Treball en grup primera avaluació: la motivació i les emocions.

Aquí deixo penjat el treball en format escrit del nostre primer treball de la primera avaluació, que va ser sobre la motivació i les emocions. També tenim un format digital d'aquest que està en un PowerPoint però no és possible penjar-lo desde aquí, ja que el format pesa molt per a aquest tipus de Blog. 

MOTIVACIÓ I EMOCIÓ

per Belal, Moncef i Giovanna.

ÍNDEX: 1. La naturalesa i característiques de la motivació.

1.2 Teories de la motivació: · Teoria de la reducció de l'impuls de C Hull. · Teoria humanista de Maslow. · Teoria cognitiva (amb l'atribució de Heider i la teoria de Weiner).

2. La frustació. · Els conflictes segons Kurt Lewin. · Les emocions. · Característiques de les emocions. · Dimensions de l'emoció. · Bases neurofisiològiques de l'emoció.

3. Teories sobre la conducta emocional. · Teoria de W. James- K.Lange. · Teoria de W Canon – P. Bard. · Teoria cognitiva de S. Schachter. · Teoria del procés oponent.

4. L'estrès. · Definició i conceptualització. · Causes i conseqüències. · Estratègies d'afrontament de l'estrès.

MOTIVACIÓ: LA SEVA NATURALESA I CARACTERÍSTIQUES.

La motivació és el mòbil que incita, manté i dirigeix l'acció d'un subjecte per aconseguir determinats objectius. En el llenguatge comú sol expressar-se de diverses formes: amor propi, esperit de lluita o força de voluntat.

Algunes característiques de la conducta motivada són les següents:

- És prepositiva: està orientada i dirigida a una meta que l'individu vol aconseguir. La motivació integra aspectes cognitius i afectius, incrementa l'activació i organització de les nostres accions.

- És fort i persistent: aquestes qualitats són necessàries per superar les dificultats i inconvenients que sorgeixin en el camí.

- Els motius estan organitzats jeràrquicament. Uns estan dirigits a la supervivència i uns altres al creixement personal (desenvolupar les nostres capacitats).

- Els motius poden ser comprensibles o inexplicables, conscients o inconscients. No sempre som conscients de la motivació de la nostra conducta.

- Els motius poden ser intrínsecs (per plaure o per responsabilitat) o extrínsecs (guanyar més diners o nivell professional).

- L'ésser humà mai està satisfet, sempre està desitjant coses noves: “Així, el gènere humà s'afanya sense parar, però en va, i gasta la seva vida en trames sense resultat, perquè no coneix els límits al desig de posseir, ni sap on està el veritable delit.” (Lucreci).

TEORIES DE LA MOTIVACIÓ.

La psicologia de la motivació pot ser estudiada des de tres grans perspectives:

- biològica (teoria de l'impuls: reduir la tensió).

- humanística (desenvolupament complet del subjecte).

- cognitiva (actuar de forma prepositiva per aconseguir metes).

Teoria de la reducció de l'impuls de C. Hull.

Segons aquesta teoria, la finalitat de tota motivació és restaurar l'equilibri fisiològic, en aquest sentit es denomina també a aquesta teoria, teoria homeostàtica. Posem un exemple. Suposem que tenim gana. Es produeix una necessitat a causa d'un desequilibri (privació de menjar), aquest desequilibri produeix un impuls a iniciar la conducta de buscar menjar, que redueix l'impuls i acaba l'estat de necessitat. Alguna cosa semblança ocorre en entrar en una cambra frigorífica i el nostre organisme, per mantenir la temperatura corporal, contreu els capil·lars sanguinis i tremola. O quan en entrar en una sauna, es dilaten els gots sanguinis i se sua.

Malgrat el que s'ha dit, Hull considera que la necessitat fisiològica no és suficient per explicar la dinàmica de la motivació, perquè també influeixen altres components, com l'afany per

aconseguir metes, que no són fisiològics.

Teoria humanista de Maslow.

Maslow analitza la motivació en el context d'una teoria de la personalitat a la qual va denominar “L'home auto-realitzat.” Segons Maslow, les necessitats fisiològiques, que poden servir per explicar la motivació animal, no poden explicar les motivacions

humanes superiors. Maslow estableix els diferents motius humans en un ordre jeràrquic (una piràmide) que consta de cinc nivells. Els quatre primers nivells corresponen a les necessitats de

manca, i el nivell superior correspon a la necessitat de creixement personal. Dins de les necessitats de manca estarien:

- En el primer nivell (base de la piràmide), les necessitats fisiològiques: gana, set, sexe, etc.

- En el segon nivell, les necessitats de protecció i seguretat: sentir-se segur, evitar el dolor i malestar.

- En el tercer nivell, les necessitats d'amor i pertinença: ser acceptat per uns altres, sentir-se volgut, etc.

- En el quart nivell, les necessitats de valoració: necessitat de conèixer, d'ordre, de neteja.

Necessitats de auto-realització: Són necessitats que es refereixen al desenvolupament personal i que busquen fer realitat aquelles capacitats o potencialitats que hi ha dins de cadascú: veritat, bondat, justícia, perfecció.

“Si deliberadament planeges ser, menys del que ets capaç de ser, t'asseguro que seràs molt desgraciat”, deia Maslow.

Teoria cognitiva.

La teoria cognitiva combina les característiques personals i ambientals per explicar la conducta d'un subjecte. Aquesta teoria descriu com l'explicació que la gent dóna a l'èxit o al fracàs en la seva vida incideix en la motivació. Els éssers humans volen saber per què ocorren els esdeveniments, per què tenen èxit o

fracassen en certes situacions de la vida i es fan preguntes d'aquest tipus: per què vaig suspendre l'examen?, per què el meu amic va deixar de parlar-me?, per què no em van donar el treball?

Els resultats predictibles d'un esdeveniment no necessiten explicacions (no preguntem per què el sol ha sortit avui), no obstant això, els resultats inesperats provoquen incertesa cognitiva. L'èxit i el fracàs inesperat necessiten explicació. Això és el que intenta Heider i Weiner.

L'atribució de Heider. (L'atribució és la idea que tenim sobre la causa dels nostres èxits i fracassos).

Heider (1958) considera que les accions humanes són degudes a dos tipus de causes: personals o internes (capacitat i motivació) i ambientals o externes (estables-dificultat de la tasca-, i inestables –la sort-). Un error freqüent és explicar els èxits per causes internes i els fracassos a causes externes, per exemple un alumne que afirma “vaig aprovar matemàtiques i em van suspendre francès”.

La teoria de Weiner.

Els teòrics cognitivistes sostenen que la conducta es determina pel nostre pensament, no només pel fet de si se'ns recompensa o se'ns castiga per la conducta realitzada en el passat.

Se sosté que les persones no responen automàticament als estímuls externs o a les condicions físiques com el gana, sinó a les seves percepcions sobre ells. Se subratlla la motivació intrínseca i es considera a la persona com algú actiu i curiós que busca

informació per resoldre alguna cosa, ignorant la gana o suportant incomoditats per aconseguir els seus objectius. Saber motivar inclouria manejar hàbilment els interessos objectius, elaborar plans i calcular probabilitats d'èxit o fracàs. La conducta s'inicia, es dirigeix i es manté o abandona, mitjançant plans o projectes,

metes, expectatives i atribucions, etc. Un dels seus pressupostos bàsics és que les persones no responen a successos externs o condicions físiques com la gana o el fred, sinó a les seves interpretacions d'aquests successos. Així, des de la perspectiva cognitiva, motivar als estudiants significa presentar la informació com motivant en forma de projecte, generant expectatives o hipòtesis positives sobre aquest tema.

Consideren a les persones com a cercadors actius d'informació per solucionar problemes d'índole personal.

La teoria de la motivació d'atribució.

Aquesta teoria de la motivació pot ser considerada com la més cognitiva de totes. Segons el seu autor, B. Weiner, el ressort d'acció bàsic és la cerca de la comprensió. Quan un alumne rep una qualificació en un examen, un treball o una redacció pot fer-se

preguntes com aquestes: “Per què em van suspendre en l'examen parcial?”. “En què em vaig equivocar en la redacció?”. Aquest alumne i totes les persones intentem comprendre per què

les coses succeeixen de determinada manera i atribuïm les fallades i encerts a determinades causes. Weiner ha agrupat les diferents causes a les quals els alumnes atribuiran l'èxit o el fracàs sota tres epígrafs generals:

• El primer contrasta les causes internes (com a intel·ligència, bellesa, personalitat...) amb les causes externes (com la dificultat objectiva d'una tasca o la popularitat demostrada d'un

oponent polític). Vindria a ser com a factors de la persona versus factors de l'entorn.

• El segon contrasta causes estables (com l'aptitud o la bellesa) amb les causes inestables (com la sort o l'humor). L'estabilitat té a veure amb les expectatives de futur: si atribueixo una mala nota al fet que sóc limitat intel·lectualment, és probable que esperi

que em passi el mateix en el futur.

• El tercer contrasta les causes controlables (en les quals qui actua podria haver obrat d'una altra manera) amb les causes incontrolables (com l'aptitud o certes malalties).

LA FRUSTACIÓ.

La frustració és una resposta emocional que apareix com fruit d'un conflicte psicològic davant un fet no gestionat. L'impacte de la frustració sobre una persona varia d'acord a la seva personalitat i a diverses variables que són difícils de controlar.

Quins tipus de frustració existeixen?

La frustració per barrera: la persona es frustra quan existeix un obstacle que impedeix aconseguir el seu objectiu.

La frustració per incompatibilitat de dos objectius positius: la frustració apareix quan existeix la possibilitat d'aconseguir dos objectius, però aquests són incompatibles entre si.

La frustració per conflicte evitació-evitació: es produeix per una fugida de dues situacions negatives.

La frustració per conflicte aproximació-aproximació: apareix quan una persona es mostra indecisa davant una situació que provoca resultats positius i negatius en igual mesura.

Per què apareix?

Els factors que generen la frustració són relatius i poden ser diferents en cada persona, ja que a algunes persones una situació els causarà frustració mentre que a unes altres aquesta mateixa situació no els generi cap problema. Això és a causa de les situacions amb les quals hem conviscut des de petits, les quals ens preparen davant aquests factors o, per contra, ens tornen més vulnerables davant ells.

D'altra banda, algunes persones en certs entorns, ja sigui laborals o dins de certes societats, seran més susceptibles a caure en un estat de frustració, ja que si un individu es desembolica en un mitjà en què la majoria de les persones han aconseguit les seves metes amb èxit i ell no ho aconsegueix pot ser que experimenti amb gran facilitat una sensació de fracàs, portant-ho com a conseqüència a la frustració. En les societats industrialitzades el desig per l'èxit és una necessitat en la majoria de les persones, en canvi, en les societats primitives en ser les seves necessitats únicament les primàries és molt més difícil que aquesta caigui en frustració, ja que les exigències són menors. En altres casos, la persona és massa crítica amb si mateixa, per la qual cosa aconsegueix una meta, però considera que no l'ha aconseguit en la mesura desitjada, la qual cosa deriva en un estat de frustració. Finalment, la frustració pot venir de la mà d'altres persones. Això es pot observar quan tenim la seguretat que estem desembolicant-nos bé en una activitat o que hem triomfat en l'acompliment d'aquesta, però una altra persona ens diu que no hem fet bé el nostre treball, o que hem fracassat en el nostre acompliment, això farà experimentar una sensació de frustració de gran intensitat, i per tant, també serà la forma en què la persona desenvolupi un mecanisme de defensa.

Com ens afecta?

La frustració pot derivar en mecanismes de defensa com a ansietat, ràbia, depressió, angoixa, ira o en sentiments i pensaments autodestructius per al subjecte. Aquestes respostes davant la frustració són en gran manera un mecanisme de defensa, com quan ens llancen un objecte a la cara i instintivament posem les mans per protegir-nos sense pensar o recapacitar què fer davant l'objecte, d'igual manera els mecanismes de defensa sorgeixen involuntàriament sense que ens percatem. Els mecanismes de defensa més freqüents són:

Ansietat: davant una frustració la persona pot desenvolupar ansietat, la qual pot ser alliberada físicament mitjançant conductes usuals com moure una cama quan estem asseguts, menjar-nos les ungles, mostrar-nos impacients, etcètera.
Racionalització: un dels mecanismes de defensa més comuns és la racionalització. Quan racionalitzem, trobem raons lògiques, però falses, per justificar la nostra conducta, però per a nosaltres són acceptades com a veritables.

Projecció: consisteix en una reacció defensiva mitjançant la qual un individu descarrega la culpa de les seves deficiències, errors i males accions en uns altres; i atribueix a uns altres els seus impulsos, pensaments i desitjos inacceptables.

Identificació: es dóna quan ens identifiquem amb alguna idea o sentiment i assumim certes característiques de la persona o persones admirades. Quan una persona ens ajuda a tirar endavant, pot ser que copiem les seves conductes o habilitats per ser objecte de la nostra admiració. En imitar massa les característiques de la persona admirada l'individu pot perdre la seva identitat.

Substitució: és l'intent de vèncer un defecte subjectiu que existeix en cert aspecte de l'activitat, sobresortint en un altre. És a dir, que davant la impossibilitat d'aconseguir un objectiu en una àrea o activitat, la persona retira els seus esforços per aconseguir complir els seus objectius i ho substituirà sobresortint en altres àrees, com és en el cas d'alguns nens que al no poder triomfar a les àrees acadèmiques bàsiques com la matemàtica, llenguatge, etcètera, ho contraresten sobresortint en altres com podrien ser els esports o les arts.

Evasió: la persona en veure frustrada la possibilitat de no aconseguir la meta que s'havia proposat, arriba a abandonar la lluita per aconseguir el seu objectiu.

Agressió: ja sigui de forma verbal o física.

Fugida i retirada: una persona en sentir que en un ambient o en una discussió se li ha coartat la seva meta per la qual estava aquí i se sent frustrada prefereix retirar-se davant la impossibilitat d'alliberar la seva frustració mitjançant l'agressió per així evitar el càstig que li podria implicar respondre de forma agressiva.

La pressió: sorgeix de l'intent d'evitar esdeveniments negatius, en algunes ocasions pot causar més estrès que els esdeveniments mateixos.

Consells per superar una frustració:

Busca un pla B: quan alguna cosa ens dificulti o ens impedeixi aconseguir un objectiu que desitgem podem canalitzar el nostre esforç i energia a aconseguir una altra meta. Tenir metes substitutives, és a dir, buscar un pla B, ens ajudarà a superar la frustració.

Reconeix els teus errors: d'aquesta forma podem iniciar un procés mitjançant el qual tractarem de no cometre els mateixos errors del passat, o sabrem com reaccionar davant els fets que ens van impedir aconseguir una meta. Hem d'aprendre d'aquelles situacions frustrants del passat i no veure-les com una situació desagradable, sinó com alguna cosa que ens va deixar una lliçó i a partir d'aquest moment lluitar per evitar que aquesta situació torni a ocórrer.

Queda't amb la part positiva: mitjançant l'experiència creixem i aprenem.

No busquis la perfecció: en general les idees de perfecció i inflexibilitat són contraproduents per sanar i superar frustracions. Fomenta la teva autoestima i pren-te les coses amb calma sense deixar-te portar per pressions externes.

Kurt Lewin distingeix els tipus de frustració, segons el tipus de conflictes. La frustració és entesa també com un conflicte de motius, segons aquest autor tindríem el conflicte per atracció-atracció, el conflicte per evitació-evitació, el conflicte per atracció-evitació i l'últim tipus seria el conflicte per doble atracció-evitació.
El primer tipus de conflicte, atracció-atracció, consistiria que la persona es troba en una situació en la qual ha de triar entre dues opcions, però el problema sorgeix quan ens trobem que ambdues ens atreuen de la mateixa manera i no podem quedar-nos amb ambdues, sinó que hem de triar solament una d'elles.
Un exemple d'aquesta situació és quan hem de decidir-nos entre dos cotxes que ens agraden d'igual manera, tenen unes prestacions molt similars i no sabem quin dels dos comprar.
El segon tipus de conflicte, evitació-evitació, és semblat a l'anterior, la qual cosa els diferencien és que en el cas anterior, ens sentim atrets per les dues opcions i aquí ens desagraden les dues per igual, però hem d'escollir per força.
El tercer tipus és conflicte per atracció-evitació, aquest tipus es dóna quan l'alternativa que se'ns ofereix, d'una banda resulta molt atractiva però té una altra part que és tot el contrari, a més solen tenir la mateixa força, tant la part negativa com la positiva, per aquest motiu aparegui el conflicte.
L'últim tipus és el de la doble atracció-evitació. Aquest tipus seria semblat a l'anterior, però es tracta de tenir dues opcions, on ambdues tindrien la seva part positiva i negativa amb la mateixa força, de tal manera que no sabrem com prendre.

Què són les emocions?

Una emoció és un procés que s’activa quan l’organisme detecta algun perill, amenaça i desequilibri amb la finalitat de posar en marxa recursos que es troben al seu abast per controlar la situació. Per tant, les emocions són mecanismes que ens ajuden a reaccionar amb rapidesa davant successos inesperats que funcionen de manera automàtica, són impulsos per actuar. Cada emoció prepara a l’organisme per a una classe diferent de resposta; per exemple, la por provoca un augment del batec cardíac que fa que arribi més sang als músculs afavorint la resposta de fugida. Cada persona experimenta una emoció de forma particular, depenent de les seves experiències anteriors, del seu aprenentatge i de la situació concreta. Algunes de les reaccions fisiològiques i comportamentals que desencadenen les emocions són innates, mentre que d’altres poden adquirir-se. Unes s’aprenen per experiència directa, com la por o la ira, però la majoria de les vegades s’aprenen per observació de les persones del nostre entorn, d’aquí la importància dels pares i els professors com a model davant els seus fills i alumnes.

Dimensions de les emocion.

Una emoció primària sorgeix quan un objecte o situació s'aprecia sota un sol aspecte. Les 8 emocions primàries s'organitzen en diades: alegria-tristesa; ira-por; expectativa-sorpresa; rebuig-grat.

Les emocions complexes sorgeixen na partir de la combinacio entre si de les emocions primàries. Per exemple: sorpresa+tristesa origina decepció.

Components de l’emoció

En una emoció es poden distingir tres components: neurofisiològic, conductual, cognitiu. La manifestació neurofisiològica de les emocions pren la forma de taquicàrdia, transpiració, vasoconstricció, hipertensió, to muscular, rubor, sequedat a la boca, canvis en els neurotransmissors, secrecions hormonals, respiració, etc. Són respostes involuntàries, que no es poden controlar. Però es poden prevenir a través de tècniques apropiades, com la relaxació.

L’observació del comportament d’un individu, principalment la seva cara, permet inferir quin tipus d’emocions està experimentant. Les expressions facials, el llenguatge no verbal, el to de veu, volum, ritme, moviments del cos, etc.

El component cognitiu o vivència subjectiva és el que a vegades en el llenguatge estàndard es denomina sentiment. Sentim por, angoixa, ràbia i moltes altres emocions. El component cognitiu ens permet identificar un estat emocional i donar-li un nom. L’etiquetatge de les emocions està limitat pel domini del llenguatge.

Teories sobre la conducta emocional:

• Teoria de W. James- K. Lange:

La primera gran teoria sobre les emocions va ser proposada per dos científics: William James, psicòleg funcionalista nord-americà (en un conegut llibre de 1890, i en un article de 1894) i pel metge danès Carl Lange (en una obra de 1885). És notable que dos investigadors, sense tenir notícia l'un del treball d’un altre arribessin a conclusions tan semblants sobre el mateix problema. D'acord amb aquesta teoria, les accions precedeixen a les emocions, i el cervell interpreta aquestes accions com a emocions. Quan es dóna una determinada situació, el cervell la interpreta, donant lloc a una resposta fisiològica característica, que pot incloure sudoració, taquicàrdia, certes expressions facials o gestos, etc. Aquestes respostes reflecteixes (pròpies del sistema nerviós autònom) ocorren abans que la persona sigui conscient que està experimentant una emoció. Només quan el cervell avalua cognitivament aquestes respostes fisiològiques involuntàries, etiquetem aquestes respostes com a “emocions”. Per tant, d'acord amb aquesta teoria, no hi ha cap emoció generada únicament per l'activitat del sistema nerviós central. No hi ha una experiència central i directa de l'emoció en un centre específic del cervell.
La teoria de James i Lange té un cert grau de validesa, encara que no ofereix una explicació completa de l'experiència emocional. Un dels problemes d'aquesta teoria és que sosté que les respostes fisiològiques han de ser diferents per a cada emoció. Si no fos així, com distingiríem la por de l'amor?, la sorpresa de la tristesa? Cal recordar que el que ens informa sobre les emocions és la nostra interpretació de les reaccions fisiològiques involuntàries; per tant, diferents emocions (tristesa, alegria, ràbia, por, etc) haurien de tenir associats, segons la teoria, diferents correlats fisiològics (sudoració, taquicàrdia, tremolors, etc). Però la nostra experiència quotidiana ens diu que això no sempre és així. També els experiments de Walter Cannon i Philip Bard van mostrar que les reaccions fisiològiques que acompanyen a diferents emocions són les mateixes en una emoció o una altra.

• Teoria de W Canon – P. Bard:

En els anys 30 del segle XX, Cannon i Bard van demostrar que les reaccions corporals que acompanyen a diferents emocions són les mateixes en una emoció o una altra, la qual cosa contradiu un dels supòsits bàsics de la teoria de James i Lange. Si una persona està nerviosa o té por es produeix un augment del ritme cardíac, els músculs es tensen, augmenta la velocitat de la respiració. Això suposa un dur cop per a la teoria de James i Lange, perquè si les reaccions fisiològiques són les mateixes per a diverses emocions, i si nosaltres experimentem les emocions informats per aquestes reaccions fisiològiques, resulta que no tenim manera de distingir emocions diferents, no podrem mostrar reaccions emocionals diferents davant les mateixes reaccions fisiològiques.
La teoria defensada per Cannon i per Bard parteix dels estudis sobre el funcionament del sistema nerviós central. Segons aquests investigadors, quan ens esdevé un fet que suscita en nosaltres una emoció el que succeeix és que els impulsos nerviosos porten simultàniament aquesta informació a dos llocs del cervell: l'escorça i el tàlem. L'escorça és l'àrea del cervell on tenen lloc els processos complexos de pensament que ens fan comprendre si l'esdeveniment percebut és una amenaça, és alguna cosa que pot tenir repercussions positives per a nosaltres, és alguna cosa inesperat, etc. Aquesta avaluació que fa l'escorça cerebral seria suficient per produir l'emoció. Alhora, la informació arriba al tàlem, on es produeixen diversos canvis fisiològics que no són específics d'una emoció determinada, sinó que es produeixen com a resposta a qualsevol emoció. Aquests canvis fisiològics (dilatació de les pupil·les, acceleració del ritme cardíac, de la respiració, de la tensió arterial, sudoració, etc) preparen a l'organisme per consumir l'energia necessària per si l'estímul és avaluat pel cervell com alguna cosa amenaçador i cal desencadenar una “resposta de lluita o de fugida”. Si amb la nova informació que reben els nostres òrgans sensorials es descobreix que l'esdeveniment no és amenaçador, ambdues àrees del cervell es calmaran. Si, per contra, es confirma l'amenaça, la reacció emocional haurà tingut la utilitat d'haver posat al nostre organisme en disposició de fugir (per evitar l'amenaça) o de lluitar (per enfrontar-nos a ella), ja que l'augment del ritme cardíac facilita que arribi sang amb energia per als músculs de les nostres extremitats, la dilatació de la pupil·la fa que entri més llum en els nostres ulls i vegem millor l'entorn, etc.
Aquesta teoria té el mèrit d'integrar les recerques sobre el paper de l'hipotàlem en la recerca sobre les emocions, però fallava al no reconèixer la complexitat de les experiències emocionals i en la manera en què aquestes experiències poden veure's afectades per la forma d'interpretar cada persona les reaccions fisiològiques.

• Teoria cognitiva de S. Schachter:

L'opinió defensada per Canon i Bard que l'emoció suposa una activitat principalment cognitiva va arribar a ser l'explicació més acceptada fins als anys 60, en què Schachter va presentar els resultats d'un interessant experiment.
Stanley Schachter estava d'acord amb James que el fet de sentir una emoció prové de percebre les respostes fisiològiques que estan associades a elles. Però també creien, com Canon, que aquesta informació que nosaltres percebem de les reaccions fisiològiques del nostre cos no és prou variada com per generar tants matisos en les emocions que som capaces d'experimentar.
Schachter proposa que les emocions es produeixen tant en interpretar les respostes fisiològiques perifèriques com per l'avaluació cognitiva del fet que origina aquestes respostes fisiològiques. La forma d'interpretar les respostes perifèriques determinarà la intensitat de les emocions que sentim (alta, mitjana o baixa intensitat); mentre que la forma d'avaluar cognitivament les situacions determinarà la qualitat de l'experiència emocional (si és alegria, tristesa, por, sorpresa, etc.)
L'any 1962, Schachter va publicar els resultats d'un experiment amb el qual pretenien comprovar la validesa de la seva concepció del funcionament emocional de l'ésser humà. Va administrar a un grup de voluntaris una injecció d'epinefrina (també coneguda com a adrenalina, una hormona que produeixen de manera natural l'escorça de les glàndules suprarenals i que activa la divisió simpàtica del sistema nerviós autònom, produint augment del ritme cardíac i augment de la tensió arterial). Després va distribuir a aquestes persones a l'atzar en quatre grups experimentals d'igual grandària. En dos d'ells se'ls va informar que la injecció que havien rebut causaria certs efectes fisiològics; als altres dos grups no se'ls va donar informació sobre aquests efectes. A més, a un dels dos grups de subjectes informats se li va posar en una situació que els induïa a sentir-se contents, mentre que a l'altre dels grups amb subjectes informats sobre els efectes de la injecció se li va posar en una situació que els induïa a sentir-se enfadats. D'altra banda, es va fer el mateix amb els dos grups de subjectes no informats: a un d'aquests grups se li va posar en una situació que els induïa a sentir-se contents, i a l'altre a sentir-se enfadats.

En línies generals, els resultats de l'experiment van confirmar les hipòtesis dels investigadors, ja que els subjectes informats dels possibles efectes de la injecció no van ser proclius a sentir-se particularment contents o enfadats, perquè van atribuir la seva reacció fisiològica a l'efecte de la injecció. El seu sistema cognitiu va trobar en la informació que se'ls va proporcionar sobre els efectes de la injecció l'explicació de les reaccions fisiològiques del seu organisme. Per contra, els subjectes no informats van experimentar la mateixa activació fisiològica que els informats, però no la van atribuir a l'efecte de la injecció (doncs no van ser informats d'ells). Aquestes persones no informades, en intentar trobar una explicació a la seva activitat fisiològica (major batec del cor, etc.) van concloure que havia d'estar causada per una emoció; en buscar una emoció disponible (la situació d'alegria o empipament induïda pels experimentadors), van trobar una explicació, i van ajustar la seva emoció a la situació en qüestió (els subjectes no informats en situació d'alegria, es van comportar d'aquesta manera alegre, i van dir sentir-se així, mentre que els no informats en situació d'empipament, es van enfadar i van sentir-se enfadats).
Schachter va establir els quatre principis següents per explicar la conducta emocional humana:

1- Es produeix una activació corporal. Ha d'existir una activació fisiològica perquè es produeixi una emoció.
2- La persona percep aquesta activació.
3- La persona busca la manera d'explicar l'activació.
4- Quan s'identifica la causa en l'ambient, se li posa nom a l'emoció, i això determina l'emoció que experimenta la persona. 

• Teoria del procés oponent:

La teoria del procés oponent de Richard Solomon (1980) proposa que una experiència emocional hedónicament oposada (o “oponent”) substitueix a l'emoció original immediatament després de la retirada de l'estímul que ha excitat l'emoció. És l'experiència emocional oponent, i no l'emoció original, la que desapareix lentament.
Els cervells mamalians estan estructurats per resistir qualsevol estat, tant plaent com aversiu, que no sigui el de neutralitat emocional. Qualsevol resposta afectiva inicial, en la mesura en què allunya a l'individu de la neutralitat emocional, activa un procés cerebral oponent per contrarestar, o neutralitzar aquest distanciament. Aquests contra mecanismes cerebrals són enterament automàtics i inconscients.

1. Curs temporal de la reacció afectiva a un estímul:
La teoria del procés oponent presenta cinc fases:
- Apogeu de la reacció afectiva primària.
- Adaptació adònica.
- Manteniment de la reacció afectiva primària.
- Apogeu de la contrareacció afectiva.
- Decaïment de la contrareacció afectiva produït per l'exposició a un estímul repetit.

Bàsicament, el procés oponent suprimeix la intensitat de l'emoció principal.
Per explicar els fenòmens de procés oponent, Solomon (1980) proposa tres principis fonamentals: contrast afectiu, adaptació afectiva i abstinència afectiva. La paraula contrasti es refereix al fet que si es presenta i immediatament es retira un reforç, llavors apareix un estat afectiu contraposat a l'emoció inicial. L'adaptació respon a un efecte de tolerància on el cervell deixa de reaccionar intensament davant un estímul adònic repetit. L'abstinència es refereix als efectes perllongats que pugui tenir una emoció de procés oponent. Solomon uneix els principis de contrast, adaptació i abstinència per explicar com els processos oponents regulen l'experiència afectiva.

2. El cost del plaure i els avantatges del dolor:
Solomon volia explicar que el cervell creava el seu propi estat emocional aversiu per contrarestar els estats adònics plaents (el preu del plaure) i per contra, produïa el seu propi estat afectiu plaent per contrarestar els estats adònics aversiu (els avantatges del dolor).
- El preu del plaure. D'acord amb la teoria del procés oponent els plaers repetits perden la major part del seu atractiu amb el temps. Els plaers recurrents poden arribar a noves experiències de sofriment. L'experiència emocional produïda per les primeres exposicions a cadascun dels estímuls atractius està caracteritzada pel plaer i la recompensa. Quan es retira l'estímul hi ha un lleuger desig que torni, aquesta sensació desapareix ràpidament i l'individu torna a l'emoció de base. Repetits trobades amb aquests esdeveniments agradables aviat passen a cobrar factura.

- Els beneficis del dolor. De la mateixa manera que els plaers repetits perden molt del seu atractiu, els esdeveniments aversius repetits perden molt del seu indelebilitats. Després de repetits trobades amb un estímul aversiu, la experiència anterior a la presentació de l'estímul ja no és de neutralitat emocional. Durant la presentació de l'estímul, l'experiència emocional ocasionada per cadascun d'aquests estímuls aversius s'adapta a un lleuger nivell d'ansietat. Quan es retira l'estímul de nou l'individu sent el major dels plaers: eufòria i excitació.

3. Motivació adquirida:
Tant el plaure com l'aversió es poden aprendre o “adquirir”. La droga aviat deixa de donar plaure i pansa a tenir seqüeles molt aversives. La motivació per prendre la droga aviat es converteix no en la cerca de plaure, sinó en l'evitació del dolor. Com a resultat, el consumidor té ara dues motivacions per prendre la droga:

1) per tenir les sensacions induïdes de plaure i benestar.

2) per evitar escapar de les sensacions negatives adquirides d'agonia desencadenades pel cervell a causa de l'abstinència.
La teoria del procés oponent no pressuposa que totes les experiències inicialment adverses produeixen una motivació d'aproximació adquirida. Tampoc suposa que totes les experiències inicialment plaents arribaran a produir una motivació d'evitació adquirida. Més aviat la teoria del procés oponent s'aplica millor a:

1) fenòmens incrementals.

2) estímuls físics i sensorials que produeixen reaccions de por i angoixa.

L'ESTRÈS.

Definició i conceptualització.

L'estrès o tensió és una reacció excessiva del cos o la ment a causa d'una sobre-estimulació de l'entorn i la incapacitat de disminuir l'estat d'alerta. En determinades circumstàncies aquesta tensió corporal i mental desemboca en una malaltia. En un origen l'estrès és beneficiós per a la majoria d'animals, ja que n'assegura la supervivència en moments de perill (accidents, amenaces de depredadors...) i els permet reaccionar davant una situació d'amenaça per alguna acció traumàtica, tòxica, infecciosa, psicològica, etc. Tanmateix quan aquest estrès perdura quan desapareix l'amenaça pot començar a generar conductes i reaccions excessives o inadaptades a les noves circumstàncies.

L'estrès està relacionat amb l'augment d'activitat de la formació reticular del sistema nerviós. El terme estrès és un anglicisme que prové de la paraula anglesa stress que significa tensió o força constrictiva. La paraula anglesa referida a psicologia prové de la metal·lúrgia. Ve de l'efecte que, en català, es diu fatiga -i en anglès és stress- i que es refereix a un tipus de trencament, a causa de l'ús, que no es veu venir òpticament, ja que no es bomba ni es creen escletxes sinó únicament una distribució microscòpica de les molècules diferent, i que es va modificant fins que el material es trenca inesperadament i sense motiu aparent.

Causes i conseqüències.

L'estrès pot directament o indirectament contribuir a desordres generals o específics del cos i la ment. En primer lloc, aquesta situació fa que el cervell es posi en guàrdia. La reacció del cervell és preparar el cos per a l'acció defensiva. El sistema nerviós es desperta i les hormones s'alliberen per activar els sentits, accelerar el pols, aprofundir la respiració i tensar els músculs. Aquesta resposta (de vegades anomenada la resposta de lluitar o fugir) és important, perquè ens ajuda a defensar-nos contra les amenaces. La resposta segueix unes pautes biològiques; tot el món reacciona més o menys de la mateixa forma, tant si la situació es produeix a la casa com a la feina. Els episodis curts o infreqüents d'estrès representen poc risc. Però quan les situacions estressants se succeeixen sense resolució, el cos roman en un estat constant d'alerta, la qual cosa augmenta la taxa de desgast fisiològic que comporta la fatiga o el mal físic, i la capacitat del cos per recuperar-se i defensar-se es pot veure seriosament compromesa. Com a resultat, augmenta el risc de lesió o malaltia. En l'actualitat existeixen una gran varietat de dades experimentals i clíniques que posen de manifest que l'estrès, en funció de la seva intensitat i durada, pot produir alteracions considerables en el cervell. Aquestes, inclouen des de modificacions més o menys lleus i reversibles, fins a situacions en les quals fins i tot es produeix la mort neuronal. Se sap que l'efecte perjudicial que pot produir l'estrès sobre el nostre cervell està directament relacionat amb els nivells de les hormones de glucocorticoides que són secretades en la resposta fisiològica de l'organisme. Encara que la presència de determinats nivells d'aquestes hormones és de gran importància per a l'adequat funcionament del nostre cervell, l'excés de glucocorticoides pot produir tota una sèrie d'alteracions en diferents estructures cerebrals, i especialment en l'hipocamp, una estructura que té un paper fonamental en molts processos d'aprenentatge i memòria. Mitjançant diferents investigacions experimentals, s'ha pogut establir que l'exposició continuada a situacions d'estrès a nivells elevats de les hormones de l'estrès poden produir tres tipus d'efectes perjudicials en el sistema nerviós central:

Atròfia dendrítica. És un procés de retracció de les prolongacions dendrítiques, que es produeix a certes neurones. Sempre que acabi la situació d'estrès, es pot produir una recuperació de l'arborització dendrítica, per tant, pot ser un procés reversible.

Neurotoxicitat. És un procés que succeeix com a conseqüència del manteniment sostingut durant diversos mesos d'alts nivells d'estrès; pot causar la mort de neurones de l'hipocamp.

Exacerbació de diferents situacions de dany neuronal. Aquest és un altre mecanisme important, pel qual, si al mateix temps que es produeix una agressió neural (apoplexia, anòxia, hipoglucèmia, etc..), coexisteixen alts nivells de GCs, que es redueix la capacitat de les neurones per sobreviure al mal causat.

Estratègies d'afrontament de l'estrès.

Les estratègies per afrontar l'estrès busquen prevenir o controlar els excessos de les demandes procedents de l'entorn o bé de nosaltres mateixos. En els casos en els quals la situació que ens genera estrès és inevitable, com un examen, una separació, una malaltia, una mort, un problema personal o familiar…, el desafiament consisteix a fer front a la situació de la manera més saludable possible, la qual cosa inclou no seguir fent allò que sabem, pel passat, que “no” ens ha donat resultat. Podem fer diverses coses, relativament senzilles, per prevenir l'estrès.

· Aprendre a relaxar-se. Prendre's quinze o vint minuts al dia per practicar aquestes tècniques. Realitzar activitats que et permetin renovar-te física i psicològicament: descans, vacances, esports o qualsevol tipus d'exercici físic, activitats d'oci, tècniques de relaxació...

· Menjar i dormir el necessari. Una bona nit de descans i una alimentació equilibrada poden ajudar a desenvolupar un estil de vida més saludable i per això menys estressant. Quant al somni el normal és vuit hores, però això va a dependre de cada persona. El somni ha de ser reparador, hem de sentir-nos descansats quan ens aixequem del llit.

· Fer exercici físic. Adaptat a l'edat i condició de cada persona ajuda a alliberar tensions i facilita l'increment de endorfines, substàncies que provoquen sensacions plaents. Les activitats físiques com caminar, nedar, o fins i tot netejar la casa, reparen les nostres forces i ens reanimen. Mantenir una dieta saludable. No només portar una dieta equilibrada, sinó menjar amb temps suficient. Evitant l'automedicació i l'abús de cafeïna, alcohol i excés de menjars.

· Aprendre a ser assertiu. Cal aprendre a ser assertiu i establir límits, aprendre a dir “No”. Suspendre les activitats que siguin menys prioritàries, és a dir, “triar les nostres pròpies batalles”. La conducta assertiva implica l'expressió directa dels propis sentiments, necessitats, drets legítims o opinions sense amenaçar o castigar als altres i sense violar els drets d'aquestes persones. El missatge bàsic d'un comportament assertiu és: “Això és el que jo pens. Això és el que jo sento. Així és com jo veig la situació.” El missatge s'expressa sense dominar, humiliar o degradar a l'altra persona.

· Organitzar bé el temps. La precipitació, les presses i l'acumulació desordenada de tasques causen estrès. Dediquem a cada cosa el seu temps, sense oblidar de reservar un temps per a nosaltres mateixos. És important prioritzar i estructurar les nostres activitats i expectatives.

· Separar el treball de la vida personal. No portar treball a casa i aprendre a oblidar-se d'ell quan hàgim finalitzat el nostre horari de treball. Una opció alternativa pot ser realitzar "activitats relaxants i divertides".

· Trencar la monotonia. La rutina és un factor que acompanya a la tensió emocional i genera insatisfacció i avorriment. Busquem coses diferents per fer cada dia, que ens agradin i puguem practicar.

Intentar mantenir expectatives realistes. Esperar massa d'un mateix o dels altres, exigir perfecció o ser inflexibles amb les prioritats, pot generar molta frustració. Aprendre a comunicar les nostres coses i a compartir les nostres emocions ens ajudarà a millorar la comunicació i a prevenir en gran parteix les relacions estressants que puguin sorgir tant a la casa com en el treball. Si escoltem amb cura, somriem, admetem els nostres errors, som cortesos i expressem els nostres sentiments i pensaments amb assertivitat positiva tot seria moltíssim millor. També compartir els nostres pensaments amb la nostra parella, els nostres pares, fills, veïns, amics... farà que ens sentim molt millor. Demanem consells, reflexionem sobre ells i si tenen sentit aprenguem a tenir-los en compte. Ells podrien veure formes alternatives d'eludir les situacions estressants que a nosaltres ens han passat per alt. Parlar dels nostres problemes amb gent de confiança alleuja moltes tensions internes. Cerca a algú amb qui conversar, expressar les teves emocions i preocupacions, tant el riure com la pena o la ràbia. De vegades un problema compartit deixa de ser problema o es redueix a la meitat. Desenvolupar una actitud positiva és fonamental. Sense una actitud positiva cap a la vida, prevenir i controlar l'estrès és molt difícil. Si ens preocupem a l'excés perquè no estem controlant una situació, però no ens mobilitzem per resoldre-la, ens sentirem fracassats i incrementarem l'estrès. És important aprendre a recompensar-nos nosaltres mateixos i sobretot quan ens enfrontem o superem amb èxit alguna dificultat. Part d'aquesta recompensa ha d'incloure un descans com unes vacances de tant en tant, petits auto regals per petits assoliments, auto missatges, reforçants..

Anticipar les situacions estressants i preparar-nos per resoldre-les de la millor manera possible. Si imaginem la situació (una entrevista de treball per ex.) i practiquem tant les respostes com les possibles solucions i alternatives estarem en millors condicions per resoldre-la que si no ho hem practicat prèviament.

Ordenar i organitzar l'ambient físic del nostre espai personal ens pot ajudar a iniciar el canvi. Organitzar el nostre entorn ens pot ajudar a treballar i a descansar millor.

Però, en moltes situacions l'estrès serà inevitable. No es pot evitar una entrevista de treball, i és impossible evitar la pèrdua d'un ser estimat que pateix una malaltia terminal o una malaltia pròpia, però prevenir l'estrès pot resultar més fàcil si realitzem alguns canvis en el nostre estil de vida i adoptem una actitud més positiva i resolutiva cap a les situacions que hàgim d'afrontar.