suport institucional.

S'ha emprat per il·lustrar la teoria de la dissonància cognitiva (de Leon Festinger) i el poder de l'autoritat.

L'experiment recolza les teories de la “atribució situacional” de la conducta (la situació va provocar la conducta, no les personalitats dels individus). Recolzant les conclusions de l'experiment de Milgram en el mateix sentit.

En relació a aquest últim punt, dir que tendim a pensar que el mal (o el ben) es troba a l'interior de l'individu (orientació disposicional), sense tenir molt en compte els factors externs (les variables situacionals). Possiblement sobrevalorem el pes dels factors deposicionals i infravalorem la importància dels situacionals.

En una entrevista, Zimbardo contrasta els resultats del seu experiment amb el de Milgram i conclou amb tres idees fonamentals:

L'obediència a l'autoritat requereix la nostra participació en el procés de creació del mite de l'autoritat, que més tard quedarà legitimada amb la nostra submissió i obediència.

La raó per la qual podem ser tan fàcilment manipulats és perquè creiem en certa invulnerabilitat personal i en un autocontrol que ens fa pensar erròniament que som independents al poder de les forces socials.

El mal i el dany no són necessàriament fruit d'accions de persones malvades, sinó el resultat generat per bons buròcrates que simplement fan el seu treball.

Aquest últim punt, recorda el que comentava Hannah Arendt arran de l'horror nazi: “els actes monstruosos, malgrat els seus horrors, són simplement una qüestió de buròcrates lleials que complien servilment ordres”. Obeir ordres sense plantejar-se les conseqüències morals i sense ser conscient del mal que es pot fer, aquesta molt relacionat amb la delegació i la difusió de la responsabilitat.

Parafrasejant a Arendt, el problema de fons que plantegen els experiments de *Zimbardo i Milgram és “la banalitat del mal”. Com persones normals poden ser manipulades per sistemes de poder, capaços d'influir de forma insospitada en les creences i comportaments dels individus mitjançant la creació de les condicions situacionals adequades, que els permetin cometre les majors atrocitats imaginables sense besllum algun de culpa o remordiment.

Abans de conèixer els experiments de Milgram i Zimbardo tendia a pensar que el mal es troba en l'individu, en psicòpates tipus Hitler, Stalin o Mao Zedong; i així és en alguns casos, però sempre cal considerar molt seriosament els factors situacionals que aconsegueixen generar aquests personatges. Com diu Zimbardo, “els poderosos mai fan el treball brut amb les seves pròpies mans”. El que fan, basant-se en la seva malaltissa imaginació, és generar les jerarquies de poder, els mecanismes d'influència i de comunicació necessaris per sembrar l'odi i la desconfiança entre les persones. En definitiva, la qual cosa fan és implantar en les ments dels individus la imatge d'un enemic aterridor que amenaça el seu benestar personal, la seva seguretat i el seu futur; convertint-ho en un ens abstracte que no mereix viure. En els casos més extrems, les persones que han sofert els efectes d'aquests sofisticats sistemes de propaganda (que no són més que profunds rentats de cervell), són capaços de justificar fins i tot el genocidi. En paraules de Zimbardo: “coneixem els mètodes usats per la maquinària propagandística d'Hitler per transformar a veïns, companys de treball i fins i tot amics jueus en enemics menyspreables de l'Estat mereixedors de la solució final”. Així s'aconsegueix la submissió dels milions de persones que van fer possible el Tercer Reich, solament per esmentar una de les múltiples aberracions contra la humanitat que ha comès l'ésser humà al segle XX.

Però podem anar més enllà del Tercer Reich i els seus sis milions de morts: com és possible que Stalin matés a vint milions de russos, o Mao Zedong fes el propi amb trenta milions de xinesos? Com es van generar els genocidis de Sudan, Rwanda o Cambodja? Com és possible que una persona sigui capaç de matar a un veí, i amic, al costat dels seus fills complint ordres d'un determinat govern?

Entenc que el procés mental que porta a assenyalar a algú com l'enemic a exterminar no és ni molt menys senzill, però quan es produeix genera éssers humans com Eichmann, éssers normals que en un moment donat de les seves vides desconnecten del més mínim besllum de moralitat per por de ser rebutjats pel seu grup de referència. Dèbils mentals que simplement complien ordenis…?

Com és possible que un ésser humà sigui capaç de renunciar per complet a la seva humanitat en honor d'una ideologia irreflexiva que li porta a complir ordres imposades per una autoritat que li anima a destruir a tot aquell que és etiquetat com a enemic? No ho sé. Però si sé que alguns éssers humans (potser herois) no es deixen arrossegar per la força de la situació: recentment a Líbia una sèrie de militars han estat disposats a morir afusellats abans que atacar als seus propis compatriotes, i un parell de pilots de caça van decidir no atacar els objectius marcats per Gadafi, preferint llançar-se en paracaigudes i estavellar l'avió…

Tema 9. Activitats part II.

2. Veritable o fals? Justifica la resposta.

A. La personalitat té una configuració estàtica; un cop adquirida, no es transforma.

Fals. La personalitat pot intentar ser canviada i no hi ha motius per dir que és impossible fer-lo, malgrat tot, hi ha tipus i tipus de personalitat i alguns d'aquestes tipus poden ser bastant difícils de canviar.

B. L'ésser humà és fruit de la loteria genètica rebuda, no dels factors derivats de l'aprenentatge.

Fals. L'ésser humà és fruit sí dels gens més significatius així com també el factors derivats de l'aprenentatge en relació a hàbits, personalitat, també l'entorn, les circumstàncies exteriors, etc.

C. Establir diversos tipus de personalitat és un fet convencional però útil, perquè ens permet agrupar les persones segons determinades característiques.

Vertader. I més a més, d'aquesta manera es veu de forma més clara aquells que pateixen un trastorn de la personalitat, per exemple.

D. L'ésser humà no tan sols reacciona als estímuls del medi, sinó que pot regular la seva conducta.

Vertader. Som animals racionals i poden preveure, sentir i reaccionar davant qualsevol estímul que ens presenti. Ens poden adonar dels fets al nostre voltant i així poden raonar i actuar de la forma més correcta i útil possible.

E. Cada jove necessita viure la vida a la seva manera: ningú no pot substituir les experiències que li calen per madurar com a persona.

Vertader. Es com aquella oració que diu “Feel the rain on your skin, no one else will feel it for you”. És a dir, “sent la pluja en la teva pell, ningú mai ho sentirà per tu”. Doncs, cada jove, i principalment els joves, ja que experimenten per primera vegada les emocions, experiències i problemes de la vida, haurien de sentir tot això per ells mateixos, de manera que poden tant madurar i aprendre amb allò o al revés. Només ho sabran si ho fan per ells mateixos.

F. La personalitat antisocial té una causa genètica.

Fals. La causa del trastorn de personalitat antisocial es desconeix, però es creu que factors genètics i ambientals, com el maltractament infantil, contribueixen al seu desenvolupament. Les persones amb pares antisocials o alcohòlics estan en major risc. Els homes resulten des de lluny moltíssim més afectats que les dones. Aquesta afecció és comuna en les persones que estan a la presó. El fet de prendre focs i la crueltat amb els animals durant la infància estan lligats al desenvolupament de la personalitat antisocial. Alguns metges creuen que la personalitat psicopàtica (psicopatia) és el mateix trastorn. Uns altres creuen que la personalitat psicopàtica és un trastorn similar però més greu.

G. Tots naixem amb la capacitat de sentir emocions. On i com les expressam depèn fonamentalment de l'aprenentatge.

Vertader. Depèn fonamentalment d'aquell aprenentatge que hem utilitzat per aprendre a ser persona (el nostre tipus de personalitat), el nostre auto-control, la nostra forma de pensar en relació a les coses (per influència de la nostra cultura, família, amics),...

H. Les emocions no ens faciliten la interacció social.

Depèn. Les emocions no ens faciliten la interacció social si tens un tipus de personalitat antisocial, per exemple. No ens faciliten si pateixes una timidesa aguda, un altre exemple. En canvi, les emocions si que facilitarien la interacció social si ets extravertit, alegre i tens ganes de fer amics, un últim exemple.

I. L'avorriment és la sensació que tot és una pèrdua de temps; la serenitat, que res no ho és.

Vertader. (I com m'agrada la serenitat i no l'avorriment...)

J. Els nens i els adolescents no experimenten estrès perquè no tenen les preocupacions dels adults.

Fals. En realitat és una mica més difícil que nens i adolescents pateixen estrès ja que viuen de forma diferent que els adults i moltes vegades depèn d'aquestos per fer qualsevol cosa. Malgrat tot, sí que existeixin l'estrès en nens i adolescents i poden ser per diverses causes, des de l'estrès per causa dels exàmens finals de 2 de Batxillerat per exemple fins a un estrès de causa familiar per culpa dels pares que discuteixen molt, un altre exemple.

3. Comenta:

“Al cap i a la fi, som el que fem per canviar el que som. La identitat no és una peça de museu, quieteta a la vitrina, sinó la sorprenent síntesi de les nostres contradiccions de cada dia”. - Eduardo Galeano.

Suposo que aquesta oració d'en Eduardo es refereix a què cada dia intentam ser millors de allò que varen ser ahir i quan intentam canviar per a millor, quan intentar cercar recursos per aconseguir el que volem, per arribar als nostres somnis, etc; és en aquest moment que es pot veure el nostre valor que treu el cap i es deixa veure. El valor de qui realment som i què és allò que fem per ser-ho. Hi ha una altra oració en anglès que també m'agrada i molt, que crec també que fa referència a allò que ens diu en Eduardo (i que també sé que tu Antonia la entens) que diu: “What are you seeking... Is seeking you”. És a dir, allò que cerques, ja t'està buscant a tu”.

1. Llegeix aquest text (L'alcohòlica avorrida) i respon:

1) Assenyala les característiques més rellevants de la personalitat de la Carole:

*Comportament observable: Dona atractiva i vivaç amb emocions que varien molt i passen de la intensa alegria a la tristesa.

*Comportament interpersonal: Qualsevol de les seves relacions acaben sent “avorrides” i comença a sentir interès per “homes més excitants” i finalment torna a la diversió i a l'abús d'alcohol.

*Estil cognitiu: La història de la Carole anuncia la seva situació actual. És quatre anys més gran que la seva única germana. El seu pare, pròsper home de negocis i venedor, tractava les seves filles com “peces d'exposició” i les portava a tots els esdeveniments socials perquè els altres admiressin el reeixit home de família.

*Mecanisme de defensa principal: Diversió en les festes i a l'abús d'alcohol.

*Autoimatge: Capriciosa i no empàtica que no sap allò que busca i es perd dins l'avorriment de la seva vida.

*Representacions objectals: Durant l'adolescència na Carole era molt popular, una papallona social que tenia moltes cites i a la qual mai no li va faltar l'atenció dels nois. Va participar en diverses activitats extraescolars. Durant un temps va formar part de l'equip d'animadores de l'escola. Descriu aquells anys com els millors, com “l'època més meravellosa, excitant i estimulant que una persona pot viure”.

*Estat d'ànim-temperament: “En els seus dies “bojos” ja havien acabat quan va conèixer el seu actual marit, un escriptor de talent. Però ara que ja havia assentat cap, torna a sentir-se a punt de destruir la seva potencial infidelitat i per tornar a abusar de l'alcohol.”

2) Quines semblances i diferències hi ha entre la personalitat narcisista i la personalitat histriònica? Podrien formar una parella?

La personalitat narcisista és presumptuós, esnob, mimat i explotador. Sobrevalora la seva importància personal. Dirigeix els seus afectes cap a si mateix més que cap als altres. Vol ser el centre d'atenció, és emocionalment làbil i es comporta de manera exhibicionista.

La personalitat histriònica en canvi, és superficial, frívol, capriciós i no empàtic. La seva conducta és excessivament dramàtica, exagerada i afectivament làbil i les seves relacions interpersonals es caracteritzen per la immaduresa, la seducció i la manipulació. Aquestes dos tipus de personalitats tenen semblances en allò que fa referència a ser una persona mimada, freda i explotadora (sigui físicament o psicològicament). També utilitzen ambdues personalitats l'atenció per ser notades. La única diferència que podria dir sobre aquestes dues és que aquell que té un tipus de personalitat histrònica, sempre està a la recerca de noves aventures i sensacions interpersonals mentre que la personalitat narcisista espera que els altres reconeguin el seu valor únic i personal, sinó “no val”. Podrien formar una parella dues persones amb aquestes personalitats però només amb un únic objectiu: l'autodestrucció de ells mateixos com tot allò al seu voltant. En la meva opinió són personalitats de caràcters molt difícils i fins i tot, dolents.

3) Quins factors ambientals reforcen la personalitat histriònica de la Carole?

Durant l'adolescència na Carole era molt popular, una papallona social que tenia moltes cites i a la qual mai no li va faltar l'atenció dels nois. Va participar en diverses activitats extraescolars. Durant un temps va formar part de l'equip d'animadores de l'escola. Descriu aquells anys com els millors, com “l'època més meravellosa, excitant i estimulant que una persona pot viure”. No obstant això, reconeix que es va sentir deprimida i va passar dies al llit quan la seva millor amiga la va van triar com la més popular: “Ella no era tan atractiva com jo”. També després de l'institut, la Carole va decidir assistir a una escola d'art en comptes d'anar a la universitat. Coneix a un altre estudiant amb el qual es casa i tant a ell com a ella els agradaven les sensacions noves i van decidir que el seu matrimoni estigués obert a altres relacions. La Carole encara no sap amb certesa si el seu primer marit és realment el pare de la seva filla Jacqueline...

2. Diu a quin trastorn de la personalitat corresponen:

- Estic per sobre les normes. Personalitat antisocial.

- Sempre necessito els altres per a sobreviure. Personalitat dependent.

- Jo només em guio pels meus sentiments. Personalitat narcisista.

- La bona voluntat d'algú amaga motius ocults. Personalitat compulsiva.

- Els altres són idiotes. Personalitat histriònica.

- Els altres rebutjaran com sóc realment. Personalitat dependent.

- En qualsevol treball que emprenguis, els detalls són crucials. Personalitat compulsiva.

- No hi ha qui aguanti les relacions socials. Personalitat antisocial.

3. Comenta les citacions:

A. “La gent dóna la culpa per que és a les circumstàncies. Jo no crec en les circumstàncies. La gent a la qual li va bé la vida és la gent que busca les circumstàncies que vol i si no les troba se les fa, se les fabrica”. (B. Shaw).

Per començar, jo diria que aquesta oració dita per B. Shaw, és una oració que prové d'una persona amb una personalitat d'esperit lliure, viu, ansiós per viure i no morir sense fer-lo. Persones com aquestes no creuen en la sort, en l'atzar, en les circumstàncies com ell mateix ho diu. És a dir, viuen bé aquells que corren darrera allò que volem i qualsevol cosa que vols aconseguir que no tens, també tindràs que fer alguna cosa que mai has fet!

B. “El cor té raons que la raó no entén”. (B. Pascal).

Aquesta citació la vaig escoltar jo diverses vegades i supòs que aquells que mai han estat enamorats, és possible que no l'entenguin perquè quan ens enamoren d'algú, i potser fins i tot d'alguna cosa, d'algun esport... ens enamoren perquè ens agrada encara que moltes vegades quan et pregunten perquè l'estimes? I ho penses i dius... “no ho sé, simplement ho faig”. Per l'amor no hi ha explicació i hi ha moments de la nostra vida que poden estar amb alguna persona que ens fa malament així com la relació que pot ser nociva però tu vols seguir amb això perquè el estimes. Si pensam amb la raó diríem, “perquè segueixo amb aquest noi si em fa malament?”. Però si pensam amb el cor, no pensam, simplement seguin fent allò que ens mana el cor... i el cor no pensa, no raona per dir-nos que és lo millor o lo pitjor, només ens fa sentir i anar darrera allò que ens fa sentir tan bé.

C. “No hi ha plaer que no tingui com a límit el pensament”. (Lope de Vega).

Aquesta citació la tindré que deixar de banda ja que crec que la entenc però no sabria explicar-la amb les meves pròpies paraules.

D. “Els sentiments poden mentir. El que un sent depèn del que pensa, i si el pensament està sotmès a error lògic, poc podem refiar-nos-en. Sigues escèptic amb els teus sentiments, la majoria dels tirans van sentir en algun moment que el seu poble els estimava”. (Javier Oritz).

Aquesta citació la veig jo com una referència a un estil de vida ja que som tot allò que pensam. Si pensam que ho aconseguirem, així serà. Perquè existeixen persones depressives? A més de altres motius, és perquè aquestes persones segueixen amb pensaments nocius per a elles mateixes, inculcant a les seves ments cada vegada més allò que pensen i si pensen que no valen res com a persones, no seguiran avançant i es deixaran caure en la depressió. Allò saludable a ser fet és sempre ser vertader amb tu mateix i no auto enganyar-te amb pensaments que poden no ser vertaders! Com una altra citació que la conec jo, que diu... “La flor més bella d'un jardí no és aquella que sempre s'està comparant amb les altres, i si aquella que simplement floreix”.

4. Els estressors són situacions, llocs o persones davant les quals desenvolupam una resposta d'estrès. Indica tres exemples de cada tipus d'estressor.

Situacions: L'últim trimestre ple d'exàmens d'un curs com segon de Batxillerat, una exposició difícil que s'ha de fer en front de tota la classe i sense mirar als papers i la perduda d'uns apunts a l'institut mateix d'un examen que serà al següent dia.

Llocs: Una reunió entre tot l'equip de professors i directors de l'institut que et criden per preguntar-te coses sobre un possible furt de mòbils a la teva classe, una exposició com havia dit abans on no es pot utilitzar papers, un concert que enmig de tanta gent et atabales i no pots sortir.

Persones: Una situació de conflicte entre mare i filla, així com una situació de conflicte entre una parella i fins i tot una situació de conflicte entre un professor i alumne per culpa de l'estrès que porta l'alumne per el final de les últimes avaluacions.

Antònia, he de dir que aquestos exemples provenen de tot allò que estic fent i sentint, per això tantes coses que es refereixen a l'institut. Gràcies com sempre.

Tema 9: Activitats prèvies part I.

Tema 9. Personalitat i vida afectiva.

Activitats prèvies:

1. Respon:

· L'ésser humà neix amb una personalitat determinada o pot modificar-la durant la seva vida?

Tot ésser humà neix amb unes característiques pròpies que més o menys s'aniran agafant forma al llarg de la seva vida però està clar que pot ser modificada encara que depèn molt de cada cas. Per exemple, un senyor de 84 anys sempre fuma el seu cigarret a les tres hores. Si no ho fa, es posa nerviós i fins i tot pot desmaiar-se. Si vol deixar de fer-lo, tindrà que deixar de fumar-lo a les tres hores però serà molt difícil ja que porta molt d'anys fent el mateix i és segur que d'una manera o altra, es posarà molt nerviós.

· Què és la personalitat? És el mateix que el temperament i caràcter?

La psicologia de la personalitat intenta descriure, classificar i explicar els elements constants del funcionament psicològic humà. La paraula persona deriva del grec prosopon, que era la màscara que utilitzaven els actors en les representacions teatrals. Sovint el terme personalitat s'associa amb un criteri d'atractiu social. Es creu que un individu té personalitat si posseeix algunes de les qualitats que els altres admiren o elogien. El temperament consisteix en l'herència biològica rebuda i per tant és difícil de canviar o modificar. El caràcter es forma pels hàbits de comportament adquirits durant la vida. La personalitat només és la conjunció del temperament i caràcter en una única estructura.

· A què són degudes les diferències individuals de personalitat? Quins factors socials influeixen en la construcció de la nostra personalitat?

Les diferències individuals de cada personalitat es desenvolupa perquè encara que aquesta parteixi de l'herència genètica i de l'ambient de l'individu, també parteix fonamentalment de l'aprenentatge social i de les experiències personals de cadascú que totalment individuals i subjectives. Els factors socials que influeixen serien per començar el col·legi, les nostres amistats, la nostra família, la nostra cultura i fins i tot els nostres veïns.

· Quines diferències i avantatges trobes entre el fet de ser introvertit o extravertit?

És evident la diferència entre una persona introvertida i extravertida ja que són justament el contrari. Una persona extravertida sempre serà més alegre, feliç, contenta, animada, simpàtica, afectiva, xerraire, entre molts altres de caràcter positiu. L'avantatge més gran que puc veure en una persona extravertida és la seva habilitat per fer amics i no tenir aquest por de arribar o d'estar a lloc si no coneixes a ningú. Una persona extravertida no se preocuparà d'això, perquè sap que quan arribi, parlarà amb tothom. Les persones introvertides són quiets, normalment caminen amb el cap mirant baix, res xerraires i només donen la seva opinió quan creuen que és extremament necessari. Les persones introvertides poden passar per persones empàtiques, mal educades i fins i tot “dolentes” però la realitat no és aquesta, sinó que per a ells, és molt més difícil comunicar-se i deixar-se veure i escoltar. Un avantatge de ser introvertit és el fet de que la persona, almenys per a mi, es tornà misteriosa i com he fet amb un company de la meva classe que sembla ser introvertit, li vaig parlar des de el primer moment i encara que fos tímid, és molt simpàtic i intel·ligent. Només hi ha que tenir paciència i una mica d'entendiment vers a aquestes persones. Cal recordar que no hem triat els nostres sentiments.

· Què recomanaries a les persones que no estan d'acord amb la seva manera de ser?

Diuen que si vols alguna cosa que mai has tingut, hauries de fer alguna cosa que mai has fet. Així que, jo diria a qualsevol persona que vol canviar la seva personalitat que ho faci. Canvia-la! Si no estàs d'acord, canvia-la... però que sàpigues que no és una tasca fàcil i dependent de la personalitat, hi ha vegades que fins i tot és impossible!

· Quan deixa de ser normal la conducta d'una persona i esdevé una conducta anòmala? Quins criteris consideres prioritats per definir la “normalitat”?

Theodore Millon i Roger David assenyalen tres criteris per a diferenciar el funcionament de la persona amb un trastorn de personalitat:

- Presenta una estabilitat fràgil o una carència de capacitat d'adaptació, provoca situacions crítiques i percep la realitat social de forma distorsionada.

- És inflexible des del punt de vista adaptatiu. La personal normal és flexible respecte al paper que exerceix, sap quan prendre la iniciativa i modificar l'entorn.

- Els repertoris patològics que dominen la seva vida es repeteixen com cercles viciosos, provoquen nous problemes i perden oportunitats de millorar.

D'una altra banda, la normalitat pot ser concebuda com la capacitat de funcionar de manera autònoma i competent, la tendència a adaptar-se a l'entorn social de forma efectiva, una sensació subjectiva de satisfacció i eficiència, i l'habilitat d'autorrealitzar-se o d'assolir les potencialitats pròpies. Per tant, l'anormalitat por ser entesa com un dèficit d'aquestes qualitats.

· Quines alteracions o desordres de la personalitat coneixes? Quines en són les causes? Es poden modificar?

Per exemple la personalitat antisocial, la dependent, la histriònica, la passiva-agressiva, la compulsiva... Encara que els factors genètics exerceixen una influència, també és molt important l'efecte de l'ambient, la qual cosa significa que la personalitat no és alguna cosa fix amb el que venim al món, sinó que, en gran part, es veu influenciada i modificada per les experiències viscudes. Els principals factors que intervenen en el desenvolupament d'un trastorn de la personalitat són els següents:

Encara que són poques les recerques realitzades, és possible que existeixin certs factors genètics que intervinguin directament en l'aparició de determinats trastorns de la personalitat. Per exemple, s'ha identificat un gen el funcionament del qual és incorrecte en el trastorn obsessiu-compulsiu. D'altra banda, la influència de la genètica depèn del tipus de trastorn. En alguns, com el trastorn antisocial de la personalitat, la genètica sembla jugar un paper important, mentre que en altres casos, com el trastorn per dependència, sembla que l'ambient exerceix una major influència. No obstant això, en general, sol existir una interacció entre tots dos factors (genètics i ambientals). El maltractament, abús o negligència emocional en la infància semblen jugar un paper especialment important en el desenvolupament de diversos trastorns de personalitat. En particular, entre les persones amb trastorn límit, el 55% ha estat víctima d'abús sexual. Això no significa necessàriament que l'abús sexual sigui la causa, sinó més aviat pot implicar que, en una personalitat amb certa predisposició, el trauma de l'abús va actuar com a desencadenant. La negligència emocional és un altre aspecte important a tenir en compte en l'aparició d'aquest tipus de trastorns. Consisteix a ignorar o no parar esment a les necessitats emocionals dels nens. En alguns casos, la personalitat d'un nen pot ser (per motius genètics) tan difícil de manejar que els pares no sàpiguen com fer-ho i acabin responent amb abús o negligència, agreujant els problemes del nen i propiciant l'aparició del trastorn. L'abús verbal pot tenir també un impacte. En un estudi realitzat amb 793 mares, els investigadors els van preguntar si havien cridat als seus fills i els havien dit que no els volien o amenaçat amb tirar-los. Els nens que havien experimentat aquest tipus d'abús verbal tenien el triple de probabilitats de desenvolupar trastorn de personalitat límit, narcisista, obsessiu-compulsiu o paranoide en l'edat adulta. La personalitat altament sensible: (sobre això et vaig parlar una vegada Antònia!) aproximadament el 20% de les persones tenen el que es diu una personalitat altament sensible. Es tracta d'un patró normal de la personalitat que no té per què crear problemes, encara que són nens molt sensibles a diversos tipus d'estímuls, com la llum, el soroll, les textures, que reaccionen amb gran intensitat davant ells. Poden tenir una major predisposició a desenvolupar fòbies socials o trastorn de personalitat per evitació. No obstant això, tan sol el 10% d'aquests nens desenvolupa aquest tipus de trastorns, per la qual cosa no pot considerar-se un factor especialment important. Amistats, persones significatives, experiències: fins i tot els companys, professors o altres persones significatives poden exercir un impacte, tant positiu com a negatiu. Un nen amb una predisposició a desenvolupar un trastorn de personalitat, pugues no desenvolupar-ho mai si es troba en un ambient sa i protector, però si es troba en situació de maltractament o abús és molt probable que acabi patint el trastorn. Les experiències vitals també juguen un paper important. Per exemple, explica Judith Beck, directora del Beck Institute for Cognitive Therapy and Research, un nen amb tendències obsessiu-compulsives que té pares alcohòlics pot assumir la responsabilitat de cuidar dels seus germans menors, la qual cosa pot ampliar la seva propensió fins que apareix el trastorn. Com veiem, la genètica pot fer que tinguis una predisposició, però l'ambient i experiències que vius poden influir, per bé o per malament, tant en el desenvolupament del trastorn com en el seu maneig i tractament, sent sempre possible el canvi.

· Què són les emocions? Quines són emocions més bàsiques de l'ésser humà?

Són les vivències afectives que apareixen de forma brusca, en forma de crisis més o menys passatgera, més o menys violenta. Es posa en marxa generalment per un estímul extern i van unides a manifestacions de caràcter orgànic. Comprendre i manejar les nostres emocions i les dels altres és molt important per a un bon equilibri emocional. Les emocions més bàsiques de l'ésser humà són l'interès, l'alegria, la por, la ràbia, el fàstic, l'angoixa, el menyspreu, la vergonya, la culpa i la sorpresa.

· Digues tres esdeveniments que et facin por?

Les altures, perdre i/o decepcionar la meva mare o àvia i no trobar allò que m'agrada de veritat.

· Què és l'empatia? Quines professions necessiten persones empàtiques?

L'empatia és aquell sentiment que sents quan et poses al lloc d'una altra persona. Sentir en la teva pell allò que sent ella o ell. Les professions adequades per persones empàtiques serien quasi totes les relacionades amb el treball social però no té un perquè. Una persona empàtica podrà treballar on vol que sent d'aquest manera que és, sortirà victoriosa i plena d'amics.

· Què significa per a tu l'estrès? Quins són els factors principals que et produeixen estrès?

L'estrès és un procés originat per diversos motius generadors de determinades alteracions fisiològiques, cognitives i emocionals. Qualsevol situació amb aquestes peculiaritats pot generar estrès: incertesa, canvi, manca d'informació, sobrecàrrega dels canals de processament, falta de conducte o habilitats...

Dietari de la setmana (24-03/28-03).

Dietari de la setmana (24-03/28-03).

És oficial! Som ja al últim trimestre del curs i ens queda poc temps per a fer qualsevol cosa. Estic molt contenta perquè en la avaluació passada vaig tenir com nota final un set i em recordo perfectament com al començament de la segona avaluació vaig apropar-me a la meva professora i li vaig dir que intentaria com pogués treure un vuit i així va ser!!! Ara, allò que espero i demano a mi mateixa es que per a aquesta última avaluació pogués jo treure un nou! Ho intentaré i os mantendré informats.

Bé, com a primer dietari oficial del últim trimestre he de dir que ja hem acabat un dels temes principals que farem i aquest és el tema de la Personalitat. El dilluns varen anar acabant el tema parlant dels trastorns de la personalitat, que són formes de conducta desadaptades que podem trobar en el nostre entorn laboral, social o familiar. Sobre trastorns podem parlar de milers d'ells però el que més em va cridar la atenció i que jo diria que també em sento una mica identificada serà el trastorn anomenat esquizotípic, on un té una conducta erràtica, pot semblar excèntrica i pot actuar de manera extravagant. Prefereix l'aïllament social i fa activitats que són estranyes per als altres. Té un estil cognitiu reflexiu i autístic... Malgrat tot, no estic dient que tinc aquest trastorn i més a més, a la hora d'explicar el tema la nostra professora ens va avisar que trobaríem mil trastorns dient que ho pateixen però en realitat és molt més complicat i relatiu del que pensem. També varen estar parlant aquest mateix dia sobre els gens, que aquestes tenen també personalitat. A la classe del dimarts, hem estat parlant i estudiant el següent punt als trastorns i aquest és la nostra vida afectiva. Entenem per vida afectiva el conjunt de sentiments, emocions i passions que té un subjecte al llarg de la seva vida i més a més, entendre la dinàmica del món afectiu ens dóna la possibilitat d'utilitzar la força que tenim per a la nostra trobada amb el món intern i extern. I això es degut a que la nostra posició davant la realitat no és neutra. No som observadors imparcials. Deixam que la realitat ens afecti íntimament. És a dir, no és una tasca fàcil. Encara que per a alguns sí però altres no. Per resumir i entendre, els aspectes de la personalitat sorgeixen d'un fons vital que s'escapa de la nostra lliure elecció racional. La nostra experiència subjectiva és, més aviat, la d'un determinat estat d'ànim: una emoció concreta o un clima interior afectiu ens vénen sense que nosaltres haguem escollit conscientment que sigui així. La classe següent, al dimecres, farem fer una autoavaluació sobre com ens va anar en aquesta segona avaluació i també la nostra professora ens va fer recordar com anava tot aquest procés de la carpeta d'aprenentatge i com s'ha de fer-la per obtenir la puntuació màxima. El dijous com sempre no tenim classe de Psicologia en tot el dia i a la classe del divendres ja varen acabar el tema de la Personalitat començant a veure un documental sobre la Psicologia Social anomenat “Descubriendo la Psicología”, encara que haguem vist no molt d'aquest documental, em sembla des de un principi sensacional i allò que destacà aquest divendres va ser que vaig poder veure aquells que investiguen com influeix el context social sobre els individus per valorar fins a quin punt són personalment responsables de seguir cegament a un dictador o d'obeir a un senyor amb bata. Més a més es destaca des de el meu punt de vista alguns experiments que avui dia no es farien com per exemple el experiment de les descargues elèctriques, el famós experiment de la càrcer, que fan fer fins i tot una pel·lícula. Us aniré dient i explicant més coses sobre aquest aparentment fantàstic documental a la setmana que ve! Bona setmana i ànim a tothom! (...que ho necessitem...).

Tancament del segon trimestre + primer dietari setmanal del tercer trimestre (17/03 – 21/03).

Tancament del segon trimestre + primer dietari setmanal del tercer trimestre (17/03 – 21/03).

Hola a tothom. Una vegada més, (i sembla que ha sigut després de molt de temps), hem acabat un trimestre més. Aquesta avaluació se'n va fer bastant llarga per a la meva opinió encara que no només parlo sobre l'assignatura de Psicologia, sinó que tot el conjunt. Aquest trimestre hem fet i après moltíssimes coses, més que al primer trimestre per culpa de la vaga i també per ser un trimestre una mica més cort que el segon. Com a conclusió d'aquesta segona avaluació diria jo que ha anat millor sí, perquè per exemple, ja sé com organitzar-me millor per poder fer amb èxit els dietaris de totes les setmanes: apuntar a la meva agenda cada vegada que tenim classe i apunt tot allò que hem fet en aquell dia. El treball trimestral també va ser molt millor exposat i treballat, a més de ser un tema que a mi em va plaure moltíssim treballar-lo. L'assignatura de Psicologia dóna treball i esforç per tenir tot al dia i no sols això sinó també fa una mica de falta tenir un ull crític per poder analitzar i entendre tot allò que aprenen, tot allò que pensaven i varen experimentar altres autors amb els objectius de entendre cada vegada millor el nostre funcionament psicològic. Tanco aquest petit text amb la conclusió de què cada vegada ens anirà millor (a tots els meus companys també, esper) i sento què em mereixo una bona nota. Les propostes per al proper trimestre serien les mateixes d'aquest, que ens va sortir de fenomen: presentar i exposar el treball trimestral a principis del trimestre i així no es acumulen totes les coses de les altres assignatures ja que aquest següent trimestre serà l'últim i no precisament llarg o fàcil.

Ja hem tingut una setmana de classe d'aquest nou trimestre i varen començar un tema nou, un dels últims que farem. Aqueix és el tema sobre la personalitat. El dilluns a classe, la varem definir així com els conceptes de temperament, caràcter i personalitat què jo mateixa no sabia aquesta diferència que tenen.

“Ser feliç es descobrir-se a si mateix sense temor”, és a dir, acceptar a tu mateix tal i com ets. Així com la cançó de Nirvana “Come as you are...”

El dia següent a classe varen estar analitzant les diverses teories que han postulat alguns autors (Catell Eysenck, Norman, Costa McCral) sobre les milers de punts de vista de què es la personalitat. La classe de dimecres no la varen tenir per culpa de la festa del poble així com el dijous que no tenim classe de Psicologia. El divendres, últim dia de classe i de la setmana, varen seguir veient i dient la nostra opinió sobre les diverses teories com per exemple la de en Carl Rogers i en la que més em va agradar a mi fins ara ja que és Una teoria positiva i optimista que mira cap a la autor realització de l'ésser humà, representada principalment per Maslow i Rogers. Tots dos estaven convençuts de la bondat de l'ésser humà i de les necessitats de permetre-li ser ell mateix.

Tots tendim a la auto realització, és una motivació innata. L'acte realització es conforma de:

El desenvolupament de les potencialitats.

El desenvolupament de les nostres capacitats.

I per la satisfacció de les necessitats (la piràmide de necessitats).

En termes de desenvolupament general, ens movem a través d'aquests nivells com si fossin estadis. De nounats, els nostres focus (o gairebé el nostre complet complex de necessitats) està en l'Alimentació i la resta de necessitats bàsiques. Immediatament, comencem a reconèixer que necessitem estar segurs. Poc temps després, busquem atenció i afecte. Una mica més tard, busquem l'autoestima. Sota condicions d'estrès o quan nostra supervivència està amenaçada, podem “tornar” a un nivell de necessitat menor. Per exemple:

Quan nostra gran empresa ha fet fallida, podríem buscar una mica d'atenció.

Quan nostra família ens abandona, sembla que a partir d'aquí l'única cosa que necessitem és amor.

La teoria de Rogers està construïda a partir d'una sola “força de vida” que crida la tendència actualitzant. Això pot definir-se com una motivació innata present en tota forma de vida dirigida a desenvolupar els seus potencials fins al major límit possible. No estem parlant aquí solament de supervivència: totes les criatures persegueixen fer el millor de la seva existència, i si fallen en el seu propòsit, no serà per falta de desig. L'ésser humà presenta una actitud innata cap al desenvolupament i el seu ideal màxim és la satisfacció de les necessitats per realitzar-se en la vida. Rogers descriu un element central de la personalitat, que ell denomina el sí mateix, una configuració organitzada de les percepcions del si mateix que són admissibles en la consciència. El procés de convertir-se en persona d'acord amb els humanistes és el següent:

Fer a un costat les màscares

Deixar de sentir els hauries d'abandonar

les pressions externes

Valorar el que un pensa i sent

Acceptar la nostra responsabilitat

Adaptar-se als canvis

Assumir la nostra individualitat

Acceptar-nos com som

Acceptar als altres

Confiar en si mateix

Quan perceps una situació amenaçadora, asseguis ansietat. L'ansietat és un senyal que indica que existeix un perill potencial que has d'evitar. La idea de la defensa és molt similar a la descrita per Freud, exceptuant que Rogers l'engloba en un punt de vista perceptiu, de manera que fins i tot els records i els impulsos són formes de percepció. I defineix solament dues defenses: negació i distorsió perceptiva. La negació significa alguna cosa molt semblat al que significa en la teoria freudiana: bloqueges per complet la situació amenaçadora. La negació de Rogers inclou també el que Freud va cridar repressió: si mantenim fora de la nostra consciència un record o impuls (ens neguem a rebre-ho), serem capaços d'evitar la situació amenaçadora. La distorsió perceptiva és una manera de reinterpretar la situació de manera que sigui menys amenaçadora. Aquí també intervindria la projecció com a defensa. Una de les aportacions de Rogers a l'humanisme és la divisió de les relacions de la persona: la intra personal ( la relació amb nosaltres mateixos) i la interpersonal (la relació amb els altres).

Els processos inconscients (Treball fi de trimestre).

ELS PROCESSOS INCONSCIENTS.

1. Resumeix com ha anat evolucionant el terme inconscient al llarg del temps.

S'ha considerat que la doctrina de Plotí sobre l'ànima és un precedent remot de la noció d'inconscient. En la història de la filosofia la noció d'inconscient es remunta a alguns filòsofs racionalistes com Leibniz. També Schelling accepta l'existència de l'inconscient i alguns filòsofs irracionalistes, com Ludwig Klages, el consideren com una mena de doble de la consciència, però fora de tot control per part del jo. Aquestes concepcions parteixen d'una prèvia caracterització de la consciència entesa com un lloc o un dipòsit dels actes psíquics. Bergson, en canvi, tracta l'inconscient com una forma de la memòria no actual, sinó virtual, que sempre es conserva. La noció d'inconscient comença a adquirir rellevància en la psicologia de finals del segle XIX, i arrenca de la noció de llindar de la consciència elaborada primerament per J.F. Herbart. Posteriorment, i ja en l'àmbit ple de la psicofísica, E. H. Weber i Th. Fechner van elaborar de manera més precisa la noció de llindars de la sensació (veure llei de Weber-Fechner) i van assenyalar que una gran part de la vida psíquica és de natura inconscient. Però la plena importància de l'inconscient apareix amb la psicoanàlisi de Freud. Les seves investigacions el van portat al descobriment de què aquestes no són conductes sense sentit, sinó que és necessari buscar el seu significat en una instància psíquica desconeguda pel propi subjecte que va dur a terme l'estrany comportament. Aquesta instància psicològica, respecte a la qual no som conscients, conseqüentment va ser anomenada per Freud inconscient.

2. El problema cervell-ment, explica les diferents teories que l'intenten explicar? Amb quina t'identifiques més? Justifica la teva resposta.

La neurociència investiga l'estructura i organització del cervell humà i dels processos mentals. No obstant això desxifrar el problema cervell-ment què és la consciència, per què somien o com influeixen les drogues en el cervell continua essent objecte de debat filosòfic o científic. Els estudis sobre la ment, tant d'autors clàssics com d'investigadors actuals, podem agrupar-los en tres teories:

A) Dualisme: Consideren que el cervell i la ment són dues entitats independents que poden interactuar o no, però que tenen característiques diferents.

B) Monisme: Rebutgen la divisió entre el cervell i ment. Francis Crik, premi Novel pel seu descobriment de l'ADN reivindica que la ment i el seu atribut més misteriós és més que el resultat del treball de les neurones organitzades. La ment depèn de l'activitat cerebral no és una realitat independent.

C) Emergentisme: Considera que la consciència emergeix de l'organització cerebral i és capaç de re actuar el cervell i dirigir-ne els passos.

La teoria de la qual més m'identifico és la teoria C), de l'Emergentisme. I això es perquè jo també crec en què la consciència prové de la nostra organització cerebral pel fet de què tot allò que veiem, toquem, sentim, vivim, tot anirà cap al cervell per poder entendre-ho de totes les formes possibles. (Perquè passa allò i no això, els colors, les formes, les textures, les situacions, l'anàlisi de cada petit detall,...) Així què d'aquesta manera cadascú tendrà consciència encara que (potser) a diferents nivells i a partir d'aquesta consciència que és universal (ja que tots tenim consciència), els nostres passos seguiran el seu camí.

3. Què és la consciència? Explica les seves característiques. Quines són les conseqüències dels estats alterats de la consciència?

La consciència és una experiència subjectiva del coneixement d'un mateix i de la realitat. Està formada per experiències del món exterior (imatges, sons, colors, sensacions), experiències del món interior (fantasies, records i somnis) i experiències mentals i emotives (sorpresa, dolor, felicitat, odi i temor). Les característiques principals de la consciència són: Implica la memòria a curt termini, és independent de les entrades sensorials (per exemple, fantasiar), exigeix atenció dirigible, té la capacitat de fer interpretacions alternatives de dades complexes o ambigües, desapareix en el son profund, reapareix en somiar, almenys en una forma canviada o desordenada, encobreix modalitats sensorials bàsiques diferents en una experiència singular unificada. Els estats alterats de la consciència poden originar aquestes conseqüències: alteracions del pensament, pèrdua de la noció del temps, pèrdua de control, canvi en l'expressió de les emocions, alteracions perceptives i canvis en la imatge corporal, canvi en el sentit o significat i suggestibilitat.

4. Què s'entén per inconscient?

L'inconscient és una de les parts del jo o de la ment que, segons la psicoanàlisi, constitueixen el conjunt del psiquisme humà. Inclouria tots els pensaments ocults, els desitjos reprimits i els condicionants que guien l'acció del subjecte sense que aquest els pugui controlar. El terme va ser popularitzat per Sigmund Freud i ha passat al lèxic comú com a sinònim de "no racional". Per a la psicoanàlisi, l'inconscient es manifesta en: els lapsus del subjecte, els somnis, els símptomes neuròtics i els acudits. S'hi pot accedir usant la hipnosi o per associació lliure amb teràpies específiques. Es pot intentar alliberar amb drogues o tècniques de relaxació, el popular "deixar la ment en blanc.

5. Resumeix com entenien l'inconscient els diferents representats i corrents filosòfics i psicològics fins a Freud.

S'ha considerat que la doctrina de Plotí sobre l'ànima del món és un precedent remot de la noció d'inconscient. En la història de la filosofia la noció d'inconscient es remunta a alguns filosòfics racionalistes com Leibniz per exemple, que el concep com un límit de la consciència en què es produeixen representacions fosques o molt febles. També Schelling accepta l'existència de l'inconscient i alguns filòsofs irracionalistes com Ludwig Klages el consideren com una mena de doble de la consciència, però fora de tot control per part del jo. Aquestes concepcions parteixen d'una prèvia caracterització de la consciència entesa com un lloc o un dipòsit dels actes psíquics. Bergson tracta l'inconscient com una forma de la memòria no actual, sinó virtual, que sempre es conserva. La noció d'inconscient comença a adquirir rellevància en la psicologia de finals del segle XIX i arrenca de la noció de llindar de la consciència elaborada primerament per J.F Herbart. Posteriorment, i ja en l'àmbit ple de la psicofísica, E.H Weber i Th. Fechner van elaborar de manera més precisa la noció de llindars de la sensació i van assenyalar que una gran part de la vida psíquica és de natura inconscient. Però la plena importància de l'inconscient apareix amb la psicoanàlisi de Freud. Les seves investigacions el van portat el descobriment de què aquestes no són conductes sense sentit, sinó que, és necessari buscar el seu significat en una instància psíquica desconeguda pel propi subjecte que va dur a terme l'estrany comportament. Aquesta instància psicològica, respecte a la qual no som conscients, conseqüentment va ser anomenada per Freud inconscient.

6. Explica com Freud va descobrir l'existència de l'inconscient.

Sigmund Freud inicia la seva obra cercant un mètode per a curar els trastorns psíquics però, poc a poc, passa a elaborar una teoria general sobre l'ésser humà i la cultura. Sospita que l'ésser humà no es tan racional com clàssicament s'ha afirmat (home = animal racional), sinó que impulsos irracionals i inconscient determinen el seu comportament. Les més nobles idees i els més bons sentiments són màscares. Acabats els seus estudis de medicina, obté una beca i se'n va a París on Charcot fa ús de la hipnosi en el tractament de la histèria. Intueix l'existència d'un inconscient: si els símptomes histèrics (originats per conflictes que el malalt desconeix) poden ser manipulats mitjançant la hipnosi, aleshores podem pensar que aquest pot no saber el que sap. De nou a Viena, amb Breuer, fan reviure als malalts els conflictes emocionals o traumes de la seva infància. Si un trauma amagat i reprimit emergeix a la consciència, desapareix el transtorn psíquic. Teoritza que qualsevol vivència conflictiva i desagradable queda soterrada i amagada a l'inconscient. La repressió és el mecanisme que ens defensa d'aquest trauma. Ara bé, els continguts reprimits, si bé soterrats, són una energia continguda que produeix manifestacions externes com ara els símptomes histèrics. Si aquests continguts passen de l'inconscient al conscient, aleshores la ment queda alliberada (catarsi), tot esvaint-se les manifestacions externes o malalties psíquiques neuròtiques. Lentament, Freud tendeix a abandonar la suggestió hipnòtica com a mètode d'accés als conflictes amagats i adopta tècniques alternatives com ara la lliure associació d'idees o la interpretació dels somnis.

7. Explica com representà Freud la ment i com va anar canviant, amb el temps, aquesta representació.

Encara que al llarg de la seva carrera Freud va intentar trobar patrons de repressió entre els seus pacients que derivessin en un model general per a la ment, va observar que els seus diferents pacients reprimien fets diferents. Va advertir, a més, que el procés de la repressió és en si mateix un acte no conscient (és a dir, no ocorreria a través de la intenció dels pensaments o sentiments conscients).

Freud va buscar una explicació a la forma d'operar de la ment. Va proposar una estructura de la mateixa dividida en tres parts: l'Allò, el Jo i el Superjo.

L'Allò representa les pulsions o impulsos primigenis i constitueix, segons Freud, el motor del pensament i el comportament humà. Conté els nostres desitjos de gratificació més primitius.

El Superjo, la part que contraresta a l'Allò, representa els pensaments morals i ètics. El Jo roman entre tots dos, i actua intervenint entre les nostres necessitats primitives i les nostres creences ètiques i morals. No és sinònim de la consciència (existeixen parts del Jo que són inconscients). Un Jo saludable proporciona l'habilitat per adaptar-se a la realitat i interactuar amb el món exterior d'una manera que representi el millor compromís entre els desitjos i mocions pulsionals de l'Allò i les demandes restrictives o punitives provinents del Superjo.

8. Com es manifesta l'inconscient segons Freud?

En 1900 Freud va escriure “La interpretació dels somnis” i podem resumir la interpretació psicoanalítica dels somnis en aquestes idees, ja que l'inconscient no és observable però es manifesta en determinats comportaments com els somnis.

L'associació espontània, els somnis revelen l'existència de l'inconscient, els continguts del somni i resistències del subjecte, la censura, l'elaboració dels somnis (condensació, desplaçament i dramatització), i els símbols onírics. L'inconscient es manifesta també en els actes fallits de la nostra vida quotidiana, és a dir, en els errors que ens delaten, en els oblits que mai hauríem desitjat.

9. Són els somnis la realització dels nostres desitjos? Com és possible l'existència de somnis dolorosos?

En la seva obra més coneguda, La interpretació dels somnis (Die Traumdeutung, 1900), Freud explica l'argument per postular el nou model de l'inconscient i desenvolupa un mètode per aconseguir l'accés al mateix, prenent elements de les seves experiències prèvies. Com a part de la seva teoria, postula també l'existència d'un preconscient, que descriu com la capa entre el conscient i l'inconscient (el terme subconscient és utilitzat popularment, però no forma part de la terminologia psicoanalítica). La repressió, per la seva banda, té gran importància en el coneixement de l'inconscient. D'acord amb Freud, les persones experimenten sovint pensaments i sentiments que són tan dolorosos que no poden suportar-los. Aquest es refereix a aquesta idea al llarg de tota la seva obra, principalment en els seus Treballs sobre metapsicologia. Aquests pensaments i sentiments (igual que els records associats a ells) no poden, segons va sostenir, ser expulsats de la ment, però sí poden ser expulsats del conscient per formar part de l'inconscient, mantenint el reprimit la seva efectivitat psíquica i retornant en forma d'alguna de les seves produccions.

10. Explica què entén Freud per “pulsió” i com, també, va anar evolucionant aquesta teoria. A quina conclusió arriba finalment?

Freud estava especialment interessat en la dinàmica d'aquestes tres parts de la ment. Va argumentar que aquesta relació està influenciada per factors o energies innates, que va cridar pulsions. Va descriure dues pulsions antagòniques:

Eros o pulsió de vida, una pulsió sexual tendent a la preservació de la vida.

Tanatoris o pulsió de mort. Aquesta última representa una moció agressiva, encara que de vegades es resol en una pulsió que ens indueix a tornar a un estat de calma, Principi de *nirvana o no existència, que va basar en els seus estudis sobre protozous (Més enllà del principi de plaure). Freud també va sostenir que la libido madura en els individus per mitjà del canvi del seu objecte. Va argumentar que la sexualitat infantil és "polimòrfic ament perversa", en el sentit que una gran varietat d'objectes poden ser una font de plaure. Conforme les persones van desenvolupant-se, van fixant-se sobre diferents objectes específics en diferents fases:

Fase oral, exemplificada pel plaure dels bebès en la lactància.

Fase anal, exemplificada pel plaure dels nens en controlar els seus esfínters.

Fase fàl·lica. Va proposar llavors que arriba un moment en què els nens passen a una fase on es fixen en el progenitor de sexe oposat (complex d'Èdip) i va desenvolupar un model que explica la forma en què encaixa aquest patró en el desenvolupament de la dinàmica de la ment. Cada fase és una progressió cap a la maduresa sexual, caracteritzada per un fort Jo i l'habilitat per retardar la necessitat de gratificacions.

Període de latència, període en què es desenvolupen forces psíquiques que inhibeixen l'impuls sexual i redueixen la seva adreça.

Fase genital, sorgeix en l'adolescència quan maduren els òrgans genitals. Hi ha un sorgiment dels desitjos sexuals i agressius.

11. Explica la diferència entre inconscients – subconscient i no conscient segons la psicoanàlisi.

Si ben l'inconscient no és observable, es manifesta en determinats comportament. Es manifesta en les somnis, escenificacions imaginàries en les quals es realitzen els nostres desitjos inconscients i reprimits; però aquestes escenificacions, -el contingut manifest del somni-, s'han d'interpretar per accedir al seu contingut no disfressat, -el contingut latent. Els somnis són el «camí ral» cap a l'inconscient. L'inconscient es manifesta també en els actes fallits de la nostra vida quotidiana, o sigui, en els errors que ens delaten, en els oblits que mai haguéssim desitjat. En la vida psíquica res és casual, tot té una causa: no hi ha indeterminisme. També els acudits ens informen del nostre inconscient, són descàrregues psíquiques, petits actes d'alliberament de les nostres tensions inconscients. Aquesta definició també podria fer servir per al concepte de no conscient.

Quan parlam del subconscient, aquest és refereix a l'inconscient, al feblement conscient o al que, per trobar-se «per sota del llindar de la consciència», resulta difícilment assolible per aquesta o definitivament inaccessible.1 Actualment el seu ús està més difós en el llenguatge llec que com a part del lèxic psicoanalític o psicològic. En els primers escrits de Sigmund Freud, en particular en alguns dels seus treballs prepsico analítics primerencs en idioma francès, el terme va ser utilitzat com a sinònim d'inconscient. Freud va abandonar després aquesta denominació perquè es prestava per a equívocs. La paraula «subconsciència» deixa d'aparèixer en la literatura psicoanalítica a partir de 1900, amb la publicació en la crítica explícita de Freud a la utilització del terme:

També de la distinció entre supra consciència i subconsciència, predilecta de la bibliografia més recent sobre les psiconeurosis, tenim nosaltres que mantenir-nos allunyats, doncs precisament sembla destacar l'equiparació entre el psíquic i el conscient.

12. Explica en què difereixen les teories de Freud de les de:

a. A. Adler

b. C. Jung

Tant Alfred Adler i el suís Carl Jung encapçalaren les primeres escissions del moviment psicoanalític. Adler no acceptava l'origen sexual de tots els trastorns mentals, també els pot causar un complex d'inferioritat provocat per factors socials. Jung s'enfrontà amb Freud remarcant l'existència d'un inconscient col·lectiu que, com mites o arquetips profundament arrelats, pauten el comportament humà.

c. H. Marcuse – E.Fromm (freudo – marxista).

El freudo-marxisme de Herbert Marcuse i Erich Fromm proposen, com ja permet copsar el seu nom, la conciliació dels anhels d'ambdós pensadors a fi de fer possible l'aparició d'un ésser humà plenament emancipat, un ideal només possible reconeixement el risc tant d'alienació social i econòmica com d'alienació o oblit de la dimensió sexual i inconscient.

d. Wittgenstein

Per una altra banda, ha estat freqüent la crítica de manca de rigor científic en bona part de l'obra freudiana. Wittgenstein, per exemple, posava objeccions a les categories psicoanalítiques qualificant-les de “fantasies pseudoexplicacions” mentre que...

e. K. Popper

Karl Popper posava la psicoanàlisi com a model de pseudociència: davant dos enunciats psicoanalítics oposats no hi ha manera d'eliminar, empíricament, cap d'ells.

f. Philip Merikle

Afirma que “sovint pensam que la ment i la consciència són sinònims, que ens enteram de tot el que és important per la nostra supervivència, però quan més estudiam l'inconscient humà, més ens adonam de quant ens escapa”.

g. Neurobiòlegs

Plantegen un apropament asèptic de la ment. Prefereixen parlar de distints nivells de la consciència i eviten haver de parlar de termes valoratius com la repressió. Els darrers avenços han permès conèixer que existeixen processos mentals ultraràpids que semblen la presa de consciència de la realitat. Segons sembla, el cervell funciona contínuament de forma analògica, és a dir, fent un tractament instantani intuïtiu i global de la informació.

13. Resumeix la teoria de l'inconscient de Jung.

La teoria de Jung divideix la psique en tres parts. La primera és el Jo, el qual s'identifica amb la ment conscient. Relacionat properament es troba l'inconscient personal, que inclou qualsevol cosa que no estigui present en la consciència, però que no està exempta d'estar-ho. L'inconscient personal seria com el que les persones entenen per inconscient en tant inclou ambdues memòries, les que podem atreure ràpidament a la nostra consciència i aquells records que han estat reprimits per qualsevol raó. La diferència estreba que no conté als instints, com Freud incloïa. Després de descriure l'inconscient personal, Jung afegeix una part al psiquisme que farà que la seva teoria destaqui de les altres: l'inconscient col·lectiu. Podríem cridar-li senzillament la nostra “herència psíquica”. És el reservatori de la nostra experiència com a espècie; un tipus de coneixement amb el qual tots naixem i compartim. Encara així, mai som plenament conscients d'això. A partir d'ell, s'estableix una influència sobre totes les nostres experiències i comportaments, especialment els emocionals; però solament li coneixem indirectament, veient aquestes influències. Existeixen certes experiències que demostren els efectes de l'inconscient col·lectiu més clarament que unes altres. L'experiència d'amor a primera vista, el dejà vu (el sentiment d'haver estat anteriorment en la mateixa situació) i el reconeixement immediat de certs símbols i significats d'alguns mites, es poden considerar com una conjunció sobtada de la realitat externa i interna de l'inconscient col·lectiu. Altres exemples que il·lustren amb més amplitud la influència de l'inconscient col·lectiu són les experiències creatives compartides pels artistes i músics del món en tots els temps, o les experiències espirituals de la mística de totes les religions, o els paral·lels dels somnis, fantasies, mitologies, contes de fades i la literatura. Jung pensava sobre l'inconscient col·lectiu com una memòria col·lectiva, la memòria col·lectiva de la humanitat. Ell pensava que la gent estaria més sintonitzada entre membres de la mateixa família i grups socials, culturals i de raça, però que no obstant això hi hauria una ressonància de fons de tota la humanitat: una experiència mitjana (un fons d'experiències) de les coses bàsiques que tota la gent experimenta (comportament maternal, patrons socials, estructures d'experiència i pensament). No seria tant una memòria de persones particulars en el passat com una mitjana de les formes bàsiques d'estructures de memòria: aquests són els arquetips. La noció de Jung d'inconscient col·lectiu cobra extremadament bon sentit en el context de l'aproximació de Sheldrake. La teoria de la ressonància mòrfica conduiria a una reafirmació radical del concepte de Jung d'inconscient col·lectiu.

D'acord amb Jung, l'inconscient col·lectiu està dividit en quatre nivells. El primer nivell és l'inconscient individual: només els records individuals són part d'ell. Jung va afegir tres nivells més. Els membres de la mateixa família tenen molts símbols comuns en el seu llenguatge i comportament. Aquest grup comú de símbols és part del segon nivell: l'inconscient familiar. El tercer nivell és l'inconscient social o cultural, comú als individus que comparteixen la mateixa cultura. Finalment, en el quart nivell, se situa l'inconscient col·lectiu primordial. Conté les idees i símbols més generals de la humanitat, tals com la por comuna a la foscor, els instints, etc. En aquest inconscient Per Jung l'inconscient col·lectiu és una realitat biològica. No obstant això, sota les premisses de la biologia convencional, no hi hauria forma que les experiències i mites de, per exemple, les tribus africanes, tinguessin alguna influència sobre els somnis d'algú a Suïssa de descendents no africans, la qual cosa és el tipus de coses que Jung pensava que ocorrien. Per a ell, existeixen certes experiències que demostren els efectes de l'inconscient col·lectiu més clarament que unes altres. L'experiència d'amor a primera vista, el dejà vù (el sentiment d'haver estat anteriorment en la mateixa situació) i el reconeixement immediat de certs símbols i significats d'alguns mites, es poden considerar com una conjunció sobtada de la realitat externa i interna de l'inconscient col·lectiu. Altres exemples que il·lustren amb més amplitud la influència de l'inconscient col·lectiu són les experiències creatives compartides pels artistes i músics del món en tots els temps, o les experiències espirituals de la mística de totes les religions, o els paral·lels dels somnis, fantasies, mitologies, contes de fades i la literatura.

14. Comenta el que has extret dels diferents experiments sobre l'inconscient.

He de dir què de tots els experiments no puc escollir entre un o un altre, ja que tots tenen experiments diferents en relació a allò que volen obtenir encara què amb un mateix objectiu però malgrat això, em va parèixer alguns d'aquestos, uns tipus d'experiment de caire una mica fort així com hi ha d'altres que són fins i tot bastant creatius com per exemple en una altra investigació es deia que s'havia sotmès a dos grups de voluntaris a una percepció subliminal. Se'ls va mostrar una sèrie d'ideogrames xinesos per a què avaluassin quins representaven conceptes alegres i quins tristos, en un dels grups els ideogrames anaven acompanyats de la imatge d'una cara alegre o trista, projectades durant 4 milisegons impossibles de percebre, a l'altre grup les cares van ser projectades durant un segon, de manera que puguessin ser vistes. Curiosament la presència d'una cara va condicionar la valoració dels ideogrames i el grup en el que la percepció havia set subliminal. És a dir, la nostra ment pot ignorar un missatfe conscient, abstraure's i concentrar-se només en els que ens interessa si així ho requerim, però no pot evitar veure's afectada per un missatge inconscient.

15. Llegeix els textos següents i respon les preguntes:

“Els lapsus linguae” - · Comenta el text que acabes de llegir i explica quina relació té amb el tema que acabam de treballar.

· Podries posar més exemples de lapsus linguae?

Lapsus linguae és una locució llatina que significa “errada o entrebanc involuntari o inconscient quan parlam”. Té una important relació amb el tema ja que és un dels vocables que la psicoanàlisi va popularitzar quan va anomenar així a un dels seus conceptes i els va proposar com una via directa a l'inconscient. Un altre exemple de lapsus linguae seria:

1. Plou sobre millat. 'Plou sobre mullat'.

2. No podia ficar el cotxe en el peu. 'No podia ficar el peu en el cotxe.'