Bones a tothom. I aquí som una altra
vegada. Aquesta setmana la podria definir com una mica més divertida
que les altres, ja que amb l'estudi del nou tema de la Psicologia
Social estem veient coses sobre la societat de les quals els varen
ser molt influïbles en la nostra vida i que com jo, ningú de la
classe ho havien pensat abans. Doncs bé, el dilluns varen continuar
amb el documental del qual vaig parlar en el dietari anterior i que
és diu “Descubriendo la Psicología”. Ens faltava només el
final i he de dir que aquest va ser de lo millor. Comptam amb un
últim experiment que fa un professora amb els seus alumnes petits.
Aquesta va establir que havien diferencies entre aquells alumnes amb
color d'ull blau i aquells amb color d'ull marró. En la demostració
de la classe, Jane Elliot i els seus alumnes van revelar el fàcil
que és alterar la realitat objectiva i substituir-la per una
concepció arbitrària del món. No importa tot allò superficials
que puguin ser les diferències entre persones una vegada que
aquestes diferències comencen a ser indicadors de superioritat sobre
inferioritat, d'acceptació enfront de rebuig, de dignitat enfront de
indignitat, es tornen institucionals, les regles estan fetes. Les
normes estan creades i les expectatives es basen en com les persones
de diferents estatus haurien de comportar-se, la diferència entre
ells i nosaltres és cada vegada major.
La realitat subjectiva es converteix
per a cadascun de nosaltres en l'única realitat, els que són vists
com a inferiors, comencen a sentir-se i a actuar com a inferiors i
els que són vists com a superiors, comencen a actuar d'aquesta
manera. I tot això no va tardar gaire temps en fer-se, que es un
dels fets que més m'ha cridat la atenció. La classe següent del
dimarts, varen doncs començar a llegir i fer exercicis sobre aquest
nou tema de la Psicologia Social en el apunts que tenim amb la
explicació de la professora utilitzant el Power Point com ajuda i
com sempre. Algunes de les fites que varen assenyalar aquell dia van
ser que... No vivim al marge del món extern. Tot allò que ens
envolta, les persones del nostre entorn, interfereixen en la nostra
manera de ser i en la nostra conducta. Gràcies a les interaccions
amb els altres, ens animem o ens frustrem, ens fan riure o plorar,
aprenem a socialitzar-nos. Així com el procés de socialització que
és un procés d'aprenentatge i desenvolupament de trets, habilitats,
comportament i normes socials que capaciten l'individu per viure en
societat. Gràcies a la socialització adquirim coneixements dels que
ens envolten, establim vincles afectius i modelem la nostra conducta
i personalitat. El dimecres, varen seguir amb més d'aquest tema en
els apunts i varen parlar sobre una fita que avui dia es veu de forma
fins i tot a vegades exagerada, la influència social. La influència
social és un procés pel qual les persones o grups intenten canviar
els pensaments, els sentiments, les actituds i les accions d'altres.
La influència social varia per la forma i els efectes que produeix.
Pot ser majoritària o minoritària, conscient o inconscient, directa
o diferida, duradora o passatgera. Si tenim en compte el context,
podem distingir-ne tres tipus: la influència interpersonal (la
relació d'una parella de joves n'és un exemple), la persuasió
(quan un comunicador intenta influir sobre una determinada
audiència), i la influència dels mitjans audiovisuals (el més gran
exemple avui dia seria el canal de televisió Disney).
I més a més,
la normalització i la conformitat que a la classe del divendres
varen tenir la oportunitat de veure un parell de vídeos sobre
experiments que comprovaven aquesta influència i més a més,
comprovava perquè tota aquella multitud de gent va obeir a líder
com Hitler en la segona guerra mundial. Aquest vídeo, en paraules
de en Zimbardo: “Vam poder observar com la presó deshumanitza a
les persones, transformant-les en objectes i inoculant-los un
sentiment de desesperança. Respecte als guàrdies, ens vam adonar de
com gent normal pot arribar a transformar-se des del bo Dr. Jekyll al
malvat Mr. Hyde.” Per Zimbardo la conclusió és clara: la força
de la situació pot ser molt més poderosa que la personalitat de
l'individu.S egons la Wikipedia, les principals conclusions de
l'experiment de Zimbardo són les següents:
L'experiment evidencia l'obediència de
les persones quan se li proporciona una ideologia legítima i el
suport institucional.
S'ha emprat per il·lustrar la teoria
de la dissonància cognitiva (de Leon Festinger) i el poder de
l'autoritat.
L'experiment recolza les teories de la
“atribució situacional” de la conducta (la situació va provocar
la conducta, no les personalitats dels individus). Recolzant les
conclusions de l'experiment de Milgram en el mateix sentit.
En relació a aquest últim punt, dir
que tendim a pensar que el mal (o el ben) es troba a l'interior de
l'individu (orientació disposicional), sense tenir molt en compte
els factors externs (les variables situacionals). Possiblement
sobrevalorem el pes dels factors deposicionals i infravalorem la
importància dels situacionals.
En una entrevista, Zimbardo contrasta
els resultats del seu experiment amb el de Milgram i conclou amb tres
idees fonamentals:
L'obediència a l'autoritat requereix
la nostra participació en el procés de creació del mite de
l'autoritat, que més tard quedarà legitimada amb la nostra
submissió i obediència.
La raó per la qual podem ser tan
fàcilment manipulats és perquè creiem en certa invulnerabilitat
personal i en un autocontrol que ens fa pensar erròniament que som
independents al poder de les forces socials.
El mal i el dany no són necessàriament
fruit d'accions de persones malvades, sinó el resultat generat per
bons buròcrates que simplement fan el seu treball.
Aquest últim punt, recorda el que
comentava Hannah Arendt arran de l'horror nazi: “els actes
monstruosos, malgrat els seus horrors, són simplement una qüestió
de buròcrates lleials que complien servilment ordres”. Obeir
ordres sense plantejar-se les conseqüències morals i sense ser
conscient del mal que es pot fer, aquesta molt relacionat amb la
delegació i la difusió de la responsabilitat.
Parafrasejant a Arendt, el problema de
fons que plantegen els experiments de *Zimbardo i Milgram és “la
banalitat del mal”. Com persones normals poden ser manipulades per
sistemes de poder, capaços d'influir de forma insospitada en les
creences i comportaments dels individus mitjançant la creació de
les condicions situacionals adequades, que els permetin cometre les
majors atrocitats imaginables sense besllum algun de culpa o
remordiment.
Abans de conèixer els experiments de
Milgram i Zimbardo tendia a pensar que el mal es troba en l'individu,
en psicòpates tipus Hitler, Stalin o Mao Zedong; i així és en
alguns casos, però sempre cal considerar molt seriosament els
factors situacionals que aconsegueixen generar aquests personatges.
Com diu Zimbardo, “els poderosos mai fan el treball brut amb les
seves pròpies mans”. El que fan, basant-se en la seva malaltissa
imaginació, és generar les jerarquies de poder, els mecanismes
d'influència i de comunicació necessaris per sembrar l'odi i la
desconfiança entre les persones. En definitiva, la qual cosa fan és
implantar en les ments dels individus la imatge d'un enemic aterridor
que amenaça el seu benestar personal, la seva seguretat i el seu
futur; convertint-ho en un ens abstracte que no mereix viure. En els
casos més extrems, les persones que han sofert els efectes d'aquests
sofisticats sistemes de propaganda (que no són més que profunds
rentats de cervell), són capaços de justificar fins i tot el
genocidi. En paraules de Zimbardo: “coneixem els mètodes usats per
la maquinària propagandística d'Hitler per transformar a veïns,
companys de treball i fins i tot amics jueus en enemics menyspreables
de l'Estat mereixedors de la solució final”. Així s'aconsegueix
la submissió dels milions de persones que van fer possible el Tercer
Reich, solament per esmentar una de les múltiples aberracions contra
la humanitat que ha comès l'ésser humà al segle XX.
Però podem anar més enllà del Tercer
Reich i els seus sis milions de morts: com és possible que Stalin
matés a vint milions de russos, o Mao Zedong fes el propi amb trenta
milions de xinesos? Com es van generar els genocidis de Sudan, Rwanda
o Cambodja? Com és possible que una persona sigui capaç de matar a
un veí, i amic, al costat dels seus fills complint ordres d'un
determinat govern?
Entenc que el procés mental que porta
a assenyalar a algú com l'enemic a exterminar no és ni molt menys
senzill, però quan es produeix genera éssers humans com Eichmann,
éssers normals que en un moment donat de les seves vides
desconnecten del més mínim besllum de moralitat per por de ser
rebutjats pel seu grup de referència. Dèbils mentals que simplement
complien ordenis…?
Com és possible que un ésser humà
sigui capaç de renunciar per complet a la seva humanitat en honor
d'una ideologia irreflexiva que li porta a complir ordres imposades
per una autoritat que li anima a destruir a tot aquell que és
etiquetat com a enemic? No ho sé. Però si sé que alguns éssers
humans (potser herois) no es deixen arrossegar per la força de la
situació: recentment a Líbia una sèrie de militars han estat
disposats a morir afusellats abans que atacar als seus propis
compatriotes, i un parell de pilots de caça van decidir no atacar
els objectius marcats per Gadafi, preferint llançar-se en
paracaigudes i estavellar l'avió…
No hay comentarios:
Publicar un comentario